Home

Ramon Trias Fargas

No sé si recorden la imatge de Ramon Trias Fargas quan va caure desmaiat mentre parlava en un míting electoral que tenia lloc al Masnou el 22 d’octubre del 1989. Jo sí, perquè sempre m’ha impactat veure, gairebé en directe, que algú és a les portes de la mort. Però si, a més, aquest algú és una persona cèlebre, les impúdiques imatges es van repetint una vegada i una altra. Mentre preparava la celebració de la vetllada que anomenem La Nit del Pensament, durant la qual es fa públic la concessió del premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, i que enguany hem fet coincidir amb la data exacta de la commemoració, pensava fins a quin punt els mitjans de comunicació són reproductors de la realitat o bé mers agents al servei de qui paga i dels “amics polítics”. I és que si avui dia algunes informacions periodístiques són directament vomitives, la interpretació de la figura de Ramon Trias Fargas ha estat sectària durant molts anys, fins que Jordi Amat no n’ha fet una deliciosa i documentada biografia: Els laberints de la llibertat (La Magrana, 2009).

De vegades la mort traumàtica tapa tota una vida. Això és el que ha passat amb el president Companys, per exemple. A partir del fatal destí que va imposar-li el franquisme s’ha volgut explicar tota la seva vida, menystenint els clarobscurs d’una biografia molt més complexa que no pas el que es vol explicar des de l’heroisme. Amb Ramon Trias Fargas ha passat una mica el mateix. La mort en acte de servei acabà essent el més rellevant d’una biografia que de cap manera es pot reduir a la del conseller d’Economia i Finances que mor davant d’un auditori relativament petit mentre feia campanya electoral a Ocata. Trias Fargas era molt més que això. Intel·lectualment, humanament i políticament. Com va escriure Francesc-Marc Álvaro en comentar el llibre de Jordi Amat, un cop llegit el relat de la seva vida és possible constatar que era un personatge que va saber desenvolupar amb èxit tres tipus d’intel·ligència que molt rarament es donen juntes al més alt nivell: intel·ligència cívica, intel·ligència política i intel·ligència analítica. Va ser un intel·lectual massa polític per als acadèmics i un polític massa crític per als companys de partit. I és que -escriu Amat- “davant la mediocre covardia que tenalla l’autenticitat, es va prometre que sempre que pogués parlaria en consciència”.

La intel·ligènsia cívica es traduí en la defensa sense embuts del catalanisme, la democràcia i el liberalisme en uns ambients acadèmics més aviat hostils als “burgesos il·lustrats”, per dir-ho a la manera de Macià Alavedra. Recordo molt bé quines foren les opinions -fins a quin punt van ser sectàries, vull dir- quan es va saber que Trias Fargas era membre de la Comissió Trilateral. Aleshores estava de moda la teoria que una colla de poderosos eren els que movien de veritat els fils de l’economia i la política mundials. Trias va ser, certament, membre d’aquest club privat, creat l’any 1973 per David Rockefeller, per aglutinar un grapat de destacades personalitats de l’economia i els negocis de les tres principals zones del capitalisme: Amèrica del Nord, Europa i l’àrea de l’Àsia-Pacífic. Hi va ingressar l’any 1979, juntament amb dotze personalitats més de l’Estat espanyol: Luis María Ansón, Claudio Boada, Jaime Carvajal, José Luis Cerón, Carlos Ferrer Salat, Antonio Garrigues Walker, Carlos March, José Vila Marsans, Pedro Schwarz, Alfonso Osorio, Antonio Pedrol i José Antonio Segurado. En aquella època -i tanmateix d’això només fa trenta anys!- una associació com aquella, amb empresaris i professionals liberals d’arreu, no era ben vista, per bé que en els seus estatuts s’indiqués que perseguien una millor entesa estratègica entre les principals economies del món com a base per establir un ordre mundial més just i equitatiu, posant una especial preocupació en la defensa dels principis democràtics pluralistes i els drets humans. Tant era així, que cap espanyol no hi va ser admès fins que no fou aprovada la Constitució que encara regeix. Per a l’esquerra d’aquella convulsa transició, la Comissió Trilateral era, esclar, el dimoni. I almenys això va ser així fins que el mes de febrer del 1985 el socialista Luis Solana Madariaga, nomenat president de la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya (CTNE) pel govern de Felipe González, va entrar a formar-ne part.

La intel·ligència política i analítica de Ramon Trias Fargas és fàcil de seguir als seus escrits. La tarda abans de l’acte de lliurament del premi que porta el seu nom vaig estar llegint uns quants dels cent noranta-quatre articles aplegats a Treinta años de artículos (Vicens Vives, 1995), publicats a La Vanguardia entre el 1960 i el 1989. Em vaig aturar en dues reflexions que em semblen de plena actualitat. La primera és de l’article Derechas e izquierdas, publicat vuit dies abans de la seva mort, i diu així: “Los partidos teóricamente de izquierdas en España son de derechas por la sencilla razón de que ejercen con desmesura el mucho poder que detentan, pero además lo son porque su inclinación es a incrementar ese poder, concentrándolo geográficamente mediante un centralismo a ultranza. ¡No nos hagamos ilusiones!“. I tant que no podem fer-nos il·lusions, perquè vint anys més tard aquesta concentració de poder, com és evident a Catalunya, és insana i atempta contra el pluralisme a llocs tan essencials com Barcelona o Girona. L’altra cita és de l’article Política y políticos (18/08/82), la qual, de fet, és la reproducció literal d’un paràgraf de les memòries del gran Galbraith. Amb la lucidesa de sempre ens explica que tant la vida acadèmica com la política obliguen a criticar els altres, cosa que fa que, al seu torn, hom s’exposi a contraatacs i a represàlies. I conclou: “Como medida elemental de precaución el que inicia el combate debe considerar la extensión y la fuerza de la probable reacción, y preparar su defensa. Cuando se vea uno atacado, debe replicar con rapidez y energía… La historia enseña que muchos se atreven a atacar imprudentemente (a determinadas personas) en la creencia de que éstas no pueden reaccionar de manera peligrosa. Es porque siguen la norma de callar, de no ‘provocar a las fieras’. Es un grave error; muchas veces, el demostrar que uno es capaz de replicar basta para disuadir al atacante“. Extraordinari, oi? Trias Fargas s’aplicava el consell. Servidor, també.

Publicat a l’Avui, 26/10/09. Il·lustració de Jaume Batlle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s