Home
Nit del Pensament 2010 Foto: ©Marta Pérez

Nit del Pensament 2010 Foto: ©Marta Pérez

La versió anglesa del llibre de Tony Judt (1948-2010), Pensar el segle XX, arrenca amb una sentència de l’economista John Maynard Keynes que diu així: “A study of the history of opinion is a necessary preliminary to the emancipation of the mind.”. Estudiar l’opinió per emancipar la ment, aquest és el valor del pensament liberal democràtic enfront del pensament totalitari. Sense opinió pública, per exemple, no hi ha llibertat de cap manera.

En les traduccions catalana i castellana del llibre aquesta llegenda ha desaparegut. És estrany perquè em fa l’efecte que és el millor resum de la raó última de la llarga conversa que Judt, ja molt malalt, va mantenir amb Timothy Snyder: reflexionar sobre la història del pensament del segle XX, sobre els triomfs i els fracassos dels intel·lectuals més influents i sobre els riscos que han comportat els seus compromisos polítics.

Els compromisos polítics dels acadèmics de vegades resulten molt fructífers, però sovint acaben amb sonors fracassos. El canadenc Michael Ignatieff, un distingit intel·lectual, escriptor, periodista i acadèmic que va deixar la seva càtedra de Harvard per emprendre una carrera política al més alt nivell, ho ha explicat en un llibre imprescindible: Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política.

Durant sis anys, Ignatieff va experimentar la passió i l’excitació, l’entusiasme i la intriga, el fracàs i l’èxit en la política canadenca. La seva immersió en la vida política no va acabar bé i va retornar a la universitat, al Massey College de la Universitat de Toronto, on fa unes classes magnífiques sobre política internacional i drets humans. El seu llibre té un regust agredolç, si bé és d’una lucidesa meridiana. També és, però, un llibre ingenu, perquè sorprèn que tot un senyor catedràtic, i també periodista, que va arribar al capdamunt del Partit Liberal fins a esdevenir cap de l’oposició oficial canadenca, no sabés que la política és, sobretot, un joc de caníbals.

Quan el desembre del 2007 vaig acceptar ser director de la Fundació CatDem, que aleshores portava el nom de Ramon Trias Fargas, sabia que la política i els polítics són gent que t’estimen o t’odien d’acord amb el que vals en cada moment. Res més. Si tens sort, i amb el cas que m’ocupa ha estat així, et respecten i t’aprecien, encara que no siguis militant del seu partit. Vaig acceptar la direcció d’una fundació política perquè Artur Mas, que aleshores era cap de l’oposició, em va convidar a tirar endavant una projecte al marge dels tripijocs partidistes —la Casa Gran del Catalanisme— sense exigir-me fidelitats partisanes. Els que han seguit de prop aquest projecte saben perfectament que ha estat així, amb el disgust, per cert, d’alguns dirigents de CDC.

Captura de pantalla 2015-09-02 a les 7.38.39No he estat mai militant de CDC ni provinc d’aquesta tradició. Vaig començar a militar a Bandera Roja i després a les JCC del PSUC. El 1980 vaig donar suport a Nacionalistes d’Esquerra i quan els joves liderats per Àngel Colom es van fer amb el control d’ERC, vaig votar aquest partit durant anys, fins al 2003 inclòs, però des del primer dia em vaig oposar al tripartit. Sempre he cregut que per avançar cap a la sobirania l’estratègia a seguir era aconseguir la unitat entre el liberalisme nacionalista que representa CDC i l’esquerra liberal representada per ERC. El 1999 una colla de periodistes vam demanar això a Jordi Pujol. El 2003 van demanar el mateix a Josep-Lluís Carod-Rovira. Crec que, passats els anys, no he (hem) errat gaire, malgrat les diverses trajectòries de cada un dels signants.

Com vaig dir en la carta de comiat del 21 de març del 2013, “va ser un honor que el president Mas pensés en mi per tirar endavant un projecte com aquest. En tot moment em va semblar una iniciativa oberta, moderna i estimulant. I així ho heu corroborat tots els que heu volgut col·laborar amb nosaltres. No he fet mai el recompte dels col·laboradors, conferenciants i amics que heu volgut aportar el vostre gra de sorra, però pel cap baix supera el miler de persones. Hem promogut informes, xerrades, butlletins i seminaris, a més de concedir el premi d’assaig Trias Fargas i fer-ho en el marc de les agradables Nits del Pensament.”. És veritat que no he fet mai la relació de col·laboradors, però pel local del carrer de Casp hi han passat fins i tot persones tan allunyades com la famosa monja Teresa Forcades. Ja ho veuen, la CatDem no va ser mai una “menjadora” per a intel·lectuals filoconvergents. Hi va col·laborar gent molt diversa: socialistes, anticapitalistes, democratacristians, verds, conservadors, etc. Sóc dels que creuen que el pensament sectari no porta enlloc, més enllà d’engrossir la llista de professors que m’han deixat de parlar perquè, segons ells, un universitari no poc col·laborar amb la “dreta”. D’aquest mal ja me’n va prevenir, l’any 1993, Miquel Roca i Junyent quan va prologar el meu llibre El catalanisme i l’Estat. Llavors alguns amics meus ja em van acusar de traïdor i van desaparèixer de la meva vida.

Vaig canviar el nom de la Fundació molt abans que esclatés el cas Palau i va passar a denominar-se Fundació Catalanista i Demòcrata Ramon Trias Fargas. M’ho va retreure molta gent. La paradoxa és que finalment vaig aconseguir l’objectiu de transformació del nom després del 2009, quan la família va demanar suprimir-lo. Llavors va començar una primera faula: que es canviava el nom per emmascarar no se sap què. La Fundació CatDem volia ser un think tank a l’americana i per això vaig pactar que jo només em faria càrrec de la gestió, diguem-ne, política i intel·lectual a partir de pactar un pressupost anual per a activitats i personal a càrrec de la Fundació. Per tant, com vaig dir en la comissió parlamentària que va tractar el cas del Palau, servidor no ha entrat mai en les qüestions administratives. No crec que ningú me’n pugui fer retret.

B13. BARCELONA, 05/07/2010.- El director de la Fundació CatDem Agustí Colomines, muestra recortes de prensa durante su comparecencia ante la comisión de investigación del Parlament de Cataluña que investiga el desvío de fondos del Palau de la Música. EFE/MARTA PÉREZ

Compareixença a la Comissió parlamentària del 2010. Foto: @Marta Pérez

Tant és així, que poc abans que es destapés el cas del Palau vaig escriure un article a elsingular que portava per títol Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa. Picava fort contra aquest personatge, estafador confés, i explicava qui era. No crec que jo aleshores fos tan cínic per gosar escriure un article com aquest si hagués tingut alguna cosa a veure amb el personatge. Ni el coneixia ni l’havia saludat mai a la meva vida i només em constava, perquè això sí que ho sabia, que la Fundació CatDem tenia uns convenis signats amb la Fundació del Palau per tirar endavant una sèrie d’iniciatives culturals. Encara que els convenis eren perfectament legals, al final CDC va decidir que aquells diners serien retornats perquè, segons sembla, Millet els havia aprofitat per duplicar els seus beneficis.

Com que tinc un alt sentit de la lleialtat i de la responsabilitat, quan es va obrir la comissió parlamentària per estudiar el cas, vaig acceptar declarar, com també vaig atendre tots els mitjans de comunicació. Era el director de la Fundació CatDem i aquesta era la meva obligació. Almenys jo entenc així els meus compromisos. Durant anys he rebut tota mena de felicitacions per aquesta meva actitud, però sempre en privat, mai en públic, llevat del cas d’Antoni Puigvert, que aquell any es va plantar a la Nit del Pensament per solidaritzar-se amb mi. Ell sap perfectament que li estaré agraït sempre, malgrat que combato i combatré amb força les idees polítiques que ell defensa, que em semblen conservadores. També Toni Bolaño, amb qui encara estic menys d’acord, es va comportar amb mi, per bé que per reforçar la càrrega, crec que injusta, contra altres persones. La resta, silenci, i força oportunisme.

La Fundació CatDem ha estat estudiada per dues persones que n’han fet la seva tesi de Màster. Els professors Francesc Ponsa i Jordi Xifra l’inclouen en la Guia de think tanks de Catalunya i en destaquen la vocació internacionalitzadora, que vaig propiciar durant el meu mandat, amb la integració a l’European Liberal Forum (ELF) i a l’European Network of Political Foundations (ENOP), xarxa en la qual també està integrada la Fundació Nous Horitzons, d’ICV, gràcies a un servidor, que els va indicar la manera de fer-ho. És veritat que d’aquí es van obtenir diners per tirar endavant projectes i seminaris que estan perfectament relacionats en la memòria d’activitats.

Captura de pantalla 2015-09-02 a les 7.34.35

Els comptes de la CatDem, que alguns diaris mostren com a novetat, són públics al web. Cliqueu aquí.

El que vull dir és que la Fundació CatDem no va ser mai, almenys des d’un punt de vista de la seva activitat, política i acadèmica, la tapadora de res. Sé, com sap tothom, perquè no arribo a la ingenuïtat d’Ignatieff, que les Fundacions vinculades a un partit reben subvencions, en primer lloc de l’administració pública, i en segon lloc de donants, de particulars o d’empreses. Però això no és cap delicte. Només aquí ens neguem a fer més transparent el sistema de donacions —que als EUA, per exemple, és molt clar— per por a perdre donants que serien assenyalats amb el dit si algú arribés a saber que donen diners a un partit o a un altre. Que els Sumarroca donessin diners a la Fundació CatDem no és, d’entrada, el resultat de cap trama. Més enllà d’això no puc dir res, perquè ho desconec.

Fa gairebé dos anys i cinc mesos que no sóc director de la CatDem. Vaig decidir deixar-ho perquè vaig creure que ja havia fet la meva missió, malgrat que alguns periodistes van voler posar més pa que formatge a la notícia. Em van fer un parell o tres d’entrevistes i en recordo una, la que em va fer Miquel Noguer, d’El País, que va fer el que avui dia fan molts periodistes, que és destacar les arestes perquè el mitjà en el qual treballen els exigeix no ser amables amb CDC. No me’n vaig queixar i he atès sempre tothom que m’ho ha demanat, cosa que no han fet altres antics responsables. Però tot té un límit.

La matinada del 27 d’agost, perquè per a mi eren les tres de la matinada, ja que estava dormint a casa meva a Boston, va sonar el telèfon. Em vaig espantar, per les mateixes raons per les quals s’espanten tots els pares del món. Vaig respondre i a l’altra banda hi havia un jove productor de Catalunya Ràdio que em demanava si podia valorar el que estava passant a la Fundació CatDem. Endormiscat, sense pensar gaire, vaig acceptar-ho. I em vaig equivocar, perquè no em vaig adonar que amb que amb aquelles declaracions em tornava a situar a l’ull de l’huracà, cosa que no volia que passés de cap manera. La Mònica Terribas em va fer un flac favor, però suposo que ella no té perquè considerar les repercussions personals de les seves audàcies periodístiques.

fotocoloimas-4420

Nit del Pensament 2012

Com que estic convençut que l’estat és capaç de fer qualsevol cosa per aturar el sobiranisme, no em costa d’imaginar l’estratègia seguida pels unionistes. Embrutar-ho tot i posar en qüestió les persones i la seva honorabilitat. És aquest el sentit de les informacions publicades per El País, signades per Oriol Güell, que m’esmenta en el cas simplement per dir que: “El actual responsable de finanzas de CDC y CatDem es Andreu Viloca, en cuyo despacho la Guardia Civil encontró una trituradora de papel con restos de documentos que hacen alusión a Teyco. El director de la fundación entre 2008 y 2013 fue Agustí Colomines, intelectual de referencia del independentismo”. Quin sentit té aquest paràgraf? Només fer mal. Destacar que sóc una persona propera al president Mas, la bèstia a batre. L’objectiu no sóc jo, no sóc tan egocèntric, jo només sóc una branca per intentar matar l’arbre. És una revenja, a més.

D’Oriol Güell m’ho puc esperar tot, perquè, a banda de ser el xicot de Gemma Ubasart, aquella de l’odi a Mas, és un d’aquells “periodistes” als quals els agraden les pel·lícules de sang i fetge, i que es baralla per Twitter com un partisà de la causa unionista. Amb mi va fer-ho quan vaig publicar un article que radiografiava el món de Podemos a Catalunya, aleshores poc conegut, sense saber que la seva histèria era provocada perquè m’havia ficat amb la seva parella. Amb l’assentiment del seu director, en Lluís Bassets, que per a mi és una molt mala persona, en Güell converteix les seves cròniques en el full de propaganda del partit de la seva xicota i, a més, les aprofita per passar comptes. Déu tenir un nom, això, però no el posaré jo.

Captura de pantalla 2015-09-02 a les 7.25.59

Oriol Güell, Roger Palà i Sergi Picazo formen un triangle de pretesos articulistes d’investigació. Mers instruments partidistes.

Arran d’això, diversos mitjans han volgut entrevistar-me. Com que ja era a Barcelona i no m’han enganxat desprevingut, les he refusat. Jo no sóc el director de la Fundació CatDem i no tinc res a dir més enllà del que pugui dir un tertulià. Per tant, amb aquest article dono per liquidada la qüestió. Qui em vulgui entrevistar crec que tindrà molts altres motius per fer-ho. Sóc un intel·lectual en plena producció científica.

I si volen parlar de política, sàpiguen que ara, com al 2007, em sento a prop del president Mas i del seu projecte sobiranista, al qual ajudo a tirar endavant de l’única manera que sé: pensant i oferint les meves opinions, aquelles l’anàlisi de les quals és, segons el malaguanyat Tony Judt, el pas previ per l’emancipació de la ment. La resta és, senzillament, merda. Aquella merda que va fer retirar Ignatieff de la política. Puc estar fart, com molta gent de seny, de l’infantilisme de determinats polítics, però davant l’ofensiva unionista, estaré al lloc que toca, o almenys que crec que toca: al costat de Junts pel Sí sense posar en dubte ningú.

Publicat a elSingular, 01/09/2015

2 thoughts on “La CatDem i jo, la veritat

  1. Ja fa força temps que vaig descobrir que ser fidel a un mateixs genera el rebuig de tots.
    Certament significa que a voltes ets aprop d’uns i a voltes d’uns altres,
    I dissortadament el pensament imperant arreu és el de “amb mi o contra mi”.
    Tantmateix segueixo pensant que a qui dec fidelitat és a mi mateix.
    Et conec ben poc, Agustí, però intueixo que pateixes del mateix mal.
    Que l’afany per defensar allò que creus,  més enllà dels beneficis que pugui suposar il.lumini el teu camí.
    És així, que malgrat les incerteses indubtables que signifiquen el camí per a construir un estat propi, que hi aporto les meves capacitats.
    Les certeses del que ens ofereix un estat disposat a qualsevol abús i/o injustícia les coneixem prou bé.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Crític, un mitjà sense sentit periodístic | Tanta roba i tan poc sabó!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s