El ‘Ja soc aquí’ del president Puigdemont

Des de l’escó 33 El president Carles Puigdemont va retornar a Catalunya el dijous 8, tal com va dir que faria si es convocava un debat d’investidura, fos el seu o el d’un altre candidat. A les 9 del matí d’un dia d’estiu de molta calor, Puigdemont va aparèixer al carrer de Trafalgar, des del passatge de Sant Benet. Va ser un moment espectacular que em va fer recordar un altre moment igualment sublim: l’Onze de setembre de 1971. Els ho explico abans de passar a comentar els fets relacionats amb el retorn presidencial i la investidura. L’Onze de setembre … Continua la lectura de El ‘Ja soc aquí’ del president Puigdemont

Per què s’ha acabat l’etapa de l’exili?

Des de l’escó 33 Arran de la carta feta pública pel president Carles Puigdemont dissabte passat, les interpretacions han estat múltiples, i sovint esbiaixades o exagerades. El debat polític a Catalunya —i no cal dir a Espanya— cada vegada és més prim. Tot és partidisme i distorsió de la imatge de l’altre. Es practica una alteritat perversa. Poques vegades un està preparat per admetre que l’oponent diu i argumenta una posició que tu, t’agradi o no, no tens dret a afirmar que no és la seva ni hauries de gosar estrafer-la. És amb aquest ànim que em disposo a comentar … Continua la lectura de Per què s’ha acabat l’etapa de l’exili?

L’adeu de Joan Tardà a les trinxeres republicanes

Des de l’escó 33 M’afanyo a dir que totes les opinions són respectables, si bé els antics grecs ja ens advertiren que l’opinió és el contrari de la veritat. Les certeses absolutes són del gust de qui no sap debatre. Faig aquest advertiment perquè les notes que poden llegir a continuació deriven de la lectura de l’article “Adeu trinxeres entre ERC i PSC?” que Joan Tardà va publicar a El Periódico ahir, 26 de juliol. Tardà és un home de conviccions profundes, que del 2017 ençà defensa que cal “girar full”, tot i que ell no empra aquesta imatge tan … Continua la lectura de L’adeu de Joan Tardà a les trinxeres republicanes

Els 113 de l’Assemblea de Catalunya

Arran de la publicació del meu llibre Amnistia i Llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme (Rosa dels Vents, 2023), sorgeix aquest article, publicat al núm. 8 de la revista digital del Memorial Democràtic: Temps i espais de memòria. Hi abordo els inicis de l’Assemblea de Catalunya i els canvis culturals que van afavorir la fi del franquisme. L’Assemblea de Catalunya es va fundar el 7 de novembre del 1971 en una parròquia, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, de la qual era rector Josep Maria Juncà, un mossèn que abans havia estat rector … Continua la lectura de Els 113 de l’Assemblea de Catalunya

L’amnistia, finalment

Léalo en español Que Junts s’acabaria imposant al PSOE i a Esquerra, si no estava cantat, li faltava poc. A Pedro Sánchez, que fins ara havia tingut molta sort, se li han anat complicant les coses des de la investidura. Les presses d’Esquerra són més que sospitoses, sobretot a la llum del resultat final del “no” de Junts a la primera proposta d’amnistia. Després de l’acord de dijous passat, qui pot negar que Junts va fer bé de paralitzar la tramitació d’una llei d’amnistia que no proporcionava totes les garanties? Que el projecte de llei estigui avui més blindat no … Continua la lectura de L’amnistia, finalment

El colpisme, com si fos ahir

Léalo en español Han transcorregut més de quatre dècades des del 23-F de 1981 i sembla com si fos ahir. No és que el temps s’hagi aturat, perquè en aquests anys han passat moltes coses, i algunes de ben grans. Per començar, hi ha hagut un canvi molt reconfortant, almenys per als que som republicans de veritat. El rei emèrit Joan Carles és avui un pària. Viu fugat de la Hisenda espanyola a Abu Dhabi, una d’aquelles monarquies absolutes i corruptes que van engreixar-li el compte corrent, per intentar salvar la monarquia espanyola, que viu una decadència absoluta. No se’n surt gaire, perquè … Continua la lectura de El colpisme, com si fos ahir

Junts i el PP, l’extravagància

Léalo en espanyol Una tempesta en un got d’aigua. Però no d’una aigua clara o de València, sinó d’aigua enterbolida per les eleccions a Galícia i la resistència de Junts a doblegar-se davant del PSOE en la negociació sobre la llei d’amnistia. Que la propaganda ha substituït la informació és cosa sabuda, i, tot i constatar-ho cada dia, és una llàstima que sigui així. La informació partisana no deixa lloc a una reflexió seriosa sobre què està passant. L’astracanada és la norma. Els posaré un exemple, arran d’un article que vaig llegir al diari Segre de Manuel Campo Vidal sobre Carles Puigdemont. És la peça … Continua la lectura de Junts i el PP, l’extravagància

Amnistia i democràcia

Léalo en español Un nou fantasma recorre el món. És el fantasma de la reacció il·liberal que amenaça la democràcia. No ho dic només jo. Ho afirmen els millors analistes del món. El professor Steven Levitsky, coautor amb Daniel Ziblatt d’un llibre que els recomano, How democracies die (2018), la setmana passada insistia que cal que aprenguem de les males experiències passades per posar remei a la deriva autoritària que s’apodera del poder aquí i allà, a l’Argentina o a Hongria, però també als Estats Units. Espanya no és cap excepció. No fa ni un segle del gran desastre dels anys trenta del segle … Continua la lectura de Amnistia i democràcia

Immigració i sobirania

Léalo en Español Anem de la teoria a la pràctica, sobretot després que la setmana passada Junts pactés amb el PSOE el traspàs a la Generalitat de Catalunya de les competències d’immigració amb la futura aprovació d’una nova llei orgànica. Si en la columna anterior vaig afirmar que només amb la independència s’aconseguiria tenir un control total dels fluxos migratoris, ara els dic que segons quin sigui el redactat de la llei, potser aquest control arribarà abans i tot. Em puc imaginar la cara d’algun lector malfiat i escaldat que dubti de la bona voluntat del PSOE. Li donaria la raó si el tingués … Continua la lectura de Immigració i sobirania

2024: un cop de puny

Léalo en español Avui que comença un nou any, és bo recordar una afirmació de Plató, que ens fa notar que el passat és irreparable, però el futur és prevenible. El filòsof grec no deia que el futur fos previsible, o sigui que es pugui “intuir per endavant allò que pot ocórrer” i preveure les conseqüències que probablement se’n derivaran, sinó que utilitzava un adjectiu menys freqüent: prevenible. Aquest adjectiu deriva del verb prevenir, que significa “preveure una cosa per impedir-la”, i es fa servir per referir-se a les conseqüències que es poden evitar. La prevenció implica, per tant, prendre mesures anticipades per evitar problemes, riscs o dificultats en … Continua la lectura de 2024: un cop de puny