L’esperança ajornada dels socialdemòcrates

Des de l’escó 33 No recordo on vaig llegir una afirmació que em va impactar: “L’esperança és una decepció ajornada”. Si observem l’evolució de la socialdemocràcia al món, potser caldrà donar la raó a qui va pronunciar-la. El gran projecte polític que havia de fer compatibles la llibertat i la justícia amb el progrés i l’equitat i l’estat i la ciutadania, ha anat quedant relegat a una nostàlgia d’arxiu o, en el pitjor dels casos, a una estructura de poder desgastada i sovint corrupta. Durant dècades, la socialdemocràcia europea va ser el pilar del pacte social de postguerra. Ara, en … Continua la lectura de L’esperança ajornada dels socialdemòcrates

La democràcia assetjada

Des de l’escó 33 Durant el segle XX, la democràcia va sobreviure a totalitarismes devastadors, el feixisme i el comunisme soviètic, gràcies a la determinació dels que van defensar-la amb fermesa. No sempre es va fer amb la visió de justícia que hauria calgut, perquè el totalitarisme soviètic va quedar normalitzat per la contribució de l’URSS a la derrota del nazi-feixisme. La democràcia no va ser mai plena a Europa. La part oriental ben aviat va quedat sotmesa als règims comunistes i a la part occidental, la democràcia tampoc no va ser plena almenys fins que no van caure les … Continua la lectura de La democràcia assetjada

Torna Orwell

Léalo en español Ahir, 14 de juliol, s’esqueia el 232 aniversari de l’assalt a la Bastilla. No és una commemoració rodona, però, atès que el món no va bé, com ja va preveure Tony Judt, reivindicar avui la Revolució Francesa és més necessari que mai. El segle XX va violentar l’esperit de la Il·lustració amb les ideologies totalitàries que no han desaparegut al segle XXI. L’ascens de l’extrema dreta arreu n’és un símptoma. Qui no entengui que la Xina és una amenaça, perquè és l’estat comunista —i per tant dictatorial— més gran i poblat del planeta, és que no ha entès que … Continua la lectura de Torna Orwell

L’any del virus

Léalo en español S’acaba el 2020. Ha estat un any catastròfic per a tothom. Per a mi, també. Patacs emocionals i malaltia. Segons el calendari xinès, el 2020 corresponia a l’any de la rata, que s’acabarà l’11 de febrer, i que havia de ser un any ple d’èxits, força, amor i diners. Al final, de la Xina només n’ha vingut el virus dels ratpenats de Wuhan. Aquest és un any per oblidar. Els ratpenats tenen un tolerància molt alta als virus, que supera la d’altres mamífers, i el problema és quan ens els mengem i els comercialitzem en mercats d’animals … Continua la lectura de L’any del virus

Que duri el ‘jet lag’

Léalo en español No m’agrada el futur que auguren els gurus per a després del confinament mundial. M’aterra l’onada de conservadorisme que escampen intel·lectuals i polítics que, suposadament, tothom considera d’esquerra. No m’hauria de sorprendre, perquè la vella —i envellida— esquerra que encara té com a referent el món del segle XIX, no és que no hagi sabut encarar la transformació del capitalisme, és que en molts casos s’ha convertit en el gestor matusser de les desigualtats amb tota mena de maquillatges i la complicitat d’un sindicalisme sense nervi, insensible al dolor social. Però ara, a més, aquesta vella esquerra … Continua la lectura de Que duri el ‘jet lag’

Viure sense roses ni llibres

Léalo en español El llibre de Galbraith no desbrinava tan sols la importància en els orígens de la crisi del boom immobiliari de Florida o de la “febre d’or” que portaria a la desastrosa tardor de 1929, sinó que s’endinsava en els fonaments culturals que havien propiciat la falsa il·lusió d’algunes elits especulatives pel diner fàcil, cosa que va contaminar el conjunt social. Galbraith fugia de les interpretacions grotesques del crac borsari per assenyalar com a culpable el capteniment avariciós i esbojarrat d’empresaris i financers. La histèria col·lectiva que va ensorrar Wall Street i va expandir la crisi globalment com una … Continua la lectura de Viure sense roses ni llibres

El despotisme sense Il·lustració

Léalo en español “En cap cas creiem en l’autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta”. Això és el que va declarar Eva Granados, la portaveu del PSC al Parlament, l’endemà de l’Onze de Setembre. És prou sabut que als polítics se’ls omple la boca en dates assenyalades. Entorn de la Diada, especialment. És un clàssic que els polítics recorrin a la idea que la societat catalana està dividida i coses com aquesta. La socialdemocràcia antiga —la que abans s’agrupava en la Internacional Socialista— fa temps que ha perdut … Continua la lectura de El despotisme sense Il·lustració

…Y en eso murió Fidel

Y en eso llegó Fidel es una canción del compositor cubano Carlos Puebla (1917-1989), compuesta tras el triunfo de la Revolución cubana en honor a su Comandante Fidel Castro. La habrán oído un millón de veces, como otra de sus canciones, Hasta siempre, comandante, compuesta por él en 1965 como respuesta a la carta de despedida del “Che” Guevara, en el momento en que abandonó Cuba para unirse a la guerrilla boliviana. Cuando era joven tuve una novia norteamericana que para desayunar ponía en el tocadiscos esas canciones junto a las de Silvio Rodríguez, Pablo Milanés y la Nueva Trova … Continua la lectura de …Y en eso murió Fidel

Carles Fontserè no era cap filonazi

Carles Fontserè i Terry Broch (1950) Els de la revista Núvol, digital de cultura no acostumen a publicar articles d’historiadors i, en canvi, donen credibilitat al que escriu l’hispanista Henry Ettinghausen, un especialista en Quevedo afincat a l’Empordà, que em fa l’efecte que no sap llegir català, o almenys no sap copsar-ne la ironia, encara que hagi presidit l’Anglo-Catalan Society, en interpretar les memòries de Carles Fontserè. Lamentable. L’autor, a més, es pensa que no vam llegir què deia Fontserè sobre l’exili, el col·laboracionisme, la vida quotidiana a París, els camps de concentració, etc., quan es va publicar el segon … Continua la lectura de Carles Fontserè no era cap filonazi

¿Por qué Churchill ganó la guerra y perdió las elecciones?

Sir Winston Churchill guió a su país en los días más negros de la Segunda Guerra Mundial, cuando sólo podía prometer a sus conciudadanos “blood, toil, tears and sweat“ (“sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor”). No sólo dirigió el esfuerzo de guerra, mimando las relaciones con los aliados, sino que simbolizó la determinación de luchar contra el nazismo, y supo insuflar ese espíritu a los británicos a través de sus discursos radiofónicos. La batalla de Inglaterra fue durísima y el ejemplo de Churchill y su magnífica oratoria le permitieron mantener la cohesión espiritual del pueblo británico. Al comienzo de la Segunda Guerra Mundial, Churchill fue nombrado Primer Lord … Continua la lectura de ¿Por qué Churchill ganó la guerra y perdió las elecciones?