L’estrès ciutadà

La política catalana estressa. Potser hauria de dir que són els polítics catalans, que provoquen estrès a la ciutadania. L’exagerat tacticisme de la política catalana no solament no entusiasma, sinó que avorreix. Un dia esclata un escàndol i , sense esperar a saber què ha passat, comença un combat dialèctic exagerat i contradictori que només amaina quan esclata l’escàndol següent. No es discuteix mai res en profunditat, tant se val que sigui el finançament dels partits com la immigració. Es fa demagògia i prou. I tothom sap que una política dominada per la grandiloqüència demagògica és condemnada a la indiferència. … Continua la lectura de L’estrès ciutadà

Temps difícils

El PSC acaba de presentar una vídeo com a tret de sortida de la llarga, llarguíssima, campanya electoral. El dia de la presentació, José Zaragoza va assegurar que el vídeo “pretén explicar la realitat”. D’aquí el munt d’imatges terrorífiques que s’encavalquen una rere l’altra, ja que, segons ell, aquests “són temps difícils i hi ha molts problemes que cal solucionar”. I tant que sí! Si els problemes que els socialistes volen solucionar són tots els que surten al vídeo (que van del crac borsari al terratrèmol d’Haití), se’ls ha girat feina. Moltíssima. A la roda de premsa de presentació de … Continua la lectura de Temps difícils

Els presidents idolatrats

Quan anava a abordar el perfil del president Tarradellas, m’he adonat que se m’estava acabant l’espai que tinc assignat per escriure en aquest diari. Podia haver decidit retallar l’article, però hauria desfigurat la intenció del que vull explicar sobre la política catalana contemporània a través de la reflexió sobre què han aportat, o no, els presidents de la Generalitat, des de Francesc Macià fins a l’actual, al pensament polític. Finalment, he decidit partir l’article en dues parts. En aquest primer, em centraré, només, en els tres presidents diguem-ne històrics, sense fer esment del benemèrit Josep Irla o d’altres que van … Continua la lectura de Els presidents idolatrats

2022: Recórrer al mite

Un dels estàndards de la cultura política nord-americana és la idea de Nova Frontera, que fins i tot ha esdevingut un mite. És més,  tal vegada no hi ha als EUA cap altre mite que sigui tan potent políticament com aquest. Passen els anys i, tanmateix, el mite no remet. Al contrari, tal com va quedar demostrat en l’última campanya de les presidencials nord-americanes, durant la qual el ticket republicà va explotar la idea de l’heroi, del warrior, que històricament ha estat central en  la visió de frontera que han tingut els estats de l’oest, des d’Andrew Jackson —el setè … Continua la lectura de 2022: Recórrer al mite

El relat montillesc

Servidor és també dels que creu que a Catalunya hi ha un divorci evident entre la realitat politicomediàtica —incloent-hi els diaris electrònics i molts dels fòrums digitals que monopolitzen els especialistes en l’insult— i la realitat social. Si hom només fes cas al que s’escriu a la premsa i en aquests fòrums, en fer una ullada al carrer no comprendria què hi passa. Vull dir que no sabríem determinar el perquè de la desafecció política —que malauradament s’acompanya d’un pronòstic decebedor per a un sistema democràtic: la previsible abstenció electoral—, que és el que detecten les enquestes d’opinió. I tanmateix, … Continua la lectura de El relat montillesc

2010: L’odissea electoral

  2012 és el títol de la pel·lícula de Roland Emmerich, una superproducció nord-americana sobre l’aventura, evidentment èpica, dels supervivents al cataclisme global que tindrà lloc d’aquí dos anys, tal com es diu que fou predit pels maies fa decennis. El director de The Day after Tomorrow i d’Independence Day construeix una d’aquelles històries de megacatàstrofes que, atesos els prodigiosos efectes especials, deixen en no res pel·lícules del mateix gènere com Armageddon (1998) o Deep Impact (1998). Aquesta mena de pel·lícules m’avorreixen sobiranament, sobretot perquè rere l’espectacularitat de les imatges no hi ha res. El suposat discurs èpic d’aquesta pel·lícula … Continua la lectura de 2010: L’odissea electoral

Contra la improvisació

Aquesta setmana he llegit l’informe “Britishness” in the Last Three General Elections: From Ethnic to Civic Nationalism, que fou publicat per la Comissió per a la Igualtat Racial el 2006. Aquest informe, que va ser elaborat pels professors Michael Billig, John Downey, John Richardson, David Deacon i Peter Golding del Centre d’Investigació en Comunicació de la Universitat de Loughborough, avalua la manera com els polítics, els partits polítics i els mitjans de comunicació van abordar la qüestió de la “britanicitat” i la identitat britànica en les tres campanyes electorals compreses entre el 1997 i el 2005, en especial amb relació … Continua la lectura de Contra la improvisació

La construcció del mite Macià

Alfred Bosch es pregunta, en l’única recreació literària que ha merescut el mite macianenc, L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià (2000): «Com va canviar tant el coronel Macià? —es demanaren alguns. Com va passar de ser un espanyol prudent a ser un insurgent català? Què se li va girar dins del cervell? I encara d’altres voldran trobar la clau d’un guió teatral: el revolucionari, creix o neix? El cabdill de la rebel·lió separatista, l’ídol dels humils, podria haver estat un altre home? O sempre va dur a l’interior la llavor dramàtica? Com es fa un insurrecte?». Espero haver-los donat alguna … Continua la lectura de La construcció del mite Macià

Ramon Trias Fargas

No sé si recorden la imatge de Ramon Trias Fargas quan va caure desmaiat mentre parlava en un míting electoral que tenia lloc al Masnou el 22 d’octubre del 1989. Jo sí, perquè sempre m’ha impactat veure, gairebé en directe, que algú és a les portes de la mort. Però si, a més, aquest algú és una persona cèlebre, les impúdiques imatges es van repetint una vegada i una altra. Mentre preparava la celebració de la vetllada que anomenem La Nit del Pensament, durant la qual es fa públic la concessió del premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, i que … Continua la lectura de Ramon Trias Fargas

Donar la cara

En un dels seus meravellosos Testimonios, concretament en les paraules que va adreçar a l’Associació Pro Nacions Unides Ana Berry el 22 de maig de 1957, Victoria Ocampo explica la petició que li féu Julian Huxley, director general de la Unesco, abans de viatjar a Buenos Aires. Era l’any 1947, dos anys després, per tant, que s’hagués acabat la Segona Guerra Mundial. Huxley li demanà a Ocampo que reunís a casa seva —d’altra banda famosa per les grans vetllades que s’hi feien— el bo i millor dels artistes i intel·lectuals de la societat argentina del moment. Ocampo va fer allò … Continua la lectura de Donar la cara