Home

Què explica la victòria esclatant de l’SNP a les darreres eleccions escoceses?

No hi ha un factor únic, però segurament hi ha influït, i molt, el lideratge fort (en el sentit anglès que hi dóna Joseph Nye) d’Alex Salmond, el primer ministre escocès. Nascut a Linlithgow el 31 de desembre del 1954, la carrera política de Salmond arrenca el 1987 quan va ser elegit diputat per la circumscripció de Banff i Buchan, escó que va ocupar fins el 2010. Des del 1990 dirigeix l’SNP amb una orientació, diguem-ne, socialdemòcrata. Salmond, llicenciat en economia i història, és un personatge curiós, perquè és radical i pragmàtic al mateix temps. És un home que no enganya ni amaga les intencions que té, que no són sinó anar cap a la independència d’Escòcia. Però, així i tot, és prudent. I la millor prova d’aquesta seva prudència és que, malgrat que a les darreres eleccions ha obtingut una folgada majoria absoluta que li permetria de convocar el referèndum d’autodeterminació ara mateix, ja ha anunciat que no el convocarà fins al final de la legislatura. Perquè aquest home és un polític de raça, que fins i tot ha rebut els atacs de l’ala fonamentalista del seu partit per l’estratègia gradualista que, tanmateix, l’ha portat fins aquí. Els atacs van ser tan forts, que el 2000 va dimitir com a cap del partit. No va recuperar el lideratge fins quatre anys més tard, després de la dimissió del seu successor, John Swinney.

L’argument independentista de Salmond és molt economicista. Durant el anys de bonança econòmica, els dos grans exemples per a justificar la viabilitat d’Escòcia com a país independent van ser Islàndia i Irlanda. Avui aquests dos països són, per raons òbvies, el contraexemple, perquè els efectes de la crisi hi han estat tan devastadors econòmicament que n’han afectat la sobirania política. El mirall d’Escòcia ja no pot ser aquest, doncs. I encara menys després de l’obligat rescat del Royal Bank of Scotland pel govern de Londres. La proposta actual de Salmond per a Escòcia és, per a dir-ho així, verda i pacifista. De fet, Salmond ja es va oposar frontalment al bombardeig de l’OTAN sobre Belgrad el 1999 i a la invasió de l’Iraq el 2003. Els seus atacs contra Blair a la Cambra dels Comuns van ser sonats. Durant l’actual campanya electoral, Salmond ha parlat molt de l’escalfament global i s’ha compromès a impulsar mesures per a reduir les emissions de CO2 mitjançant una aposta decidida per les energies renovables. Vist des de lluny, aquest home recorda molt el lehendakari Joan José Ibarretxe, que semblava tou en les formes, però que era molt dur per dins. Monolític. Vejam si Salmond té més sort que el polític basc.

Publicat a El Temps, núm. 1045 (17/05/11)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s