Home

Léalo en español

efe_15_630x420

Tothom té el dret a recordar allò que li dona la gana i que més li convé. En les últimes setmanes, per exemple, els diaris omplen pàgines i pàgines per recordar el 25è aniversari de la celebració del Jocs Olímpics de Barcelona. Els confesso que d’aquell estiu de 1992 no recordo cap altre esdeveniment que una qüestió personal, que ara no fa al cas d’esmentar, però que per a mi va ser molt important. Dels Jocs Olímpics, no en recordo res, perquè aquesta mena d’esdeveniments no m’interessen gens ni mica. Amb el Mundial de Futbol de 1982, el del Naranjito, em va passar una cosa semblant. Tampoc no en recordo res, llevat d’una circumstància, novament personal, que tenia a veure amb la meva salut.

Els fets que commemorem diuen més coses sobre la manera de pensar de les persones que els commemoren que no pas sobre els esdeveniments a celebrar. Commemorem des del present i és per això que les commemoracions, quan passen pel sedàs del present, adquireixen la càrrega política de qui ha fet la tria. No és el mateix commemorar els Jocs Olímpics des de la feliç autocomplaença postmaragalliana que mirar enrere cap al 92 i veure com llavors va començar a despuntar una generació de joves, moderats ideològicament però radicalment independentistes, alguns membres de la qual tenen avui responsabilitats en l’executiu de Carles Puigdemont.

“La campanya “Freedom for Catalonia” ha tingut la seva repercussió posterior”

Si admetem que la Barcelona actual no es pot explicar sense l’impacte dels Jocs Olímpics, a pesar que aquell esdeveniment no importés a gent com un servidor, també haurem de concloure que la campanya “Freedom for Catalonia”, que van organitzar entitats com la Crida a la Solidaritat i Òmnium Cultural, ha tingut la seva repercussió posterior. Vostès repassin els noms dels joves activistes d’aleshores i comparin-los amb els noms d’alguns dirigents polítics d’avui i crec que em donaran la raó. Malgrat que els organitzadors de la campanya “Freedom for Catalonia” eren principalment joves aleshores pròxims a la JNC –Joaquim Forn, Marc Puig, Toni Rovira o Marc Prenafeta—, també hi estaven implicades persones que amb el temps tindrien o tenen rellevància i que s’enquadraven en la Crida a la Solidaritat que dirigia Àngel Colom —entre altres, Tomeu Marí, Joan Manuel Tresserras, David Madí, Jordi Sánchez, Jordi Galves o Pere Martí, actual cap de premsa del president Puigdemont. La llavor que aquells joves van plantar a l’Estadi Olímpic el dia del xàfec i la xiulada al Rei és avui indubtable.

Els Jocs Olímpics van ser un èxit, però les detencions de juny i juliol de 1992 de 45 militants independentistes i les tortures, provades i que el jutge Baltasar Garzón es va negar a investigar, al cap dels anys també impacten en el present. És clar que aleshores el ministre de l’interior no era un dretà opusdeista com Fernández Díaz, sinó José Luis Corcuera, un exsindicalista de la UGT, implicat en la trama terrorista dels GAL, sufragada amb fons públics. Se’n va deslliurar judicialment el 2005 i avui dia es passeja per algunes de les tertúlies més polloses de Madrid. Tot allò va acabar passant factura a un PSOE que ara torna a caure en mans de la lògica repressiva per manca d’alternativa i de coratge.

“Els Jocs Olímpics van ser un èxit, però les detencions d’independentistes i les tortures, provades i que Garzón es va negar a investigar, també impacten en el present”

No goso esmentar noms d’independentistes per estalviar disgustos als esmentats, ja que la nova tàctica repressiva de l’Estat és anar a caçar un a un els independentistes davant la indiferència dels que es passen el sant dia apel·lant a la Constitució i a la legalitat. Fins i tot hi ha articulistes que viuen molt bé i que no corren cap perill per exhibir a cara descoberta el seu unionisme, que es permeten el luxe de denunciar que Catalunya està sotmesa a “la creixent acritud verbal de l’independentisme”. Què vol aquesta gent? Que els sobiranistes callin i es prenguin amb fair play que l’Estat els vulgui arruïnar la vida? La mirada dels articulistes no pot ser mai d’indiferència. Hi ha estats d’excepció que no cal proclamar-los oficialment i contra els quals cal estar per una simple qüestió de dignitat democràtica.

Em sembla que no cal cap comissió parlamentària per constatar la persecució arbitrària i il·legal de les clavegueres de l’Estat, amb el ministre Jorge Fernández Díaz al capdavant, contra el sobiranisme. I el mal és que a Catalunya tenen còmplices. Joan Coscubiela i Lluís Rabell, per posar dos noms d’exaltats unionistes de la banda esquerra, s’apunten al linxament governamental de persones i reputacions simplement perquè en discrepen. El senyor Xavier Trias encara espera que Ada Colau, la sòcia barcelonina de Pedro Sánchez via Jaume Collboni, li demani perdó per haver donat crèdit a la campanya contra ell per treure’n un rèdit polític. La democràcia no és una teoria, és una pràctica que els extremistes de dreta, el PP, i d’esquerra, Catalunya en Comú, no saben respectar.

“L’Estat ha posat en marxa un estat d’excepció encobert a Catalunya”

L’Estat ha posat en marxa un estat d’excepció encobert a Catalunya. Les noves mesures de control sobre l’executiu català són inadmissibles, perquè són polítiques i no pas pressupostàries, per bé que són més folklòriques que reals. El que cal retreure a l’oposició és que no es posi al costat del govern Puigdemont per mer partidisme. Cadascú tria qui considera els seus “amics per sempre”, com cantaven a duo Sarah Brightman i Josep Carreras aquell estiu de 1992. Les autoritats espanyoles ens roben la política i la democràcia i ningú no pot fer veure que aquesta anomalia no el concerneix.

Carl Schmitt, el jurista nazi que es va inventar el concepte d’estat d’excepció, estaria content si pogués veure què està passant a Catalunya en aquests moments. La democràcia liberal ha tingut molts d’adversaris teòrics i pràctics a Espanya. El segle XX en va patir les conseqüències. A l’esquerra hi ha tots els corrents marxistes, anarquistes i populistes que l’han menyspreada per burgesa o per estar a mans de la casta. A la dreta, n’han desconfiat aquells que han considerat que el pluralisme, de la mena que sigui però sobretot el nacional, genera divisions artificials en un cos natural i unit com és el Poble. El Poble espanyol, és clar, segons els nacionalistes que manen a Madrid.

Publucat a elnacional.cat, 24/07/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s