Què recordo del dia de la mort de Franco?

La gent d’@elnacionalcat m’ha preguntat on era el 20-N de 1975. Podeu veure el vídeo al final del reportatge, un deixo transcrita la resposta: L’historiador i diputat de Junts per Catalunya Agustí Colomines defineix el moment de la mort de Franco com a “agredolç”. “Jo tenia 18 anys i estava a punt de fer-ne 19”, recorda Colomines, que aleshores començava a estudiar a la universitat. “Havíem viscut les condemnes a mort del mes de setembre i per nosaltres el franquisme era un règim de terror. Havia nascut amb violència i va acabar amb violència”, explica el diputat, que intenta resumir la mort … Continua la lectura de Què recordo del dia de la mort de Franco?

Illa i la fi de la normalitat

Des de l’escó 33 Finalment ho ha reconegut. En una entrevista de diumenge passat amb el director de La Vanguardia, el president Salvador Illa es va esmenar i, després d’un any de repetir que Catalunya havia entrat en una fase de “normalitat”, ara afirma que fins que el president Carles Puigdemont no pugui tornar i el vicepresident Oriol Junqueras no pugui ser candidat no hi haurà normalitat. No sé què és el que l’ha fet canviar d’opinió —per convicció personal, diu ell—, però la qüestió és que, a partir d’aquest reconeixement, el primer secretari del PSC no podrà apel·lar més a … Continua la lectura de Illa i la fi de la normalitat

A reveure

Léalo en español Aquest és el darrer article que escric en aquest mitjà. La raó és, com ja és sabut, que he decidit acceptar la invitació del president Puigdemont per acompanyar-lo en la candidatura àmplia ideològicament i independentista que es presentarà a les eleccions del 12 de maig. Per tant, com és preceptiu, encara que aquest sigui un mitjà de comunicació privat, he de deixar d’escriure. No puc ser art i part. Vull dir que he traspassat la línia del mer comentarista de la política per esdevenir-ne, almenys en part, protagonista. Abans de continuar, deixin-me que agraeixi a l’editor-director d’aquest diari, José … Continua la lectura de A reveure

‘Amnistia i llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme’ (primeres pàgines)

El 28 d’octubre de 1973, la policia va detenir cent tretze persones a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona. Totes elles participaven en una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari de l’oposició catalana constituït el 7 de novembre de 1971. A partir d’aquest fet, Agustí Colomines i Companys ens parla del canvi cultural i polític de finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle XX, que va propiciar la confluència unitària de diversos grups enfrontats des de la fi de la Guerra Civil. Al crit d’Amnistia i llibertat!, els treballadors de les fàbriques, els estudiants, … Continua la lectura de ‘Amnistia i llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme’ (primeres pàgines)

La batalla per l’abstenció

Les xarxes socials són sempre un camp de batalla. Aquesta vegada la lluita és entre els partidaris de l’abstenció, que semblen els majoritaris, i els que argumenten que no, que cal anar a votar els 23-J encara que sigui amb una pinça al nas. Com que soc d’una generació que va néixer sota la dictadura de Franco, em costa acceptar que una acció de protesta consisteixi a prescindir del dret a vot en unes eleccions. En una piulada d’un dels molts perfils anònims que propugnen l’abstenció, he llegit que votar ara té els mateixos efectes inútils que tenien les votacions … Continua la lectura de La batalla per l’abstenció

El càstig final o la resurrecció

Léalo en español 1. ACABAR AMB L’INDEPENDENTISME. “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, advertia Confuci. L’enrenou provocat per la nova interlocutòria del jutge Pablo Llarena ens fa perdre la perspectiva. Ho enterboleix tot. Sobretot perquè, com és obvi en l’argumentació política que hi ha inclòs, el jutge s’ha alineat amb les tesis conservadores del PP contra el govern de Pedro Sánchez. A l’independentisme li hauria de preocupar ben poc que Llarena sigui un reaccionari, perquè això ja ho sabíem d’ell i de la majoria dels jutges d’alt rang a Espanya. Fins i tot els jutges anomenats progressistes … Continua la lectura de El càstig final o la resurrecció

Dues commemoracions oblidades

Léalo en español Tinc un vici professional. Cada any repasso el catàleg de commemoracions que ha aprovat la Generalitat de Catalunya. Temps enrere vaig pertànyer a la comissió que debat les propostes, primer com a expert i després en la meva condició de director general. El 155 em va cessar i no hi he tornat més. Si n’hagués tingut l’ocasió, hauria defensat la celebració de dos fets històrics, el cent cinquanta aniversari de la proclamació de la Primera República i el cinquantenari de la mort de Joaquín Maurín. Els hauria unit a la justa commemoració del centenari del naixement, entre altres, de Josep Vallverdú, … Continua la lectura de Dues commemoracions oblidades

L’estanquera, el mutilat i l’excombatent dels comuns

Acabada la guerra civil, la societat es dividia entre les vídues i els fills de “rojo fusilado” i les vídues i els fills dels “Gloriosos caídos por Dios y por España”. Uns eren els condemnats i els altres van ser recompensats amb tota mena de privilegis. Els desafectes al règim no comptaven per a res i inclús eren vilipendiats públicament. La socialització del terror va ser una forma de control social potentíssim que perseguia l’adhesió al règim o, si més no la submissió, d’aquella gent que havia quedat atrapada a l’Espanya franquista després de 1939. Per als entusiastes del règim … Continua la lectura de L’estanquera, el mutilat i l’excombatent dels comuns

Els extrems es toquen

Léalo en español 1. Reaccionaris contra progressistes. La guerra a Ucraïna està eclipsant els moviments tectònics que es van produint i que separen el món entre progressistes, incloent-hi algunes persones conservadores, i reaccionaris. Amb un exemple en tindré prou. Dijous a la nit de la setmana passada, es va celebrar un debat televisat entre Valérie Pécresse, candidata del partit de dreta Els Republicans (LR) a les presidencials franceses, i l’aspirant ultradretà Éric Zemmour. Una de les qüestions que va enfrontar-los va ser l’assumpte de la immigració. Malgrat que la candidata conservadora va manifestar que volia reduir el flux de gent migrada, … Continua la lectura de Els extrems es toquen