Home

000000Ada Colau és alcaldessa de Barcelona amb 176.337 vots, que és menys que el nombre d’habitants que tenen alguns barris de la ciutat, si els recomptem per separat. Aquest minso suport no converteix en menys legítima la seva victòria. Va guanyar per la mínima, encara que a l’hora de governar no se’n recordi, i es va imposar al segon classificat, l’alcalde sortint, que tan sols va assolir 158.928 vots i 10 regidors, un menys que Barcelona en Comú. La resta de partits es van quedar entre els 51.889 vots de la CUP i els 77.279 vots del tercer classificat, C’s, que és menys que la gent que cap al Camp Nou i es mobilitza cada quinze dies per veure-hi futbol.

Malgrat l’evidència de les xifres, l’efecte Ada Colau és com una mena de mantra que es va repetint amb la intenció de consolidar un lideratge que no asseguren els 2.215 vots de diferència entre els que li van permetre accedir a l’alcaldia el 2015 i els que va obtenir Trias el 2011 (174.122). Trias va perdre perquè va fer una política arrogant que va menystenir els barris i aquests mateixos barris van donar la victòria a Colau el maig i a l’unionisme el 27-S. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. I Colau va aprofitar una onada de canvi que cap partit tradicional d’oposició va saber entomar. Uns, el PSC, perquè són part del problema; els altres, ERC, perquè fa anys que creuen, atrapats per les estranyes teories del tàndem Tresserras-Marin —i ara de Toni Comin—, que la solució per captar vot popular és adreçar-se a la gent en castellà.

Captura de pantalla 2015-12-19 a les 10.46.27Corre per Twitter una mena de croquis sobre les relacions entre responsables de l’Ajuntament de Barcelona. A més del que ja és més que conegut, que és la “tutela” que exerceix el company de l’alcaldessa, Adrià Alemany, sobre tot el grup municipal de Barcelona en Comú, hi ha altres parelles matrimonials, de fet o el que sigui entre els principals capitostos de l’Ajuntament i adlàters. D’aquesta manera de fer n’hauríem de dir “model Kirchner”, perquè, com va fer la parella presidencial argentina, situar en la trama del poder el company o la companya facilita un possible canvi de papers entre els integrants del matrimoni i així tocar cuixa a càrrec de l’administració una bona temporada. Ja es veurà. Ara bé, el clientelisme, l’amiguisme i el nepotisme són formes light de corrupció, però ho són.

La decadència dels partits tradicionals va començar així, si bé no va ser tan descarada. Si s’entretenen a visitar el web de l’Ajuntament i hi busquen l’estructura executiva, que és l’encarregada —diuen— d’executar les polítiques concretes definides per l’estructura política, hi trobaran el personal que ocupa gerències, sectorials i de districte. Hi ha uns quants “maragallistes”, combinats amb membres d’ICV de “tota la vida”. I és que Ada Colau ha sabut captar alguns dels antics partidaris de Pasqual Maragall, començant per l’actual gerent de l’Ajuntament, Jordi Martí, que després de perdre les primàries del PSC davant Jaume Collboni i de passar per una transició laboral a la UOC i a recer de Josep Ramoneda i els seus projectes editorials, es va deixar atrapar novament per la política. Tots els socialistes maragallistes que no han evolucionat cap al sobiranisme, se senten seduïts per Colau i fan bona la dita de “roda el món i torna al Born”.
maragall99I maragallistes ho eren Jordi Borja, Joan Subirats, Josep M. Vallès, Mar Jiménez, Josep Maria Montaner i Josep M. Balcells. Ada Colau i els seus, crescuts a l’ombra del maragallisme perquè provenen d’entitats que van ser àmpliament subvencionades, tot i que després van combatre el “model Barcelona” dels socialistes, ara rebem el suport dels maragallistes per cruspir-se el que queda del PSC. L’efecte Ada Colau pot acabar essent la història barcelonina del Gatopardo, “… Una d’aquestes batalles que es lliuren perquè tot continuï com està“. El protagonista de la de Madrid-Capital-de-l’Espanya-de-Tots ja sabem qui és, però Burt Lancaster, Claudia Cardinale, Alain Delon i Paolo Stoppa, els protagonistes de la pel·lícula que Luchino Visconti va rodar a partir de la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, eren actors molt més bons.

Publicat a elMón, 15/12/2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s