El final del capítol 19 de la primera temporada de la coneguda sèrie The West Wing és impagable. Després d’un any desastrós, plegat d’indecisions, de temptatives no acomplertes, d’errors incomprensibles i, en conseqüència, de davallada de popularitat del president Bartlet, cosa que va acompanyat de l’amenaça que aviat es farà públic un informe que assenyala els punts febles de l’administració presidencial en aquest seu primer mandat, els assessors del president es reuneixen al despatx del cap de gabinet, Leo McGarry, i entonen una mena de mea culpa. Aleshores entra l’assistent del president i invita a passar al despatx oval Leo. … Continua la lectura de “Let Mas Be Mas”

Escric sense saber quin és el resultat de les eleccions celebrades ahir. I tanmateix, m’atreveixo a fer una breu reflexió a la llum del que ha passat els darrers anys a Catalunya. No sé quin nivell de participació hi ha hagut en les novenes eleccions al Parlament de Catalunya, però desitjo que s’hagin pogut igualar els índexs que es van assolir els anys 1980, 1984, 1995 i 2003, que foren del 61,3%, 64,4%, 63,6% i 62,5%, respectivament. El 2006 la participació va ser substancialment més baixa, del 56,4%, i se situa entre el 59, 4% del 1988, el 59,2% del … Continua la lectura de De cara al futur

Dissabte passat, la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va sostenir que el PP podia erigir-se com “la frontissa de la governabilitat” després de les eleccions catalanes atès el pronòstic del CIS segons el qual CiU obtindria 59 escons, els mateixos que obtindrien sumats les tres forces del tripartit. A parer de la líder conservadora, el PP pot “decantar Catalunya cap a la llibertat i no cap a la independència i la gestió dolenta”. Caram! Si la frontissa de la política catalana ha de ser una formació com el PP, que sempre que pot es decanta cap a les … Continua la lectura de Que s’encallin les portes

Divendres passat vaig coincidir amb el candidat Joan Herrera a COM Ràdio, al magazín matinal que condueix Jordi Duran. L’Herrera és un paio que em cau simpàtic i tanmateix em sembla d’un simplisme polític preocupant. Com que l’entrevista era d’aquelles que es fan en campanya, a cada pregunta responia amb el reguitzell de tòpics —vull dir eslògans— que donen contingut al seu “verd esperança” electoral. I el fons de la qüestió és que ara resulta que el 28-N ens juguem l’estat del benestar i les inversions públiques. Per dir-ho a la seva manera, ICV-EUiA són l’única opció que es planteja … Continua la lectura de Els mals que s’apressen

Afirma José Montilla que l’hora del tripartit ja ha passat. Almenys que ha caducat la fórmula d’engiponar un govern de tres bandes amb ell com a reina mare. No m’estranya que el president Montilla s’hagi cansat d’una martingala governamental que ni tan sols ha pogut dominar. Des del 2003 que les coses han anat així. Si de cas, del 2006 endavant, sota la seva presidència, les coses han empitjorat. Sobretot formalment, perquè, quant a programa, els socialistes han domesticat els republicans i els ecosocialistes més que no sembla. I, tanmateix, i això compta molt en termes d’imatge, en cap moment … Continua la lectura de Afirma Montilla

La política catalana actual té molts vicis. Un dels més destacats és, sobretot, el sectarisme. Hi ha polítics professionals a qui només se’ls coneix per la cridòria i la demagògia que generen. El diputat Joan Ferran, per exemple, excel·leix en aquest sentit, però, en canvi, ningú no sap en l’elaboració de quantes lleis ha participat o bé si mai ha aportat alguna cosa positiva al món de les idees polítiques. Fins i tot la literatura que gasta és més un libel que escriptura narrativa de debò. Destil·la bilis i prou. Ferran és el típic polític perdiguer, com també ho és … Continua la lectura de Contra la mala política