Home

estrs_-1-1971

La política catalana estressa. Potser hauria de dir que són els polítics catalans, que provoquen estrès a la ciutadania. L’exagerat tacticisme de la política catalana no solament no entusiasma, sinó que avorreix. Un dia esclata un escàndol i , sense esperar a saber què ha passat, comença un combat dialèctic exagerat i contradictori que només amaina quan esclata l’escàndol següent. No es discuteix mai res en profunditat, tant se val que sigui el finançament dels partits com la immigració. Es fa demagògia i prou. I tothom sap que una política dominada per la grandiloqüència demagògica és condemnada a la indiferència. No crec equivocar-me si afirmo que l’alta abstenció que hi ha hagut al darrer cicle electoral n’és la conseqüència.

No fa gaire en parlava amb una diputada al Parlament de Catalunya i se’n va defensar culpant-ne els mitjans. És veritat que la combinació d’arrogància dels comunicadors i l’afany comercial dels mitjans converteix en portada qualsevol cosa. Ara bé, fóra un error de culpar els mitjans dels mals de la política. Hi ha periodistes que fan preguntes estúpides. Es clar que sí. Com n’hi ha que són d’una ignorància vergonyosa. I tanmateix això no hauria de servir d’excusa per a amagar la mala política. La política és com és perquè molts polítics no tenen ambició, en el sentit d’anar més enllà, ni capacitat de liderar el debat públic. L’exemple més clar és Vic. Ja hem vist què hi ha passat: els falsos progressistes s’han llançat al coll de l’alcalde demòcrata-cristià sense parar esment que els seus coreligionaris també havien aprovat la mesura sobre el padró municipal, perquè resulta que a Vic hi governa un tripartit ben diferent del que governa la Generalitat. Així doncs, la mesura no l’ha presa solet un suposat reaccionari, sinó una coalició formada per CiU, ERC i PSC.

L’estrès ciutadà no és mortal, però sí que és preocupant, perquè té un efecte paralitzador. Destrueix la capacitat d’iniciativa. En fi, que genera la mortal desafecció política. I un país de desafectes, sense afecte, doncs, pels seus dirigents, va de pet cap a la decadència. La història de Catalunya ens proporciona un munt d’exemples fins a quin punt pot ser perillosa aquesta situació. Les derrotes contra els enemics han estat, primer de tot, derrotes internes. Ho explica molt bé el professor Miquel Siguan a El projecte català. Del passat al futur (Aresta, 2009). Llegir-lo és gairebé un bàlsam per a contrarestar l’estrès. Sobretot la darrera frase d’aquest savi de 92 anys, que diu que en voldria tenir divuit per poder participar de nou en la construcció de la Catalunya globalitzada.

Publicat a El Temps, núm. 1337, 01/01/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s