Home

Léalo en español

PRIMERA REUNIÓN DE LA EJECUTIVA DEL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ

Una de les millors decisions que van prendre els organitzadors de les eleccions internes del PDC, celebrades entre divendres i dissabte passat, va ser fer-les coincidir amb la inauguració de la seu central del partit, situada al carrer de Provença. És gairebé una metàfora, perquè la vella seu de CDC era al carrer de Còrsega, l’illa de ressonàncies napoleòniques però també de turbulències, i la seu del nou partit, sorgit de les cendres convergents però amb més gent, s’ha instal·lat en el carrer amb el nom de la regió que designa un antic reialme occità que s’estén des de la ribera esquerra del Roina fins a la riba dreta del Var, on fa frontera amb l’antic comtat de Niça, que havia pertangut a la Provença. És un lloc fantàstic, banyat del lila dels camps d’espígol, bressol dels primers poetes catalans, els que van escriure en llengua romànica, que ho feren en provençal, en la llengua d’oc, en occità, com també ho feren els poetes del nord d’Itàlia. La Provença és terra de trobadors i de cançons d’amor i de traïcions, per tant, com les de Guillem de Berguedà, un del “tres guillems”, que el cupaire Francesc Ribera, Titot, canta en versió catalana.

Que el PDC arrenqui la seva singladura en un carrer que porta el nom del país de la lavanda és un símbol després de tantes turbulències. L’actual procés sobiranista ha provocat moltes crisis i ha fet saltar pels aires moltes certituds. El gir independentista de CDC ha descavalcat molta gent i ha provocat un intens debat sobre com calia definir ideològicament un partit que es reivindica centrista. És clar que el centrisme no és una definició ideològica, sinó un tarannà, una pràctica política que en mans de segons qui és directament una manera d’amagar la dreta. No fa gaire vaig recuperar el petit treball de Joan B. Culla, publicat per l’ICPS el 1989, anomenat L’evolució de l’espai centrista a Catalunya (1976-1982). Hi analitzava el doble fracàs d’aquelles opcions polítiques que en aquells anys se situaven entre la dreta explícitament nostàlgica i enaltidora del franquisme i les que propugnaven amb més o menys versemblança algunes transformacions socioeconòmiques. Dit d’una altra manera, l’espai comprès entre l’Aliança Popular d’aleshores i els confins delimitats per CDC, aquella Convergència que defensava el model suec i que va posar en marxa un Estat de benestar català gairebé socialista.

El centrisme que estudiava Culla era, senzillament, una sopa de lletres (Club Catalònia, Lliga de Catalunya, Concòrdia Catalana, Partit de Centre Català, Solidaritat Catalana, fins arribar a Centristes de Catalunya-UCD i al CDS de Fernández Teixidó), que perseguia estructurar una espai polític de dreta, conservador o liberal, segons qui el comandés, per fer front a l’hegemonia de l’esquerra i —ep!— del catalanisme. Aquesta doble missió és important, perquè durant anys va delimitar la frontera entre aquest centredreta, diguem-ne unionista, i el corrent de centredreta nacionalista integrat a UDC i CDC. La crisi d’UDC de 1978, que va veure com el president del seu comitè de govern, Anton Cañellas, plegava per encapçalar la UCD de Suárez va tenir molt a veure amb aquesta divisió política i, també, ideològica. El centrisme a Catalunya ha fracassat sempre que ha volgut identificar-se amb la dreta catalana i amb l’unionisme, per enunciar-ho en termes actuals.

“El declivi de CDC també va començar quan es va convertir en un partit lobby i dretà”

 

El declivi de CDC també va començar quan es va convertir en un partit lobby i dretà. L’altre dia ho explicava Miquel Puig en un article, si bé em sembla una mica agosarat titllar els governs d’Artur Mas de neoliberals. Si Puig ho diu per les anomenades retallades, em sembla un qualificatiu simplista; si ho diu per la promoció que va fer d’un govern business friendly, llavors hauria d’anomenar-lo liberal i prou. Tothom sap que neoliberal s’ha convertit en un insult i Puig, que és un bon economista que va treballar en governs de CDC, ho sap perfectament. Sota el guiatge d’Artur Mas, CDC va evolucionar en dos sentits. Per una banda, va assumir el liberalisme com una opció natural, compatible amb la socialdemocràcia tipus Anthony Giddens, i de l’altra va decantar-se progressivament cap al sobiranisme. La crisi econòmica va ajudar-hi molt, perquè el mateix Mas va poder constatar que retallar la despesa pública sense tenir el control del conjunt de les polítiques públiques descompensava el vaixell i l’escorava, ara sí, cap a un eixorc neoliberalisme destructiu de llocs de treball i de prestacions socials. Com va passar amb altres persones, la crisi econòmica i la manca d’instruments polítics per abordar-la va ajudar Mas a fer el pas cap un sobiranisme que no li era natural, per bé que sí que ho era entre gent del seu entorn més proper. Tot ajuda quan hom ha de prendre decisions.

I el pas que va fer Mas, que a l’Espanya patriòtica i de Manolo el del Bombo es paga més car que ser d’extrema esquerra, va propiciar una persecució judicial del partit en tota regla. El lamentable és que, com es va poder constatar en el cas de la família Pujol i en altres casos, hi havia on trobar. Els unionistes recalcitrants —i l’esquerra unionista i independentista— va aprofitar aquestes evidències —que CiU no va saber escapçar d’arrel— per dir que el problema no eren els Pujol, sinó CDC en el seu conjunt i per extensió, com que el partit havia governat durant 23 anys, Catalunya, convertida en un país màfia. Calia destruir CDC, gairebé com si es tractés d’una qüestió de vida o mort, perquè així s’impediria que l’independentisme triomfés. Aquesta actitud és el que va barrar el pas a Mas per revalidar la presidència de la Generalitat i no pas la CUP. Els anticapitalistes van ser, simplement, l’instrument per aconseguir-ho perquè tenen una cultura política primària, dogmàtica i de poca volada. Ningú no ha pogut sostenir les acusacions de corrupció contra Artur Mas —o Xavier Trias— més de quinze dies, i tanmateix, el rum-rum per no investir-lo president va ser aquest. Des que es va descobrir la conxorxa de Fernández Díaz i De Alfonso, tot plegat és més evident.

“El pas que va fer Mas, que a l’Espanya patriòtica i de Manolo el del Bombo es paga més car que ser d’extrema esquerra, va propiciar una persecució judicial de CDC en tota regla”

 

El PDC neix, però, de l’esgotament d’un projecte que s’ha anat esllanguint perquè li han faltat reflexos, ha estat mal dirigit i ha caigut en la trampa que li paraven els adversaris de debatre què està passant a Catalunya en termes ideològics en comptes de plantejar-ho en els termes que correspon, que no són altres que la necessitat de reclamar l’apoderament de Catalunya en un context de globalització de la presa de decisions i de mundialització de l’economia. Francesc-Marc Álvaro ha escrit que en “la mesura que el PDC no té cap possibilitat d’esdevenir allò que avui és l’SNP a Escòcia, el seu objectiu més urgent és clarificar-se ideològicament per articular un espai que pugui créixer, per plantar cara als adversaris, per defensar els valors i els interessos de sectors que se senten postergats i –sobretot– per fidelitzar votants que podria perdre si intenta competir amb ERC per veure qui és ‘més social’. Llegit el document del PDC anomenat Bases fundacionals confirmo el perill de confondre la síntesi de tradicions doctrinals amb la vaguetat de plantejaments i la indeterminació de les fronteres ideològiques. És intel·ligent i positiu assumir el millor llegat de la socialdemocràcia i del liberalisme, però és ingenu i suïcida vendre un discurs que sigui tan genèric i tan políticament correcte i amorf que no serveixi per construir cap alternativa”. Discrepo obertament d’aquesta conclusió.

I en discrepo perquè, d’entrada, si el PDC no aspira a ser l’SNP ho acabarà essent ERC, quan aquest partit se centri una mica i plantegi, com ja ho està fent, que el combat per desconnectar Catalunya de l’Estat és una lluita pel poder. Potser això comportarà que hi hagi qui els vulgui barrejar amb Nigel Farage, com va fer el sempre matusser Josep Borrell, que en una acte organitzat per Societat Civil Catalana va gosar dir que Junqueras i el dimitit Farage “s’assemblen com dues gotes d’aigua” perquè “enganyen els seus conciutadans”. En un món que, certament, no té en compte el fets, Borrell es deixa anar no pas pel pendent de la ideologia, cosa que hauria fet als anys 70, sinó de la negació a ultrança que existeixi un dèficit fiscal, que és el que cou, com assenyala Andreu Mas-Colell: “Si Junqueras fos algun dia president de la República Catalana —va afirmar Borrell per contradir tothom, fins i tot els unionistes que reconeixen el dèficit— hauria de dir: ho sento, els 16.000 milions no estan enlloc, que s’ha equivocat i que ha enganyat”. Que Borrell sigui socialista té poca importància, perquè el seu negacionisme l’empeny a estar al costat del suposat liberal Albert Rivera i del conservador Xavier García Albiol.

“Si el PDC no aspira a ser l’SNP ho acabarà essent ERC, quan se centri una mica i plantegi, com ja ho està fent, que el combat per desconnectar Catalunya de l’Estat és una lluita pel poder”

 

No sé si vostès han vist el divertit vídeo de Guardiola passejant amb un nen del Manchester City per carrers de la ciutat anglesa. És el millor espot publicitari que he vist en els darrers anys, si exceptuem el del PP de la noia que va a buscar menjar per als gats. Aquest espot del nen vestit amb la samarreta del City és, però, molt més amable. Guardiola i el nen parlen del temps plujós de Manchester, de Leo Messi i de guanyar trofeus. De tot i de res en un ambient d’alegria, de satisfacció i, sobretot, sobretot, de confiança. Qui avui dia no és capç de generar confiança està perdut. Guardiola ho té més fàcil que Marta Pascal, la coordinadora general del PDC, vicepresidenta, per cert, de la Internacional Liberal, per donar confiança. Ell és un entrenador de futbol i ella es dedica a la política. No sé si un nen com en Braydon Bent sabria qui és Pascal si tots dos coincidissin en un taxi. Segurament, no. A Jordi Pujol el coneixia tothom i generava la mateixa confiança que Guardiola. És per això que va governar tants anys. I és també per això que ningú no li perdona l’engany i, encara menys, que hagi destruït la il·lusió que tanta gent havia dipositat en ell.

Els dirigents del PDC han de prendre bona nota del que va passar amb l’antiga CDC. Caure de nou en el tacticisme, permetre les corrupteles, per petites que siguin, i menystenir les idees —les polítiques i les que les fonamenten—, només els portarà al desastre. La primera seu de CDC estava situava al carrer de Provença, tocant a Pau Claris, no gaire lluny de l’actual seu del PDC. També eren temps fundacionals. Voler ara convertir el centrisme en un succedani de la dreta, que és el que va acabar fent Pujol, portaria el PDC de nou a Còrsega i l’allunyaria del fresc olor de la lavanda de la Provença actual.

Publicat a elnacional.cat, 25/07/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s