Home

Léalo en español

18dejulio

No sé quan comença avui dia la senectut, en una època en què un paio com Mike Jagger pot ser rebesavi i alhora pare d’una tendra criatura que encara ha de néixer. Això de les generacions està molt alterat. Tothom vol ser jove i li fa pànic fer-se vell. La pulsió de la mort abans portava a escriure bones novel·les, ara, en canvi, obre la porta dels quiròfans o bé invita a injectar-se biotoxines fins a adquirir un aspecte monstruós.

Avui fa 80 anys de l’aixecament militar franquista que va derivar en una sagnant Guerra Civil i, a partir del 1939, en una dictadura que va durar, amb intensitats diverses, fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975. D’allò ja en fa 41, d’anys, la meitat d’aquests 80. La història ha entrat en l’edat adulta i, amb permís dels Rolling Stones, en la senectut. I tanmateix, la ferida continua oberta. Tan oberta com la bretxa que encara separa els negres dels blancs dels EUA, malgrat que la Guerra Civil amb la qual es va dirimir la qüestió de l’esclavatge va tenir lloc entre el 1861 i el 1865. Als EUA no hi ha, almenys formalment, esclaus, però els morts provocats per la policia són majoritàriament negres i a les presons els reclusos negres guanyen als blancs de carrer. Les batalles racials són constants, com els assassinats d’ahir a Louisiana, on el 5 de juliol ja havia estat mort, tirotejat per la policia, el jove negre Alton Sterling.

Llevat de quatre eixelebrats, a Espanya tampoc no hi ha franquistes, si més no en el paper. I tanmateix, tothom pot veure que la cultura franquista domina en l’Administració de l’Estat i entre diversos polítics. Per exemple, Jorge Fernández Díaz, nascut el 1950 i fill d’un tinent coronel de cavalleria de l’exèrcit i subinspector en cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, i ell mateix, primer, delegat provincial de treball a Barcelona (1978-1980), i després governador civil a Astúries (1980-81) i Barcelona (1981-82). Aquest inspector de treball i seguretat social és l’exemple vivent de fins a quin punt la transmissió de la cultura totalitària pot impregnar els polítics tardofranquistes com ell. El suarisme, per contra del que asseguren els aduladors de la Transició, no va ser un corrent democràtic, va ser la plataforma de salvació d’antics franquistes. Pactar la liquidació de la dictadura no va convertir automàticament en demòcrates els que havien mirat cap a una altra banda o bé havien estat directament còmplices de la dictadura.

“El suarisme no va ser un corrent democràtic, va ser la plataforma de salvació d’antics franquistes”

 

L’ombra de la dictadura franquista encara enfosqueix la democràcia espanyola. A Catalunya, menys; però com es va poder comprovar en la discussió sobre el monument franquista tortosí de l’Ebre, les ferides no estan del tot tancades i el franquisme sociològic és ben viu. De vegades incomprensiblement, com els dic als meus alumnes, alguns dels quals, el més militants, encaren l’estudi de la Guerra Civil i el franquisme amb una dosi d’ideologisme impropi del moment actual. Hi ha qui avui parla de la Guerra Civil com si fos un partisà sortit de les trinxeres de Belchite o de la batalla de l’Ebre. Tanta ideologia, de dreta o d’esquerra, fa malbé el coneixement històric.

La Guerra Civil espanyola va ser un episodi més de la història d’Europa dominada pels extrems. L’ascens del feixisme i el nazisme al poder és anterior a la victòria franquista, per bé que la Segona Guerra Mundial arrencava al cap d’uns mesos de la finalització de la Guerra Civil espanyola. Tot forma part de la mateixa onada que va arrasar la democràcia a Europa. El triomf aliat, amb l’URSS com a potència oriental, va condemnar Espanya —i per tant a nosaltres, els catalans— a viure sota una dictadura, com els alemanys de l’est van haver de patir la dictadura comunista fins al 1989. Els uns i els altres van estar sotmesos a una tirania, ideològicament de signe contrari, que va capar unes quantes generacions i va deixar una herència que encara es nota.

Quan a finals de la dècada dels anys noranta del segle passat es va desfermar l’anomenada “polèmica Goldhagen” (que és filla, per cert, del que ja havia apuntat abans la sociòloga Liah Greenfeld, professora a Harvard, on coincidí amb Daniel Jonah Goldhagen) arran de la publicació del llibre Los verdugos voluntarios de Hitler. Los alemanes corrientes y el Holocausto, es va dir que hi ha un “passat que no passa”, que no és altra cosa que la “mentalitat anihiladora” alemanya contra els jueus. L’antisemitisme, molt estès, va propiciar que molts alemanys miressin cap a una altra banda quan els jueus eren deportats als camps de concentració. Molts catalans també tenien una bena als ulls per no veure les atrocitats franquistes i ho van justificar per les atrocitats comeses abans a la rereguarda republicana.

“Molts catalans tenien una bena als ulls per no veure les atrocitats franquistes i ho van justificar per les atrocitats comeses abans a la rereguarda republicana”

 

Estic llegint la biografia de Jorge Semprún (1923-2011) que ha escrit Soledad Fox Maura, una professora parenta seva, i que ha titulat Ida y vuelta. L’autora explica un munt de detalls que Semprún va obviar en els 21 relats autobiogràfics que va escriure. Per exemple, la petició del seu pare, José María Semprún Gurrea (1893-1966) a l’ambaixador franquista a París, José Félix de Lequerica (1891-1963), perquè intercedís davant dels nazis alemanys que tenien retingut el seu fill Jorge. El que més impressiona és que l’ambaixador de Franco va acceptar l’encàrrec, malgrat les evidències de les activitats partisanes de Semprún, perquè havia estat passant d’Antonio Maura, l’avi de Jorge, i en el despatx d’advocats de la família havia coincidit amb Miguel Maura, l’oncle republicà del nét comunista de qui havia estat primer ministre conservador dels anys de la Restauració. Històries de família que no lliguen gaire amb la història heroica.

Jorge Semprún no en va dir mai res d’això, a diferència del seu germà Carlos (1926-2009), l’evolució ideològica del qual va ser més radical que la de Jorge després que tots dos abandonessin les rengles comunistes. Jorge es va quedar en el socialisme mentre que Carlos va abraçar el liberalisme. Potser els motius de cadascú per abordar el passat familiar tenen una explicació més política que psicològica. Idolatrar els morts és sempre un error. A més la banalitat del mal no té color ideològic, més aviat al contrari, és la ideologia el que distorsiona el passat i enganya la memòria.

La història és, per damunt de tot, complexitat. Com la vida. Voler simplificar el passat és una estafa, però pretendre fer creure que l’impacte del passat sobre el present s’esvaeix tan sols perquè es promulga una Constitució és, també, una gran mentida. La democràcia és una pràctica, és una discussió —tal com va definir-la el primer president txecoslovac d’entreguerres, Thomas Masaryk—, que s’enriqueix amb la claredat. Si la democràcia no romp el silenci, aquell silenci construït damunt els nínxols de la falsedat bàrbara, és que realment no és un sistema virtuós de govern.

“Conèixer la història, exposar les coses tal com van ser, és el que ens farà forts en la virtut de perdonar”

 

Conèixer la història, exposar les coses tal com van ser, és el que ens farà forts en la virtut de perdonar. Refugiar-se en la por, en canvi, serà una muralla que ens impedirà saber i avançar, que són dues de les palanques que obren les portes al futur. El dia que el passat passi d’una vegada i que els fills de la dictadura hagin desaparegut per sempre, estarem en condicions d’alliberar la democràcia de la senectut.

Publicat a elnacional.cat, 18/07/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s