El meu enemic mortal és el títol d’una novel·la curta de la nord-americana Willa Cather (1873-1947), traduïda recentment al català per Edicions de 1984. És la història d’una, diguem-ne, decisió que condicionarà la vida de Myra Driscoll, protagonista del relat. La Myra va deixar enrere una immensa fortuna per casar-se per amor amb Oswald Henshawe. El final aclaparat d’una Myra xacrosa i malhumorada és realment sagnant. En la quietud de la nit, ja moribunda, deixa anar una sentència que desfà el dies de glòria anteriors: “Per què he de morir així, a soles amb el meu enemic mortal”. La passió feta miques. El final … Continua la lectura de Una lectura estival

El professor Jan-Werner Mueller reflexionava en un article publicat el novembre de l’any passat (ahir el va reproduir La Vanguardia) sobre el que anomenava oblidat segle XX. Tony Judt apel·lava al mateix oblit en el subtítol del llibre Reappraisals, del 2008, que en la versió castellana esdevingué el títol. La complexitat dels inicis del segle XXI fa que hom miri enrere, cap al segle XX, per entendre alguna cosa. I és que malgrat l’acceptació gairebé general, la teoria del “segle curt” que va escampar Eric Hobsbawm no acaba de rutllar per explicar els canvis estructurals que s’han produït a diversos llocs en els dotze … Continua la lectura de Democràcia restringida

La desfeta militar del 1939 va comportar l’exili de milers de persones, entre elles un nombrós grup d’intel·lectuals (Pompeu Fabra, Josep Trueta, Ferran Soldevila, Pere Bosch Gimpera, Anna Murià, Josep Carner, Pau Casals, Josep Lluís Sert, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Antoni Rovira i Virgili, entre altres). Certament, la guerra i el seu desenllaç van tenir uns efectes molt negatius per a la continuïtat de la tradició intel·lectual catalana. La repressió cultural franquista es va afegir a la repressió directament política, social i econòmica. Per Rafael Tasis, per exemple, la magnitud del desastre del 1939 era molt superior als … Continua la lectura de Cultura i secessió

Enguany, els Amics de la UNESCO de Barcelona han organitzat deu conferències sota l’epígraf Els dilluns d’Israel. Un encert, com també ho han estat altres anys les xerrades del cicle Altaveu de Cultures. Ningú fins ara no havia protestat mai perquè s’organitzés una conferència per parlar de la realitat del Tibet o de Sud-àfrica o fins i tot de Cuba. Aquest any sí. Col·lectius propalestins i escriptors com Maruja Torres van reclamar que se suspengués el cicle per raons que encara no entenc. Em va semblar insòlit que gent de la cultura pogués fer una petició com aquesta per convertir-se … Continua la lectura de De la quipà a la kufia

Fa molts i molts anys, quan en Gaspar Hernández em va proposar de coordinar una microsecció de poesia per separar l’informatiu de la tertúlia del Catalunya Nit de Catalunya Ràdio, em vaig posar a regirar el munt de llibres de poemes, plaquetes i fanzines que havia heretat del meu pare, que se’n va desprendre —i no sé per què— molt abans de morir. Suposo que l’afició poètica paterna em va inocular alguna sensibilitat en aquest sentit. En tot cas, Gaspar Hernández em va fer l’honor d’encarregar-me no tan sols la tria sinó també el breu comentari que precedia a la … Continua la lectura de Wisława Szymborska

Ens ha deixat Josep Termes i Ardèvol (1936-2011), l’historiador social català més important dels darrers anys. Entre els deixebles directes o indirectes de Jaume Vicens Vives, Termes va ser, juntament amb Casimir Martí, Albert Balcells i Miquel Izard, l’únic que va decantar-se per indagar en la història social i obrera catalana. Segurament ho va fer perquè refusava, com va escriure Tzvetan Todorov referint-se a Raymond Aron, la ruptura entre viure i pensar que ha seduït a molts intel·lectuals del segle XX. Josep Termes, que va començar els estudis de farmàcia i no els va acabar, es va convertir en historiador … Continua la lectura de Viure i pensar: Josep Termes

En el llibre Manual de sensacions (Angle, 2004), vaig explicar que Just Cabot, que va ser director de la prestigiosa revista Mirador, va posar un pis al carrer Tantarantana de Barcelona no a una amiga, sinó als llibres. I tot seguit afegia: “El meu mestre i amic, l’historiador Josep Termes, ja fa anys que ha fet el mateix, però al barri d’en Grassot, a prop de casa seva. S’hi passa moltes hores i de la manera que en parla ja es veu que hi és feliç. Repassa una vegada i una altra els volums que folren totes les parets de la casa, dels … Continua la lectura de Josep Termes, el mestre

El director de Política Lingüística d’Aran, Jusèp Loís Sans, no es cansa d’explicar que la situació de l’aranès és delicada: “cada any deixen de parlar-lo una mitjana d’entre un 1 i un 1,5% de la població d’Aran” —va dir en unes declaracions de no fa gaires dies. Actualment, l’aranès és la llengua habitual del 23,4% dels poc més de 10.000 habitants d’Aran, mentre que el castellà és la llengua habitual del 38%. En fi, que l’aranès és una llengua minoritzada allà on és pròpia. Res de nou que no sapiguem els que parlem habitualment el català. I més al País … Continua la lectura de L’aranès, impugnat