Home

raval-1871

Quan Pasqual Maragall era l’alcalde de Barcelona (1982-1997), un dels seu col·laboradors em va explicar una sucosa teoria amb relació a la regeneració del centre de la ciutat. Aleshores jo vivia al carrer Guifré, entre els carrers de Joaquim Costa i Ferlandina, just davant d’una antiga fàbrica d’espardenyes que ara és el taller d’un artista plàstic. Des de molt abans, però, el Casc Antic era el meu hàbitat natural. He tingut casa al carrer de l’Hospital i al carrer d’en Roca, i durant força anys vaig fer classe de català per adults al carrer d’Avinyó per encàrrec de l’Associació de Veïns del Barri Gòtic. A més, els oncles del meu pare eren les propietaris de la Pensió Dorée, avui desapareguda, situada a la cruïlla d’Avinyó i Ferran. Quan era petit hi anava a veure la cavalcada de Reis, cosa que recordo amb un plaer immens. En fi, que el centre de Barcelona no és per a mi un lloc estrany, allunyat del meu imaginari, a pesar d’haver nascut en un pis del carrer d’Aragó. Però tornem al meu amic, col·laborador de l’alcalde Maragall, que és qui em va explicar el que es podria resumir, i recordo que m’ho va dir amb les paraules exactes, com la teoria del càncer.

La teoria és ben simple i vaig trobar-la molt ben resumida en un article d’Enric Sierra, publicat a La Vanguardia l’1 de novembre del 2010, que portava per títol “Fotos en Ciutat Vella”: “Aunque es el distrito con menos población de Barcelona, tras Les Corts, sus habitantes son los que, proporcionalmente, han recibido más dinero del Ayuntamiento, de la Generalitat, del gobierno central y de los fondos europeos. Además, las administraciones han empujado a instituciones y empresas privadas a invertir en el barrio viejo para que instalaran allí todo tipo de equipamientos culturales, educativos, hoteleros y sedes sociales.”. Certament, la teoria del càncer consisteix en això, a invertir molts diners per instal·lar grans equipaments en una zona depauperada amb l’objectiu de, primer, regenerar-la i, paral·lelament, atreure una nova tipologia de veïns. Els equipaments són, doncs, el càncer, i els nous veïns, que han de ser d’un poder adquisitiu alt, la metàstasi. Qui no recorda els pisos de la plaça Reial que van ocupar artistes i professionals? I quants en queden ara, per cert? El mateix Sierra ens respon: “A pesar de todo ese esfuerzo, la realidad es tozuda y nos muestra que las carísimas reformas urbanísticas no han servido para cambiar el perfil social del barrio, como buscaban los ideólogos de la operación [Es el distrito con la media de edad más joven (40 años) y con la esperanza de vida más baja (79,4 años, tres menos que la media de la ciudad)]. Tanto es así que los particulares, algunos de ellos con apellidos ilustres que se mudaron allí o que decidieron invertir en pisos nuevos del distrito, hablan sin tapujos sobre el arrepentimiento que sienten de haber tomado aquella decisión.”. Les dades que ens dóna Sierra indiquen una cosa molt clara: que a Ciutat Vella la població immigrada ha substituït els vells que abans ocupaven molts dels pisos sense ascensor ni gas natural que hi ha al barri.

Deixem-ho clar, d’entrada. La teoria del càncer no ha funcionat, més enllà de barrejar museus, facultats, skaters, jugadors de criquet i sense sostre beguts. Hi ha qui ho nega, però. Recordo, per exemple, una conversa amb Ferran Mascarell sobre la qüestió. Segons ell, sense aquest model Ciutat Vella estaria encara més degradada. No ho sé, en tot cas em sembla lògic que Mascarell defensi aquest model ja que ell formava part de la majoria socialista municipal que va dissenyar-lo. Ara bé, com ell mateix reconeix, no n’hi ha prou d’atraure cap a Ciutat Vella alguns dels principals centres culturals de la ciutat o amb instal·lar seus universitàries que, juntament amb museus, teatres i altres espais d’oci d’elit, eradiquin l’estigma que ha marcat aquest barri des de fa anys. No es tracta que les façanes semblin noves si per dins els pisos continuen essent insalubres o massa petits per la munió de gent que hi viu. No, no n’hi ha prou. Fixin-se en el nou mur de la vergonya que separa l’espai higienitzat d’un costat del MACBA i els balcons de les cases velles d’on pengen llençols a la napolitana. Aquesta gran inversió pública urbana havia d’anar acompanyada, si de cas, d’una política de vigilància i sostenibilitat que l’Ajuntament no ha sabut tirar endavant.

El passat mes de novembre va entrar en vigor el nou pla d’usos de Ciutat Vella, que preveu no incrementar les 2.471 llicències d’establiments de concurrència pública, hotelers, musicals i de restauració existents a dia d’avui, sinó que se n’afavorirà el trasllat cap a zones que estiguin menys saturades. Per propiciar aquest trasllat, es veu que l’Ajuntament ha dividit el districte en tretze zones, segons si estan molt, poc o gens saturades. I a partir d’aquí es desplegarà la norma i el joc d’encaixos: on es poden i on no es poden traslladar els diferents tipus d’activitats. El Raval oest, el Raval sud i el Gòtic sud són les zones més restrictives. En fi, tot plegat un joc d’enginyeria urbana, que ja veurem si rutllarà, i que anomenen, amb aquella “típica” ampul·lositat municipal, Ciutat Vella Districte Federal, a pesar que no és res més que una mena d’agència integrada per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, amb noves competències delegades. Ara, també és veritat que no fer res per millorar la situació d’aquest districte seria un suïcidi encara més gran.

El barri vell de Barcelona no pot ser de postal i ple de merda a la vegada. Amb el pla d’usos, el districte ha fet un cens de les activitats vigents: de les 2.471 llicències existents, 680 són de tipus alimentari (cellers, botigues de conveniència, gelateries i orxateries, plats preparats, supermercats i autoserveis), 31 són de tipus musical (bar musical, sala de ball, sala de festes i discoteca), 252 són llicències hoteleres i 92, de restauració. Els habitatges d’ús turístic (462) i les botigues de records (62) conformen la resta de llicències. Un autèntic districte de diversió i negocis que lliga molt poc amb la vida de barri a la qual aspiren molts veïns. Vostès em diran que al Soho londinenc passa més o menys el mateix. No dic que no, però pels carrerons del centre de Londres, enmig de pubs, putes, teatres i cinemes, vostès només hi deambulen com a turistes. No hi viuen, com a Ciutat Vella tampoc no hi viuen els turistes als quals tan agrada la “multiculturalitat” barcelonina. No reclamo una ciutat impol·luta, perquè les metròpolis d’avui dia no segueixen, precisament, el model de les ciutats-jardí que reclamaven els socialistes utòpics com ara el català Cebrià de Montoliu, que el 1910 dirigia el Museu Social de Barcelona. Al contrari. Sembla que com menys jardí hi hagi, millor.

No voldria transmetre la idea que defenso una centre urbà desertitzat, a l’estil del que es veu a Brussel·les o a la City de Londres. No, no és això. Però Ciutat Vella és avui una mena de patchwork vistós en què sovint les persones que hi viuen no compten ni tan sols com a decoració. I la pregunta per resoldre serà sempre la mateixa: què ha fet que el barri vell hagi caigut en l’abandonament que ara veiem? La sobreexplotació de l’espai l’ha desmanegat i em fa l’efecte que caldrà reconquerir-lo, perquè la sensació d’espoli és molt alta, d’un model que ha complicat més que mai la convivència d’usos. És per això que els rics hi van a comprar, sobretot al Born, però ja no hi volen viure. És per això, també, que el meu amic que treballava per a l’alcalde Maragall i m’explicava triomfal la teoria del càncer anava errat.

Publicat a Barcelona Metròpolis. Hivern (gener-març 2011). Versió en espanyol, aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s