Home

palausenyera-1933

“Catalunya necessita patriotes, no barruts; necessita generositat, no jocs de mans ni de factures”. Així és com José Montilla es va referir a l’empresonament de Fèlix Millet i Jordi Montull ara fa uns dies. A parer del president, el país necessita emprenedors i no pas estafadors. També va dir que calia jutjar la gent pel seu present i no pas pel pedigrí que tenen; pel seu treball i no pas per l’herència que carreguen. No hi podia estar més d’acord. Ho subscric plenament i faig meva aquesta reflexió presidencial, si no fos que, en aquest cas, no em crec res del que surt de la boca del Molt Honorable ni de ningú que hagi tingut relació amb l’administració del Palau. Aquest país necessita, és clar, gent que faci les coses perquè se les creu i no pas per un interès material o d’una altra mena. Aquest país necessita gent amb conviccions que sàpiga comprometre’s perquè sí, perquè li surt de dins aquell proïsme espontani que va tan bé a les societats escapçades, delmades per les circumstàncies històriques. Catalunya necessita patriotes, certament. Però també li cal que aquests patriotes no siguin sectaris ni s’emboliquin amb la bandera per defensar interessos partidistes o negocis particulars, que són els menys patriòtics de tots els interessos possibles. Que bonic que és desplegar la bandera de la pàtria per fer-la voleiar a favor dels teus interessos més que no pas dels de la nació.

El patriotisme a Catalunya és dèbil. Hi ha diverses circumstàncies històriques que ens permetrien explicar-ne el perquè. Ara hi estaria massa estona per desxifrar-ho. I tanmateix, un apunt. De tant en tant apareixen alguns personatges que, aprofitant-se del nom familiar i de l’estatus social adquirit per herència o per connexions polítiques, s’obren camí perquè coneixen tots els ressorts que els permeten treure’n un benefici concret. Saben remoure cel i terra, amb aquella impunitat pròpia dels poderosos, per no perdre pistonada. Sembla ser que aquest ha estat el cas de Fèlix Millet i Jordi Montull i ja es veurà de qui més. Ho vaig intentar explicar en l’article Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa (publicat el 21/09/09), quan vaig començar amb la crònica judicial de La Vanguardia del 5 de maig de 1983 amb relació a l’empresonament dels tres consellers delegats de Renta Catalana per als quals el jutjat d’instrucció núm. 7 de Barcelona va decretar presó incondicional. Eren Fèlix Millet Tusell, Eduard Guillén Ulloa i Ignasi Baquer Miró, acusats d’estafa i apropiació indeguda. Hi havia altres implicats, els quals van poder esquivar la presó per la seva condició d’aforats. L’inexplicable, tanmateix, és que un personatge com Fèlix Millet aconseguís renéixer després del cas Renta Catalana i de la seva implicació en la fallida voluntària de l’Hospital General de Catalunya l’any 1998, amb deutes superiors als 17.000 milions de pessetes. Aleshores aquesta institució sanitària ja va haver de ser rescatada per l’administració pública catalana per salvar-la de la desaparició. El 1994, després de la primera suspensió de pagaments, el departament de Sanitat hauria d’haver sabut què hi passava. Com vaig escriure en l’article esmentat més amunt, la serpentejant biografia de Fèlix Millet posa de manifest que l’emprenedoria que demostraren tenir els prohoms que van fundar l’Orfeó Català i altres institucions de la societat civil, els néts se l’han cruspit fins a uns extrems delirants. S’han emparat en la proximitat amb el poder per sortir indemnes de totes les trifulgues. Millet i Montull ho ha aconseguit, de moment, en part. Hi ha estafadors professionals, però també hi ha societats que es deixen entabanar molt fàcilment quan els posen al davant l’esquer de la pàtria i la bandera i en poden treure tall.

La comissió d’investigació parlamentària sobre la gestió del Palau de la Música no vol entrar en res que no sigui el presumpte finançament irregular de CDC. De vegades fins i tot sembla que no els interessi res del que va fer Millet, que, de moment, és l’únic delinqüent confés. Els parlamentaris de la coalició governamental s’han convertit en un tribunal polític que només pretén desacreditar el partit de l’oposició, d’altra banda primera força parlamentària perquè té més vots i diputats que el partit del president Montilla. Efectivament, Catalunya no necessita patriotes barruts, però tampoc no li calen sectaris ressentits. Necessita, si de cas, la generositat d’aquells que no es llancen als braços de la pàtria tan sols quan els convé. Si vostès repassen els vídeos de les diverses sessions de la comissió d’investigació (es poden veure al Canal Parlament), potser els passarà com a mi i sentiran vergonya de com es comporten alguns parlamentaris d’aquest país. Són d’una prepotència injustificada, a més que n’hi ha que obliden que són representants del poble i no pas fiscals i que les comissions d’investigació són, per naturalesa, com els va recordar el director de l’Oficina Antifrau, per controlar el govern i no pas per intentar destruir l’honorabilitat dels compareixents. Aquesta és l’essència de la concepció no elitista de la democràcia representativa si més no des què així va exposar-ho Alexis de Tocqueville en el seu famós assaig sobre la democràcia a Amèrica (1835). Com ja va advertir-nos aquest famós liberal, i no estic molt segur que al Parlament de Catalunya hi hagi gaire diputats que ho sàpiguen, el sistema democràtic pot arribar a desfigurar-se segons l’ús que es faci de les majories. I és que la democràcia pot ser la base tant de la llibertat com del despotisme, encara que sigui en una versió soft. Allò que separa una cosa de l’altra és, precisament, l’ús fraudulent i partidista de la majoria que fan determinats governants quan veuen perillar el poder que els ha costat déu i ajuda d’aconseguir.

A Catalunya predomina la politiqueta per damunt de la política. Això ho deu intuir molta gent, atès que l’abstencionisme no para de créixer. Hi ha massa mala política, doncs. I, a sobre, hi ha més gesticulació que conviccions. Fins i tot hi ha qui amb una fúria pròpia de l’antiga policia franquista es dedica a perseguir a aquells les opinions dels quals no els agraden. Hi ha molts damnificats per aquesta persecució indigna i ben poca gent que se’n queixi. En la política catalana hi ha massa barruts, patriotes o no. Dels xoriços, que se n’encarregui la justícia.

Publicat a elsingulardigital.cat, 28/06/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s