Ens ha deixat Josep Termes i Ardèvol (1936-2011), l’historiador social català més important dels darrers anys. Entre els deixebles directes o indirectes de Jaume Vicens Vives, Termes va ser, juntament amb Casimir Martí, Albert Balcells i Miquel Izard, l’únic que va decantar-se per indagar en la història social i obrera catalana. Segurament ho va fer perquè refusava, com va escriure Tzvetan Todorov referint-se a Raymond Aron, la ruptura entre viure i pensar que ha seduït a molts intel·lectuals del segle XX. Josep Termes, que va començar els estudis de farmàcia i no els va acabar, es va convertir en historiador … Continua la lectura de Viure i pensar: Josep Termes

En el llibre Manual de sensacions (Angle, 2004), vaig explicar que Just Cabot, que va ser director de la prestigiosa revista Mirador, va posar un pis al carrer Tantarantana de Barcelona no a una amiga, sinó als llibres. I tot seguit afegia: “El meu mestre i amic, l’historiador Josep Termes, ja fa anys que ha fet el mateix, però al barri d’en Grassot, a prop de casa seva. S’hi passa moltes hores i de la manera que en parla ja es veu que hi és feliç. Repassa una vegada i una altra els volums que folren totes les parets de la casa, dels … Continua la lectura de Josep Termes, el mestre

El director de Política Lingüística d’Aran, Jusèp Loís Sans, no es cansa d’explicar que la situació de l’aranès és delicada: “cada any deixen de parlar-lo una mitjana d’entre un 1 i un 1,5% de la població d’Aran” —va dir en unes declaracions de no fa gaires dies. Actualment, l’aranès és la llengua habitual del 23,4% dels poc més de 10.000 habitants d’Aran, mentre que el castellà és la llengua habitual del 38%. En fi, que l’aranès és una llengua minoritzada allà on és pròpia. Res de nou que no sapiguem els que parlem habitualment el català. I més al País … Continua la lectura de L’aranès, impugnat

El 17 d’agost del 2009, un mes després de la seva mort, vaig escriure un article en aquesta mateixa secció d’opinió sobre el filòsof polonès Leszek Kolakowski. Han passat gairebé dos anys i continuo rere aquest personatge que a l’Enciclopèdia catalana només surt esmentat en l’entrada “Religió”. De fet, com ja explicava en aquell article obituari, en porto gairebé quinze, d’anys, descobrint-lo. És una afinitat electiva d’aquelles que no te’n pots estar. Com vaig dir aleshores, vaig tenir notícia d’aquest antic ideòleg dels comunistes polonesos (fins que se’n va distanciar i se’n va anar a l’exili) quan vaig llegir la … Continua la lectura de De dèspotes i creences

“La majoria de nosaltres no triaríem viure en un país pròsper que hagués deixat de ser democràtic”. Així de contundent es mostra Martha C. Nussbaum, considerada la filòsofa més important dels últims temps als Estats Units, en el llibre Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Arcàdia, 2011). Nussbaum, que segueix el solc de la tradició política liberal, s’ha servit críticament de la perspectiva del gran filòsof nord-americà John Rawls (1921-2002) per avançar cap a la formulació d’una teoria de la justícia global. Aquesta professora, ara a la Universitat de Chicago, sosté que per a la vida de … Continua la lectura de Formar demòcrates

Hi ha qui viu feliç en un món dual. En un món que no existeix sinó en la seva imaginació i que sempre veu tenyit del color blanc o de negre o de roig i blau. Un món de bons i dolents, de trinxeres permanents, en què la línia divisòria entre una opinió i una altra passa, d’entrada, per la desqualificació de la contrària. I si aquest algú és, a més, un mandarí de la cultura, el dualisme aleshores ja és extraordinari. Sobretot perquè les desqualificacions són de traç gruixut i van acompanyades d’una mena de superioritat que, en segons … Continua la lectura de El quiosquet de la cultura