Al fin parió la burra

Llevábamos tres meses de discusiones, engaños y desencantos y al fin parió la burra. A fuerza de tesón, los hijos de la CUP se han cargado la ilusión y el deseo de ruptura expresado por 1.628.714 votantes de Junts pel Sí, que es el máximo alcanzado por una candidatura independentista en toda la historia de la Cataluña contemporánea, diga lo que diga Oriol Junqueras. Nunca antes una candidatura así obtuvo tamaño apoyo, aunque después, por desgracia, como acabamos de constatar, no se tradujese en la deseada mayoría absoluta de escaños. La suerte la pintan calva y la noche de las elecciones se … Continua la lectura de Al fin parió la burra

El teorema AMG i la CUP

Ja han passat tres mesos des del 27-S i no som on érem. Estem pitjor, almenys des d’un punt de vista de la política catalana. La sensació de paràlisi és total, amb un Govern en funcions i ofegat econòmicament, i un moviment sobiranista afeblit i deprimit. Les xarxes socials són, si és que són representatives de res, l’escenari d’una batalla campal entre els partidaris i els contraris a la investidura de l’actual president en funcions, Artur Mas i Gavarró, que es pot dir que s’ha convertit en el teorema AMG. Se suposava que la demora de la CUP a prendre … Continua la lectura de El teorema AMG i la CUP

La innocentada de la CUP

  Avui és el dia dels Innocents. Hi ha dues versions sobre el seu origen. Una és religiosa l’altra és pagana. La religiosa evoca l’ordre dels rei Herodes d’assassinar tots els nens de menys de dos anys per tal de matar Jesús. Poca broma, doncs, que la cosa va d’assassinats. La pagana està relacionada amb les festes que els romans dedicaven a Saturn durant les quals es permetia als esclaus de fer-se bromes. Aquesta versió de la història és menys dramàtica i connecta amb la religiosa perquè els pares del nens perseguits van empescar-se tota mena d’enganyifes per tal de … Continua la lectura de La innocentada de la CUP

Un cuento político de Navidad

El 28 de junio de 1974 se reunieron en París representantes de Convergència Socialista de Catalunya (más tarde transformada en Partit Socialista de Catalunya-Congrés, PSC-C), del Partit Socialista del País Valencià (PSPV, que no debe ser confundido con el actual PSPV-PSOE), del Partit Socialista de les Illes (después transformado en Partit Socialista de Mallorca – Entesa Nacionalista y ahora integrado en la coalición MÉS), del Partido Socialista Galego (que tampoco se debe confundir con el PSG-PSOE), de Eusko Sozialistak, del Partido Socialista de Andalucía (que luego pasó a ser el Partido Andalucista), del Partido Autonomista Socialista de Canarias, del Partido … Continua la lectura de Un cuento político de Navidad

Contra el pacte amb la CUP

Pere Cardús va posar el dit a la nafra amb una piulada sagnant: “Pretendre decidir qui ha de governar Catalunya pel resultat d’unes eleccions espanyoles és la mostra de submissió més gran que hi ha”. En el comunicat que va emetre la CUP la nit de les eleccions (per això no calen assemblees, oi?), s’assenyalava que els resultats del 20-D avalaven el veto a Artur Mas. “No podem fer president el líder del partit que ha quedat quart a Catalunya”, va comentar un membre de la CUP aquella mateixa nit. La formació de l’extrema esquerra independentista va demanar a JxSí que proposés … Continua la lectura de Contra el pacte amb la CUP

El dilema dels independentistes

Si l’alta participació a les darreres eleccions catalanes, que va ser del 77.45 %, i la victòria de l’independentisme, en les dues versions, van demostrar que Catalunya liderava el canvi de cicle polític a Espanya, la victòria de la candidatura En Comú Podem en unes eleccions espanyoles referma el mateix, per bé que amb algunes variables. Si fem una lectura de país, és clar que les forces partidàries del dret a decidir són majoria, malgrat que la participació electoral ha baixat respecte al 27-S fins al 70.18 %. Tanmateix, és una participació alta, comparada amb la del 2011, que va … Continua la lectura de El dilema dels independentistes

¡Vaya bodrio de campaña!

Se acabó lo que se daba. La campaña electoral más insólita de los últimos tiempos llega a su fin. Iba a decir gracias a Dios, porque también ha sido una de las campañas más aburridas en lo que llevamos de democracia. Ya saben ustedes que servidor no cree que esté cambiando nada respecto al modelo iniciado en los años de la Transición. Se lo conté en mi columna anterior y a ella les remito. Por lo tanto, está claro que no estamos ante ninguna segunda transición como pretenden los partidos emergentes. Lo que sí hay es una crisis de los partidos clásicos, atenazados … Continua la lectura de ¡Vaya bodrio de campaña!

L’exemple cors

A Còrsega les eleccions de diumenge passat no eren regionals, sinó territorials, perquè s’hi votaven els membres de l’Assemblea corsa i no pas els d’un consell regional típicament francès. L’illa de la Mediterrània té un estatut particular des del 1991 que li atorga més poder que no pas altres regions. És una excepció a França, un estat que atropella el “regionalisme” amb l’invent d’unes macroregions que dilueixen tant com poden la diversitat nacional en l’hexàgon més centralitzat d’Europa. La participació en la primera volta de les eleccions va ser a Còrsega la més alta de tot l’Estat francès (el 59,66%). … Continua la lectura de L’exemple cors

La trampa del cara a cara

Llevamos algo más de treinta años de democracia y los medios de comunicación aún no se han enterado de que España no es cosa de dos. De socialistas y populares. Durante la transición se mantuvo el pluralismo por miedo, porque se creyó que dándole cuota de protagonismo a los comunistas y a los nacionalistas se cauterizaba el peligro “rojo separatista”, la bicha de los franquistas durante años. España no fue cosa de dos ni durante la Guerra Civil. En ninguna de las diez legislaturas desde que en 1977 se inaugurase la constituyente, las Cortes han sido cosa de dos. En la constituyente … Continua la lectura de La trampa del cara a cara

Mirando a Francia

La historia del ascenso del Frente Nacional (FN) empezó a principios de los años ochenta, incentivada por el odio de François Mitterrand –y su alter ego, Jacques Attali– a la derecha republicana de Jacques Chirac. El combate ideológico, nominalmente ideológico, porque luego la distancia entre las políticas impulsadas por los gobiernos dominados por unos u otros no era tal, puso patas arriba la República. Cuanto más corta es la distancia que separa a los partidos más necesidad tienen de magnificar la podredumbre del adversario. El sistema electoral francés favorece los bloques, especialmente en las segundas vueltas, lo que en 2002 provocó algo que el PS no hubiese querido … Continua la lectura de Mirando a Francia