S’acaba l’agost i comença el curs polític. De fet, comença per acabar-lo definitivament. Més tard o més d’hora, aquesta tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. He escrit en un altre lloc (vegeu post anterior)  que els set anys de tripartit han estat una veritable màquina de triturar. De triturar polítics i el mateix model de coalició, que al final s’ha demostrat ineficaç. Cap líder del Pacte del Tinell no ha sobreviscut a l’experiment. I molts diputats i diputades del tripartit, tampoc. I és que quan allò que lliga una coalició és l’interès per ocupar el poder més que … Continua la lectura de Per evitar l’estrès de la rentrée

El final de la temporada política va acompanyat de molta confusió. Vagis on vagis i parlis amb qui parlis, tothom prediu l’arribada del canvi després de les eleccions de la tardor, ja siguin al principi o al final de l’estació. Fins i tot diria que la gran majoria de la gent que el pronostica el desitja, aquest canvi. El que és innegable, perquè ho corroboren els mateixos interessats a sota veu i en veu alta (ho ha escrit el conseller Maragall, però també ho han dit José Zaragoza i Miquel Iceta), és que no són gaires els partidaris de repetir … Continua la lectura de Final de temporada

Més enllà dels resultats sobre la intenció de vot en les pròximes eleccions autonòmiques, per altra part prou reveladors de la voluntat de canvi que hi ha avui a Catalunya i el descens dels partits que donen suport a l’actual coalició governant, ahir l’enquesta de La Vanguardia revelava un altre fenomen de gran abast. Per primera vegada en aquesta mena de sondejos, els partidaris de la independència de Catalunya són majoria. Certament, l’enquesta, realitzada entre el 12 i el 14 de juliol amb un univers de 1.000 entrevistes i un interval de confiança del 95,5%, reflecteix que el 47% dels … Continua la lectura de Cap a la segona transició: el sobiranisme

El final de la legislatura a Catalunya és dramàtic. La sensació de fracàs polític és total. El sectarisme campa a cor què vols entre les files del tripartit. I això és, certament, dolent. I ha perjudicat, també, les formes, que a Catalunya cada vegada s’assemblen més a les madrilenyes. Fins a un cert punt aquest nerviosisme del tripartit s’entén. Al capdavall, ha de ser realment dolorós de constatar, després de tants anys d’esperar batre Jordi Pujol i poder governar, que el tripartit ha estat, certament, aquell “artefacte inestable”, sense rumb ni projecte, de què parlava el conseller Ernest Maragall en … Continua la lectura de L’amarga decadència

En un article recent d’Ian Buruma titulat La impotència dels poderosos, aquest historiador holandès que ja fa anys que viu i ensenya a Nova York explica que el que la gent anhela en temps d’incertesa és trobar un lideratge fort. Davant el reptes que es plantegen, la gent busca figures carismàtiques que prometen netejar la política, desfer-se de la corrupció i defensar les persones dels polítics egoistes i, sobretot, de la invasió dels estrangers que ens amenacen amb costums estranys i religions que no són la nostra. Són els típics populistes que ofereixen solucions màgiques i simples a problemes complexos. … Continua la lectura de Entre la indiferència i la impotència dels poderosos

“Catalunya necessita patriotes, no barruts; necessita generositat, no jocs de mans ni de factures”. Així és com José Montilla es va referir a l’empresonament de Fèlix Millet i Jordi Montull ara fa uns dies. A parer del president, el país necessita emprenedors i no pas estafadors. També va dir que calia jutjar la gent pel seu present i no pas pel pedigrí que tenen; pel seu treball i no pas per l’herència que carreguen. No hi podia estar més d’acord. Ho subscric plenament i faig meva aquesta reflexió presidencial, si no fos que, en aquest cas, no em crec res … Continua la lectura de I si deixéssim la pàtria en pau?