Home

Ja fa temps que em cansen les actituds, diguem-ne, políticament correctes. L’últim sobresalt en aquest sentit és l’opinió expressada per la coordinadora d’Amnistia Internacional a Catalunya (AI) Imma Guixé, en presentar l’informe anual 2011 sobre la situació dels Drets Humans al món i, en concret, a Espanya. Segons va dir la senyora Guixé en la presentació pública d’aquest informe, la prohibició del burca i el nicab en els espais públics d’alguns municipis catalans, com Lleida o el Vendrell, viola els drets fonamentals de la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa. Caram! I tot seguit va afegir, per dotar de més raó —i dramatisme— al seu argument, que els partits que “associen immigració i delinqüència” contribueixen a l’“extensió del racisme i la xenofòbia”. Caram, caram! La demagògia és a l’abast de tothom, perquè barrejar els acords presos pels grups democràtics de dos municipis catalans amb les proclames xenòfobes de determinats partits, com ara PxC o el candidat del PP a Badalona, és, senzillament, fer trampa.

AI té dret a considerar que la prohibició del burca vulnera la “llibertat d’expressió i la religiosa d’aquelles dones musulmanes que decideixen portar el vel integral com a símbol de la seva religió, creences i identitat”. I també té dret —i l’obligació— de considerar que la llibertat individual “no es pot restringir de manera arbitrària o desproporcionada”. Ara bé, refugiar-se en la falsedat i el tremendisme per defensar una opinió és deshonest. Prohibir el burca o el nicab no és promoure el racisme i la xenofòbia. Pot ser el contrari i tot. Potser una manera de garantir la llibertat. I és que en la qüestió del vel és discuteix sobre quin ha de ser el model de societat que volem, Totes les formes de vel islàmic (la gel·laba, el higab, el haïk, el nicab, el xador, el sari o el burca) són costums culturals que només els grups islamistes han convertit en una reivindicació religiosa. Per tant, la senyora Guixé hauria de saber ben bé de què parla quan fa afirmacions tan gruixudes. Els costums culturals evolucionen, es transformen o desapareixen. Només es converteixen en una poderosa arma d’exclusió quan cauen a mans dels guardians de la fe o d’unes normes que, al capdavall, es defensen amb la intenció de mantenir les desigualtats, en aquest cas, de gènere. A molts països mediterranis, com ara Grècia, Itàlia o Catalunya, el costum que les dones es cobrissin el cap amb un mocador negre o que anessin amb vestits llargs per tapar-se les cames era una tradició que s’ha mantingut fins a mitjan segle XX. El temps i la modernització social, que inclou l’excés de les dones al treball —encara que, com tothom sap, continuïn discriminades— han arraconat aquest costum fins a convertir-lo en un mer element folklòric.

Que AI consideri que la prohibició del burca vulnera la “llibertat d’expressió” és una exageració i un perill per als drets de les dones en societats lliures i obertes com la nostra. És el mateix argument que va fer servir Timothy Garton Ash a Believe in liberty, equality, fraternity? This time, don’t follow the French, un polèmic article en què el sempre intel•ligent professor d’Oxford arribava a la conclusió que la prohibició del burca a França era antiliberal i innecessària perquè les societats obertes han de regir-se pel principi de llibertat individual absoluta. Discrepo d’aquest argument perquè una acció dirigida a garantir la llibertat no pot anar en detriment del dret a la igualtat de tracte. La llibertat individual absoluta pot arribar a ser discriminatòria. ¿Què dirien AI o Garton Ash si ara, de cop i volta, l’església catòlica recuperés el vell costum de les dones mediterrànies d’anar encofrades de negre i dictés el precepte que es cobrissin de nou el cap i vestissin de llarg? Estic segur que ho denunciarien amb els mateixos arguments —però a l’inrevés— amb els quals ara reclamen respecte per un costum que, tornem-ho a dir, és menys religiós del que es volen fer creure. Perquè aquesta és la qüestió. Hi ha qui, a redós de l’argument religiós, vol fer un pas enrere en els costums socials.

Sóc dels que creuen que les creences religioses són un fet privat que té, agradi o no, un efecte en l’espai públic. I és per això, precisament, que estic d’acord amb totes les mesures que protegeixin la llibertat i la dignitat de les persones en l’espai públic. I és per això, també, que estic en contra, a diferència de l’articulista anglès, de les ofenses gratuïtes als símbols religiosos, com ara les caricatures de Mahoma. El que m’escandalitza, si de cas, és que Garton Ash tingui raó i que algunes dones musulmanes adoptin el burca per combatre la “impudícia” de les dones occidentals i el voyerisme masculí que impera en un espai públic, a parer seu, massa sexualitat. Els defensors del vel aleshores es converteixen, també, en guardians de la moral pública. I, ai!, la història ens ha ensenyat on porta una actitud com aquesta. Això és el que no haurien d’oblidar els actuals defensors del burca en nom de la llibertat religiosa. Crec en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Sí, hi crec fermament, però sobretot quan s’aplica als dèbils i als oprimits. I en aquest sentit, la senyora Guixé hauria d’aprendre’s de memòria aquells versos que Maria Mercè Marçal (1952-1998) va escriure com una divisa i que diuen: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida.// I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”. Doncs això.

Publicat a elSingularDigital, 16/05/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s