Home
20171129161511_slobodan-praljak-efe_original_imagen

Slobodan Praljak en el moment de beure el verí. Foto: © EFE

“Slobodan Praljak no és un criminal de guerra. Rebutjo el veredicte del tribunal”, va cridar el dimarts 28 de novembre aquest coronel bosnianocroat just abans d’ingerir el verí que duia a la mà en una ampolleta. Davant les càmeres del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII), que emetien en directe, Praljak es va empassar el líquid d’un glop i tot seguit va dir: “M’he pres verí, no soc un criminal”, quan les càmeres enfocaven el president del tribunal, Carmel Agius, que va reaccionar sorprès. Agius acabava de confirmar la sentència a 20 anys de presó per a Praljak, jutjat amb cinc homes més acusats de “neteja ètnica” contra la població musulmana durant la Guerra de Bòsnia.

De tant en tant, la “neteja ètnica” dels anys 90 a l’antiga Iugoslàvia retorna a les portades dels diaris i a les pantalles de les TV. El comandant Praljak no és el primer implicat en aquells esdeveniments que se suïcida com a reacció a la justícia del TPII. El 1998, el serbi Slavko Dogmanovic es va penjar a la seva cel·la, i el 2006 Milan Babic, també serbi, va fer el mateix. Suïcidis i morts. Per començar, la del principal sospitós dels crims jutjats pel TPII, l’expresident de Iugoslàvia i de Sèrbia, Slobodan Milosevic, que va morir en custòdia de la cort abans de ser jutjat. Va ser trobat mort a la seva cel·la el 2006 i llavors es va especular que havia estat enverinat, però l’autòpsia va determinar que havia mort per causes naturals.

La mort de Praljak em va fer pensar en un antic amic meu, en Josep Palau. Fa molts i molt anys, uns quaranta, si no m’erro, Josep Palau i un servidor compartíem militància a la Joventut Comunista de Catalunya (JCC). En Josep va néixer el 8 de març de 1956. Ara tindria 61 anys, per tant. Però va morir jove, el 25 de febrer de 1997, quan encetava la quarantena. Per bé que feia temps que no el tractava, la seva mort em va sorprendre i impactar. Llavors jo vivia a Norwich, a Anglaterra, i el VIH feia estralls arreu. Ara, en Josep hauria pogut resistir més temps, perquè, malgrat que la mala notícia és que a Catalunya encara s’infecten 800 persones l’any, els tractaments són cada cop menys tòxics i una persona que comenci el tractament precoçment té molts números de cronificar la malaltia i tenir una esperança de vida semblant a la de la població general.

Curiosament, vaig fer més amistat amb en Palau, que de seguida de conèixer-lo es va traslladar a Madrid per ocupar la secretaria general de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE), que amb en Josep M. Riera, el secretari general de la JCC i el secretari més jove de l’Assemblea de Parlamentaris catalans de l’any 1977, qui també va morir jove, el 2007, amb tan sols 55 anys. En Josep Maria no va poder superar una altra de les epidèmies modernes: el càncer.

Els anys finals de la dècada dels 70 eren trepidants. Em vaig afiliar a la JCC el 21 de febrer del 1977, provinent de la Joventut Comunista de Bandera Roja. Recordo bé la data perquè he trobat als diaris la notícia de l’ensurt que vaig viure aquell dia. Just el vespre que estava formalitzant l’ingrés, apadrinat per en Josep Palau, un grup d’encaputxats va assaltar, amb  pistoles, el local, situat al carrer de la Canuda, núm. 24, que oficialment no era la seu de l’organització sinó d’una fictícia Joventut Catalana de Comunicació, cosa que permetria escampar l’acrònim JCC. Si ens desprenem del tel mistificador actual, aquells anys de trànsit de la dictadura a la democràcia van ser realment foscos. El feixisme campava al seu aire i ETA matava impunement.

En Josep Palau i Balletbò havia nascut a Cornellà de Llobregat, a la capital, per dir-ho així, de Bandera Roja, l’organització comunista d’extrema esquerra més important de l’antifranquisme català i a la qual havíem pertangut tots dos, per bé que en èpoques diferents. Érem amics però discrepàvem molt. Sovint el portava amb moto des del local del carrer de la Canuda, a prop de l’Ateneu, fins a casa seva en una vespa de color daurat que gairebé no aguantava el pes de tots dos, ja que llavors en Josep estava realment gras. De fet, se’l coneixia com el “gordo del Baix”, dit sense malícia. Després, es va aprimar molt gràcies a un tractament que va seguir en una clínica de la Romania de Nicolae Ceaușescu. No vaig entendre mai l’amistat dels eurocomunistes amb el dictador romanès ni que necessiten que caigués el Mur per refusar frontalment les dictadures comunistes. En Josep es va donar de baixa del PCE el 1989, precisament, després dels enfrontaments del grup eurocomunista, amb Enrique Curiel com a cara més coneguda, amb Julio Anguita. Llavors va entrar en l’òrbita del PSOE i es va dedicar a cor què vols a la causa pacifista i a fer de consultor per a organismes públics internacionals i espanyols.

Què té a veure el suïcidi del coronel Slobodan Praljak amb el meu amic Josep Palau, es preguntaran vostès. Doncs la relació és que es podria dir que en Josep Palau era el Peter Handke nostrat. Si l’escriptor austríac va publicar, l’any 1996, Un viatge d’hivern als rius Danubi, Sava, Morava i Drina, o justícia per a Sèrbia, en què llançava invectives contra els alemanys, els croats, els eslovens i la premsa internacional, als quals culpava d’una interessada demonització dels serbis, Josep Palau va publicar,  també el 1996, a Ediciones del Bronce que dirigia Míriam Tey, l’activa portaveu actual de Societat Civil Catalana, El espejismo yugoslavo, amb un pròleg de Johan Galtung, catedràtic d’Estudis per la Pau de la Universitat de Witten/Herdecke. La tesi d’en Josep era que els croats havien de respectar els serbis, i, els bosníacs, o sigui els bosnians musulmans, havien de respectar els croats i els serbis, com els serbis havien de respectar els albanesos de Kosova. El llibre és, doncs, una defensa de la minoria sèrbia en el si de l’estat croat que havia reconegut la Unió Europea. Els últims mohicans, com els anomenava Palau servint-se del títol de la coneguda novel·la de James Fenimore Cooper, que Occident havia abandonat a la seva sort. Slobodan Praljak, el militar que es va suïcidar l’altre dia, pertanyia a una d’aquestes minories, la dels croats de Bòsnia, que es va enfrontar als serbis i als bosníacs després de la caiguda del Mur.

Handke va assistir al funeral de Milosevic i va pronunciar-hi unes paraules d’homenatge. Allò va representar la seva condemna per sempre més. Susan Sontag (1933-2004), antiga militant contra les conseqüències de l’ultranacionalisme a Iugoslàvia, con el seu fill, l’historiador i periodista David Rieff, autor de Contra la memoria (Debate), va ser un dels intel·lectuals que van recriminar l’actitud de Handke. Sontag va arribar a comparar Handke amb Louis-Ferdinand Céline, el genial escriptor francès que el 1932 va escriure la novel·la Viatge al fons de la nit (Proa), que es va convertir en un apestat pel seu antisemitisme i l’adhesió als nazis. Handke també va ser condemnat, per bé que és una exageració comparar els serbis de la guerra dels Balcans amb els nazis. I ho dic jo, que el 1999 vaig defensar el bombardeig de Belgrad per acabar amb les matances i aturar l’instint criminal de Milosevic contra els kosovars. Encara recordo el disgust de Tamara Djermanovic, professora d’estètica i literatures eslaves de la Universitat Pompeu Fabra, quan ho vaig argumentar davant seu en una tertúlia a Catalunya Ràdio. Les polèmiques sovint es resolen amb un blanc o un negre.

L’obra d’en Josep, que com he dit va morir el 1997, no va ser rebuda amb tanta acritud. No va haver-hi temps, suposo. Però també és veritat que la seva tesi era menys partisana que la de Handke, ja que repartia el pes de la culpa entre tots els actors que van devastar els Balcans a cop de “neteges ètniques” violentíssimes i immorals. Franjo Tudjman (1922-1999), un antic oficial de l’exèrcit iugoslau que va abandonar la milícia per dedicar-se a la docència universitària i que va ser el primer cap d’estat de la Croàcia independent,  el 1965 es va doctorar a la Universitat de Zagreb en Ciència Política amb una tesi titulada Causes de la crisi de la monarquia iugoslava des de la unificació el 1918 fins a la desintegració el 1941. Si tenen l’oportunitat de llegir-la, de seguida s’adonaran per què Carl Bildt, exprimer ministre suec i mediador per assolir el acords de pau de Dayton (Ohaio, EUA), considerava el líder croat un criminal de guerra. El supremacisme croat que hi defensava als anys seixanta anunciava el pitjor de la dècada dels noranta.

El judici del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII) que ha acabat en tragèdia a L’Haia és l’últim dels molts que s’han fet des que va ser creat el 1993. Hi han estat condemnades 161 persones. Però les tragèdies duren el que duren i només quan es produeix un suïcidi televisat com el del coronel Praljak reprèn la polèmica. Per pocs dies, però. I tanmateix, com escriu Goran Vojnovic a Yugoslavia, mi tierra (Libros del Asteroide), “la memòria del dolor no es pot curar”, perquè en les guerres de vegades “les víctimes es transformen en botxins i els botxins en víctimes”. El dolor és dolor i no és més o menys intents segons la nacionalitat de qui el pateix. La guerra dels Balcans van ser una mena de Vietnam per a diverses generacions d’antics ciutadans iugoslaus. Les ferides encara es poden notar.

Palau i Handke es resistien a acceptar el que havia esdevingut una doctrina oficial defensada pels “dos imperialismes”, per enunciar-ho a la seva manera, i que consistia a afirmar que eslovens, croats i bosníacs tenien raó en les seves reclamacions enfront de la resistència sèrbia a reconèixer la sobirania de les antigues repúbliques federades de Iugoslàvia. Però una cosa és que la causa fos justa i una altra que es defensés justament. La pretensió última del meu amic Palau era reivindicar, fent ús de l’article 11 dels acords de Dayton, que els districtes nord-orientals de Croàcia es convertissin en territoris multiètnics protegits. Evidentment, no ha estat així, però a la fi totes les minories han après a conviure juntes un cop desapareguts els líders dels 90 i s’ha estès la democràcia a tot arreu. Reivindicar societats separades, que és el que reivindicava el meu amic Josep, és la millor manera d’allargar els conflictes, com passa a Palestina.

El problema de les societats multiètniques no és mai el pluralisme o les identitats diverses. Tampoc no ho és la religió que professi cadascú. El problema és sempre la falta de democràcia. El miratge iugoslau va ser aquest, precisament. El comunisme va impedir el desenvolupament d’una societat democràtica i va congelar amb la repressió i la dictadura els conflictes que als anys 30 i 40 ja havien provocat “neteges ètniques” bestials que ningú no va jutjar després de la II Guerra Mundial. Josep Palau, com molts altres jerarques comunistes, no ho va saber valorar. Li hauria calgut qüestionar-se moltes coses. Jo ho he fet i m’hauria agradat poder-ho discutir amb el meu amic de joventut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s