Home

odissea

 

2012 és el títol de la pel·lícula de Roland Emmerich, una superproducció nord-americana sobre l’aventura, evidentment èpica, dels supervivents al cataclisme global que tindrà lloc d’aquí dos anys, tal com es diu que fou predit pels maies fa decennis. El director de The Day after Tomorrow i d’Independence Day construeix una d’aquelles històries de megacatàstrofes que, atesos els prodigiosos efectes especials, deixen en no res pel·lícules del mateix gènere com Armageddon (1998) o Deep Impact (1998). Aquesta mena de pel·lícules m’avorreixen sobiranament, sobretot perquè rere l’espectacularitat de les imatges no hi ha res. El suposat discurs èpic d’aquesta pel·lícula és prim com el paper de fumar i és molt lluny de la literatura fantàstica d’Isaac Asimov i del seu llibre The last trump, publicat el 1955, sobre el judici final, el dia de la resurrecció, que havia de tenir lloc l’1 de gener de 1957. L’èpica d’Emmerich és completament diferent, també, a la que ens van explicar Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke a l’excel·lent 2001: Una odissea de l’espai l’any 1968. Doncs quina és aquesta diferència?

L’èpica d’Emmerich deriva de la moda New Age que encara predomina arreu, que es caracteritza per la pedanteria pseudomística, mentre que la ciència-ficció de Kubrick i Clarke —i també d’Asimov— és una reflexió sobre l’evolució humana, la tecnologia, la intel·ligència artificial, la vida extraterrestre i la violència. La diferènc·a entre la filmografia catastrofista de finals del segle XX i principis del XXI i la de ciència-ficció dels anys seixanta és la mateixa que hi ha entre la modernitat i la postmodernitat. És a dir, la distància que hi ha entre els grans relats omnicomprensius —sòlids fins el punt d’esdevenir criminals— que tenien solució per a tot d’una manera més aviat simplista, i el relativisme dels temps líquids —volubles fins a l’esperpent— que han diluït qualsevol apel·lació a idees que puguin semblar fortes. Com diria el millor analista sobre la qüestió, el professor polonès Zygmunt Bauman, la postmodernitat es caracteritza per la incertesa i la indiferència, malgrat que es revesteixi d’una transcendència neopagana de magazine. Però la incertesa en la qual viu aquesta postmodernitat es deu també a altres transformacions: la separació del poder i la política; el debilitament dels sistemes de seguretat que protegien l’individu, o la renúncia al pensament i a la planificació a llarg termini. Aquest nou marc implica la fragmentació de les vides, exigeix els individus que siguin flexibles, que estiguin disposats a canviar de tàctiques, a abandonar compromisos i lleialtats. En fi, a oblidar-ho tot, incloent-hi la pròpia tradició. El mal és que hi ha qui per combatre aquesta tendència a fer de l’immediat la dictadura de totes les actituds, es decanta per construir una memòria deformada, tan dogmàtica i falsa com la dels grans relats d’abans.

Tanmateix, crec que la darrera crisi econòmica, que és també de valors i de model social, ha deixat al descobert aquesta època sense fonaments, la qual, a més, ha madurat a redós de la indiferència més descarada. Incloent-hi la indiferència política. És per això que arreu també existeixen nuclis, diguem-ne resistents, que s’aferren a les grans idees de sempre sense admetre que són tan inútils com el pensament dèbil, insubstancial i individualista que ha portat a una gran majoria de gent a mirar cap una altra banda si els problemes no l’afecten directament.

L’any 2010 no serà a Catalunya el del judici final, o el de la fi del món o el de les odissees de l’espai. En canvi, sí que serà un any d’eleccions. I és evident que totes les eleccions són sempre la festa de la democràcia. Només aquells que senten nostàlgia de la modernitat assassina menystenen la importància d’unes eleccions, sigui quin sigui l’índex de participació. I les eleccions catalanes del 2010 arriben en el millor moment: quan tothom ja sap que Catalunya i l’ideal nacional són molt més que les botigues del passeig de Gràcia, els túnels dels Garraf, els trens de rodalies, El Corte Inglés, la Fnac o “la Caixa”. La Catalunya materialista està en crisi, i per això triomfen els relats apocalíptics, però desitjo que nostre senyor ens protegeixi dels profetes. I és que potser ha arribat l’hora de desconfiar dels venedors d’idees desgastades i corrompudes per la mentida, i dels idealistes dogmàtics, que tan sols ens aporten solucions inútils i impossibles. Que tinguin un bon 2010, doncs, i que els vents de canvi glacin per sempre més els somriures de la hipocresia, la banalitat naïf i, no cal dir, el d’aquells que es pensen que tot el que és sòlid no es dissol en l’aire.

Publicat a elSingularDigital.cat, el 04/01/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s