Alfred Bosch es pregunta, en l’única recreació literària que ha merescut el mite macianenc, L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià (2000): «Com va canviar tant el coronel Macià? —es demanaren alguns. Com va passar de ser un espanyol prudent a ser un insurgent català? Què se li va girar dins del cervell? I encara d’altres voldran trobar la clau d’un guió teatral: el revolucionari, creix o neix? El cabdill de la rebel·lió separatista, l’ídol dels humils, podria haver estat un altre home? O sempre va dur a l’interior la llavor dramàtica? Com es fa un insurrecte?». Espero haver-los donat alguna raó que doni resposta a tots aquest interrogants i, sobretot, què li va girar el cervell. La transformació en cabdill, només en fou la conseqüència.

Tanmateix, vull insistir en què la via irlandesa va ser sempre un exemple per a Macià i els seus partidaris. En un article que fou publicat al Butlletí de Catalunya del 20 de juny de 1924, Josep Pla, a banda de defensar la necessitat d’un front únic d’oposició, ja el comparava amb el líder irlandès: «S’al·lega, també, l’il·luminisme d’en Macià. Espanta, en aquest home, el De Valera. Aquest espant, localitzat a la Lliga, està bé perquè la por és una de les innumerables formes de la ignorància. Però en els altres partits això no es comprèn. Un munt de diferències separen En Macià i jo. Som dos homes de dos èpoques distintes, de formació diferent, de sensibilitat potser contrària. Us concedeixo que en Macià és un símbol del sentiment a condició de què em considereu suficientment fred per ésser un oportunista. I bé, aquest oportunista us diu: En Macià és l’home que està d’acord amb el to actual de l’opinió pública catalana. En Macià és l’única esperança. En Macià és sobretot l’home que porta avui la política amb suficient passió per tenir de Catalunya un coneixement exacte. No cal entrar en més explicacions. El temps dirà si el que avui sembla misticisme pur no és altra cosa sinó l’únic camí». Malgrat que la línia argumental de la defensa que va fer Torrès de Macià durant el judici no va insistir en les comparances entre la lluita de Catalunya i Irlanda, llevat de la breu referència que en féu Fernand Corcos, un advocat membre del Comitè Central de la Lliga dels Drets de l’Home que va declarar a requeriment de la defensa, els contactes entre els uns i els altres van sovintejar. Quan Macià residia a Bois-Colombes mantingué una estreta relació amb L.H. Kerney, delegat diplomàtic de la República irlandesa a París, i també sabem, perquè ho recull la tesi que Joan-Carles Ferrer i Pont va presentar el 2001 a la UPF, Nosaltres Sols: la revolta irlandesa a Catalunya (1910-1923), que pels vols del 1925 Macià va acollir a casa seva Ambrose Victor Martin, un oficial de l’IRA deportat a l’Argentina, que abans d’entrar en contacte amb Macià havia fet estada a Euskadi al costat dels nacionalistes bascos. Fou ell, a més, qui va actuar de traductor de Macià en un sopar organitzat pels irlandesos de París amb motiu de la diada de Sant Patrici, patró d’Irlanda. En aquest discurs Macià lloà la lluita dels Sinn Feiners, al mateix temps que no s’estigué de blasmar els irlandesos traïdors. Les paraules de Macià, les proclames revolucionàries i l’intent insurgent de Prats de Molló recorden moltíssim la retòrica irlandesa del 1916, de Patrick Pearse o De Valera. I és que, com diu Ferrer, el separatisme català d’aquell moment va ser un producte, en part, del mite irlandès.

Més enllà d’això, que respon a l’evolució personal, l’exaltació de Macià com a líder polític popular i de masses va ser resultat de la consideració que li professaren certs dirigents anarcosindicalistes catalans des del moviment de l’Assemblea de Parlamentaris. Amb un exemple en tindré prou per demostrar-ho. Joan Peiró, dirigent de la CNT, en comentar aquells fets va escriure el següent: «…los políticos catalanistas, a lo sumo con la execepción de grupo Maciá [el subrratllat és meu], tuvieron ocasión de probar, una vez más, que si honrádamente, con heroicidad romántica, les interesa poco la libertad de Catalunya, les importa muy muco la esclavitud económica i social del proletariado catalán» [Solidaridad Obrera, 12 de març de 1931]. Aquesta idea de l’excepcionalitat de Macià, Peiró va tornar a recuperar-la en l’article El Nacionalismo y la La Libertad de los pueblos [Solidaridad Obrera, 5 de maig de 1931], malgrat recelar del seu nacionalisme: «Yo declaro sinceramente que en el ciudadano Francisco Maciá veo a la ecuanimidad y al espíritu liberal personificados. También veo en torno suyo a una pléyade de hombres sinceros capaces, por su devoción al Presidente de la Generalitat de Cataluña, de mantener el apostolado de libertad que hoy preconiza el “Estat Català”. Però al lado de Macià y de esa pléyade de hombres sinceros que le siguen, veo la tétrica sombra del nacionalismo…». Les trifulgues revolucionàries de Macià i el seu idealisme, junt a l’eficaç campanya de propaganda que van ordir els seus amics i col·laboradors, va fer que aquell home magre i elegant, pulcre en l’afaitat i dotat d’uns cabells blancs reverencials, es convertís en l’Avi que el dia de la seva mort, el 25 de desembre de 1933, va ser plorat per la majoria dels ciutadans de Catalunya.

[Text extret de la introducció que vaig fer per al llibre La Catalunya Rebel (Símbol Editors, 2003). Aquest llibre, publicat originàriament a París l’any 1927 per Estat Català sota el títol de La Catalogne Rebelle, recull les transcripcions del procés contra Macià amb motiu dels fets de Prats de Molló dels primers dies del mes de novembre de 1926.]