Els indecisos

Llegeixo que Unió Democràtica de Catalunya (UDC) ha presentat una sol·licitud de preconcurs de creditors per l’elevat deute del partit, que se situa proper als 17 milions d’euros, segons un informe del Tribunal de Comptes publicat el 2014. El partit més antic de Catalunya és a punt de desaparèixer a causa d’una anomalia, que no és altra que el finançament dels partits. UDC s’esllangueix perquè no pot sostenir el “ritme de vida” que portava mentre tenia representació a totes les institucions i rebia les corresponents subvencions de l’administració. Una anomalia, aquesta de viure de l’erari públic, que, a més, ha … Continua la lectura de Els indecisos

Efecte Ada Colau

Ada Colau és alcaldessa de Barcelona amb 176.337 vots, que és menys que el nombre d’habitants que tenen alguns barris de la ciutat, si els recomptem per separat. Aquest minso suport no converteix en menys legítima la seva victòria. Va guanyar per la mínima, encara que a l’hora de governar no se’n recordi, i es va imposar al segon classificat, l’alcalde sortint, que tan sols va assolir 158.928 vots i 10 regidors, un menys que Barcelona en Comú. La resta de partits es van quedar entre els 51.889 vots de la CUP i els 77.279 vots del tercer classificat, C’s, … Continua la lectura de Efecte Ada Colau

La CatDem i jo, la veritat

La versió anglesa del llibre de Tony Judt (1948-2010), Pensar el segle XX, arrenca amb una sentència de l’economista John Maynard Keynes que diu així: “A study of the history of opinion is a necessary preliminary to the emancipation of the mind.”. Estudiar l’opinió per emancipar la ment, aquest és el valor del pensament liberal democràtic enfront del pensament totalitari. Sense opinió pública, per exemple, no hi ha llibertat de cap manera. En les traduccions catalana i castellana del llibre aquesta llegenda ha desaparegut. És estrany perquè em fa l’efecte que és el millor resum de la raó última de … Continua la lectura de La CatDem i jo, la veritat

El PSUC i l’herència

El 3 de maig de 1977 plovia a bots i a barrals a Barcelona. Feia menys d’un mes que el govern d’Adolfo Suárez havia legalitzat el PCE. Aquell 3 de maig, doncs, les històriques sigles dels comunistes de Catalunya tornaven a l’espai públic, tal com consta al BOE núm. 105, abans fins i tot que fos legalitzada ERC, el partit dels presidents Macià i Companys, que no va ser reconegut fins el 2 d’agost de 1977, després de les eleccions del 15 de juny, cosa que contradiu l’historiador oficial del PSUC, Andreu Mayayo, quan afirma reiteradament que els comunistes van … Continua la lectura de El PSUC i l’herència

El PNDD i Eduardo Reyes

No pretenc escriure cap rèplica a l’article que dilluns passat va publicar en aquest mateix diari el senyor Eduardo Reyes, de Súmate, amb el títol Per un pacte nacional per la independència. Després de llegir-lo, vaig piular-lo a Twitter acompanyant-lo del comentari: “Amb la llista unitària, el PNDD estaria superat.” Llavors, vaig començar a rebre rèpliques de tota mena, sobretot de l’entorn d’ERC i de la CUP, i de gent que m’acusava de reobrir el debat sobre la llista unitària. Res més lluny de la meva intenció. Si de cas era Reyes que l’havia obert en dubtar de l’eficàcia del PNDD. … Continua la lectura de El PNDD i Eduardo Reyes

Vosaltres, els antipujolistes

L’antipujolisme ha ressuscitat. Aprofiten el frau de Pujol, que es barreja amb el presumpte enriquiment il·lícit dels fills, per comparar-lo amb Franco, com ha fet, sense empatxar-se, el catedràtic Andreu Mayayo. Hi ha qui pica contra el president Mas i diu que la seva vida política s’esgotarà amb aquesta legislatura perquè és un simple epígon del pujolisme, López Burniol dixit. La confessió de Pujol ha tret a passejar l’antipujolisme psicodèlic, refugi dels frustrats, que va arribar a tenir vida pròpia en forma d’una fraseologia que gairebé fregava la categoria d’ideologia. La tesi dels antipujolistes és que aquest és un país màfia, … Continua la lectura de Vosaltres, els antipujolistes