Handke, amb Pla de fons

El maig de 1974, la revista Destino va publicar una carta al director en què un tal E. Pinyol [que els entesos diuen que responia a la identitat de Josep C. Vergés, fill de l’editor de la revista] es queixava que cada any el jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes oblidava Josep Pla com a possible candidat al guardó. Joan Triadú va encapçalar el grup de partidaris de no atorgar mai el premi a Pla, mentre que Joan Fuster es va situar al capdavant dels partidaris d’atorgar-li, seguint els arguments exposats al pròleg d’El quadern gris. L’oposició a Pla era, … Continua la lectura de Handke, amb Pla de fons

Paròdia pujolista

Láelo en español “Guanyar o aprendre”, ha escrit Joan Tardà en un article recent. Hauria pogut escriure “socialisme o barbàrie” o “socialisme o mort”, que són dos tòpics de l’esquerra dels anys seixanta. Però no. Tardà ha resumit la seva posició actual, que les xarxes socials ens fan descobrir que rep la crítica contundent d’una part de la militància d’ERC, amb aquest “guanyar o aprendre” que oposa a “guanyar o perdre” que atribueix, sense esmentar-lo, al president Carles Puigdemont. Què hem d’aprendre? Llegit tot l’article, em fa l’efecte que la lliçó consisteix a resignar-nos. Tardà, el bonhomiós, recorre a la retòrica, … Continua la lectura de Paròdia pujolista

El pes de la culpa

“Slobodan Praljak no és un criminal de guerra. Rebutjo el veredicte del tribunal”, va cridar el dimarts 28 de novembre aquest coronel bosnianocroat just abans d’ingerir el verí que duia a la mà en una ampolleta. Davant les càmeres del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII), que emetien en directe, Praljak es va empassar el líquid d’un glop i tot seguit va dir: “M’he pres verí, no soc un criminal”, quan les càmeres enfocaven el president del tribunal, Carmel Agius, que va reaccionar sorprès. Agius acabava de confirmar la sentència a 20 anys de presó per a Praljak, … Continua la lectura de El pes de la culpa