Home

blawhi-1970

Aquesta setmana he llegit l’informe “Britishness” in the Last Three General Elections: From Ethnic to Civic Nationalism, que fou publicat per la Comissió per a la Igualtat Racial el 2006. Aquest informe, que va ser elaborat pels professors Michael Billig, John Downey, John Richardson, David Deacon i Peter Golding del Centre d’Investigació en Comunicació de la Universitat de Loughborough, avalua la manera com els polítics, els partits polítics i els mitjans de comunicació van abordar la qüestió de la “britanicitat” i la identitat britànica en les tres campanyes electorals compreses entre el 1997 i el 2005, en especial amb relació a la immigració i a la religió.

Les principals conclusions d’aquesta investigació són molt interessants, perquè, d’entrada, constaten que fenòmens com la raça, la religió, l’asil i la immigració van adquirir més importància a cada elecció. La cobertura de la premsa de qüestions com la immigració va ser major a les eleccions de 2005 que no pas en les dues anteriors. La segona conclusió és que els polítics van tendir a convergir a l’hora de parlar de qui és i qui no és britànic. La interpretació que fa l’informe d’aquesta convergència és que el “nacionalisme cívic” es va anar imposant al tradicional “nacionalisme ètnic” elecció rere elecció. I en què consistia aquest puixant nacionalisme cívic? Doncs en el fet que per a diversos sectors de la política britànica la identitat ja no es fonamentava en la etnicitat pura i dura, sinó en els valors que els ciutadans han de poder compartir. No obstant això, el discurs del nacionalisme cívic no és senzill perquè es manifesta “banalment” —una idea molt del professor Billig— i emfasitza la distinció entre un suposat “nosaltres”, que no vol dir necessàriament els britànics, i els “estrangers”, ho siguin realment o no, que no fan seus els valors tradicionals compartits, sense acabar de definir, però, en què consisteix la “britanicitat”. El resultat d’aquesta imprecisió és que el nacionalisme cívic que va emergir sota l’impuls del patriotisme del Nou Laborisme durant la campanya de 1997 resultaria feble i sense contingut, a més de crear nous outsiders —els forasters interns, sense que tanmateix ho fossin de veritat—, atès que no va saber què fer amb els musulmans que ja havien nascut a l’illa. Amb això, els autors de l’informe volien destacar com un dels grans temes del nacionalisme ètnic pot viu, per bé que transmès en secret i fent ús de la llengua franca del nacionalisme cívic.

En fi, el que s’extreu d’aquest informe és que durant les campanyes electorals de 1997 i 2001 els termes “musulmà” i “Islam” gairebé no s’esmenten, a la del 2005 s’evoquen constantment i, a més, la premsa populista els associa a “por”. És clar que això va passa arreu del món, perquè l’11-S va capgirar les percepcions i va precipitar cap a la crisi la tramposa teoria multicultural, la qual havia estat el model anglosaxó d’integració de races i religions diverses. Però les eleccions generals britàniques del 2005 van tenir lloc el mes de maig, dos mesos abans del transcendental dijous 7 de juliol, quan quatre explosions, atribuïdes als islamistes, van paralitzar el sistema de transport públic de Londres. El multiculturalisme és, per damunt de tot, el reflex del més pur nacionalisme ètnic, perquè divideix la societat en segments racials o religiosos, o tots dos combinats, sense que hi hagi una real comunicació —un diàleg, vull dir— entre religions, races o comunitats nacionals distintes. No ens ha d’estranyar, per tant, que la preocupació sobre la convivència —el que vol dir, també, sobre els valors que cohesionen una societat— hagi protagonitzat les batalles electorals britàniques o d’altres llocs.

Enderiats com estem a discutir sobre l’independentisme i la seva viabilitat, a Catalunya sovint ens mantenim al marge d’aquests debats. O els abordem espasmòdicament, a remolc de les circumstàncies. No és que no se sàpiga que hi ha fenòmens socials ben reals, com ara el de la integració o no de la nova immigració. Ho sabem, però de vegades fa la sensació que esperem un tràgic despertar per abordar-los. No ens hauria de caldre. N’hauríem de tenir prou no enganyant-nos. ¿S’han adonat que en ben poc temps Vic ha estat protagonista de dos fets que, sumats, no lliguen? Per una banda, la capital osonenca va ser protagonista de les consultes independentistes i, de l’altra, l’alcalde i els consistori vigatà va engegar la polèmica sobre la immigració amb la decisió (finalment revocada) de no empadronar els sense papers. L’alcalde de Vic va prendre aquesta, per a mi, equivocada mesura perquè, certament, cada dia ha gestionar la realitat i no pas la fantasia. Ha de decidir, per exemple, sobre quins serveis socials ha de prestar . El pitjor que ens podria passar, doncs, és que decidíssim improvisar mentre esperem “saltar la paret”. La catalanitat, com la britanicitat, és el fonament d’una nació sense outsiders. Per això, més val no posar el carro davant del bous si és que es vol assolir l’èxit de veritat.
Publicat a elSingulardigital.cat, 01/01/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s