El ‘Majestic’ d’ERC

Léalo en español Pere Aragonès tenia catorze anys el 1996. No era encara ni tan sols militant de les JERC i no crec que estigués especialment polititzat, a pesar que el seu avi hagués estat un dels fundadors del PP a Catalunya. Alguns dels seus cosins eren convergents. Però això passa a les millors famílies, sobretot a la Catalunya periurbana. Els catorze anys dels que han nascut a la dècada dels vuitanta no tenen res a veure amb els dels que vam néixer a mitjan anys cinquanta. Estan fets d’una altra pasta. Ni millor ni pitjor. Aragonès no és un … Continua la lectura de El ‘Majestic’ d’ERC

No és Le Pen, estúpid

Léalo en español Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els … Continua la lectura de No és Le Pen, estúpid

La mani de dissabte i els reis

Léalo en español   És previst que dissabte se celebri una manifestació de repulsa per l’atemptat terrorista de la Rambla del passat 17-A. Em sembla increïble que davant la gravetat de la situació, el més important sigui debatre si el cap de l’Estat hi ha d’assistir o no. Com ja va quedar clar en la concentració de l’endemà a la plaça de Catalunya, la gent té més seny i agudesa que els polítics oportunistes. El crit popular “No tinc por” va superar la proliferació de corbates negres i els perfums cars de la primera fila. Era el crit espontani d’una … Continua la lectura de La mani de dissabte i els reis

L’estat d’excepció dels “amics per sempre”

Léalo en español Tothom té el dret a recordar allò que li dona la gana i que més li convé. En les últimes setmanes, per exemple, els diaris omplen pàgines i pàgines per recordar el 25è aniversari de la celebració del Jocs Olímpics de Barcelona. Els confesso que d’aquell estiu de 1992 no recordo cap altre esdeveniment que una qüestió personal, que ara no fa al cas d’esmentar, però que per a mi va ser molt important. Dels Jocs Olímpics, no en recordo res, perquè aquesta mena d’esdeveniments no m’interessen gens ni mica. Amb el Mundial de Futbol de 1982, … Continua la lectura de L’estat d’excepció dels “amics per sempre”

Políticos pardillos o el robo de la intimidad

Cualquiera puede cometer un error. Para empezar, los primeros que pueden cometerlos son quienes opinan sobre lo que ocurre a su alrededor. Nadie en infalible y por lo tanto todos podemos vernos obligados a rectificar o a justificar una acción hecha o una frase dicha con una intención y que los demás interpretan exactamente al revés. Quien diga que no ha vivido una situación como esa, miente. O es un arrogante. O bien es un político de la vieja escuela, que más da. Albert Sáez, un periodista que ha reflexionado mucho —y muy bien— sobre la comunicación en la era … Continua la lectura de Políticos pardillos o el robo de la intimidad

El PDC al país de la lavanda

Léalo en español Una de les millors decisions que van prendre els organitzadors de les eleccions internes del PDC, celebrades entre divendres i dissabte passat, va ser fer-les coincidir amb la inauguració de la seu central del partit, situada al carrer de Provença. És gairebé una metàfora, perquè la vella seu de CDC era al carrer de Còrsega, l’illa de ressonàncies napoleòniques però també de turbulències, i la seu del nou partit, sorgit de les cendres convergents però amb més gent, s’ha instal·lat en el carrer amb el nom de la regió que designa un antic reialme occità que s’estén des … Continua la lectura de El PDC al país de la lavanda

La senectut del 18 de juliol

Léalo en español No sé quan comença avui dia la senectut, en una època en què un paio com Mike Jagger pot ser rebesavi i alhora pare d’una tendra criatura que encara ha de néixer. Això de les generacions està molt alterat. Tothom vol ser jove i li fa pànic fer-se vell. La pulsió de la mort abans portava a escriure bones novel·les, ara, en canvi, obre la porta dels quiròfans o bé invita a injectar-se biotoxines fins a adquirir un aspecte monstruós. Avui fa 80 anys de l’aixecament militar franquista que va derivar en una sagnant Guerra Civil i, … Continua la lectura de La senectut del 18 de juliol

No es cuestión de nombres

Menudo lío el que quiere organizar el ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz. Quiere aprovechar una argucia legal para intentar cargarse de un plumazo a los democristianos de Demòcrates y a los centristas del recién nacido Partit Demòcrata Català (PDC). Los conservadores del PP aún no han aprendido que la democracia es algo más que un reglamento. Esa forma de proceder puede que fuera la norma en los tiempos de Franco y puede que sea por eso que quienes crecieron políticamente bajo los faldones de la dictadura, como fue el caso del ministro conspirador, anden aún despistados. A las huestes … Continua la lectura de No es cuestión de nombres

Temps de sedició, temps de reflexió

Léalo en español Com evitar caure en una repetició del 9-N? En què es diferencia la unilateralitat d’un RUI de la d’una DUI? En un ben informat reportatge publicat en aquest digital, Adrià Esteban assenyala el següent: “A diferència del 9-N, un referèndum unilateral d’independència només pot ser convocat pel Govern del territori que es vol separar, un cop hagi estat validada la proposta pel Parlament. El RUI implica una votació vinculant i homologable en termes internacionals, i alhora un desacatament amb el mateix Estat. Això vol dir que requereix ineludiblement comptar amb garanties i avals supraestatals. Per tant, mentre Catalunya romangui dins l’àmbit … Continua la lectura de Temps de sedició, temps de reflexió

La estupidez política de los sabios a rabiar

Un estúpido no es el que dice estupideces, sino el que se las cree. En política, un estúpido es también quien cree en las estupideces que escriben los “plumillas” que acostumbran a despotricar de los políticos sin ton ni son. Lo peor de un estúpido es que a menudo ni se da cuenta de que lo es hasta que se descubre que era uno de esos tontos útiles que enturbian las buenas causas y que son imprescindibles para dar apariencia de verdad a lo que en realidad es una mentira. Digámoslo claro, la estupidez es dejación de la razón para … Continua la lectura de La estupidez política de los sabios a rabiar