Home

vicens vives opinio

Ara que ja ha passat gairebé un any des de la commemoració del centenari del naixement (1910) i del cinquantenari de la mort (1960) de Jaume Vicens Vives, potser ja és hora de certificar d’una vegada que el seu llegat polític és mort. L’esperit renovador de l’insigne historiador és innegable des d’un punt de vista historiogràfic. Va saber ser un home cosmopolita a desgrat del context polític en què va haver de desenvolupar la professió. Això és més que evident. Era un home excepcional, sí, però no va sorgir per generació espontània. El van precedir altres homes excepcionals, historiadors o publicistes –com ara Ferran Soldevila o Antoni Rovira i Virgili–, als quals va combatre, si li va caldre sense pietat, alhora que en va aprofitar algunes de les visions del passat que considerava acceptables. Res a dir, perquè el pensament historiogràfic sempre s’ha construït així, aquí i arreu: a cops de recerca, de debats que fins i tot poden ser molt agres i de més recerca. Com va escriure el mateix Vicens i és una evidència: “La història no es fa, es refà”, perquè de les idees i reflexions d’uns historiadors sorgiran les idees i reflexions d’uns altres.

No els parlaré, doncs, del Vicens historiador, sinó del polític. D’aquell personatge que, camí de l’exili, reflexiona i baixa del camió per tornar cap a Barcelona i començar la travessia que el menarà a construir una teoria de país. Un relat nou per superar el trauma de la Guerra Civil. L’escena l’ha explicada a bastament el seu biògraf oficial, Josep M. Muñoz, a Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual (Edicions 62). Muñoz hi destacava que Vives “tenia una vocació política” que no va poder desenvolupar del tot a causa, primer, de la dictadura –tot i que aquest aspecte és relatiu– i, després, perquè va morir molt jove (quan va morir li faltaven uns dies per fer els 50). Té raó Muñoz: si no hagués estat així, Vicens Vives hauria estat present en la política catalana democràtica. Segur, sobretot perquè, a diferència de Joan Fuster –per citar un exemple paral·lel intel·lectualment–, que un cop recuperada la democràcia es va mantenir sempre al marge de la política, Vicens no era tan sols un erudit o un assagista brillant, sinó que també era un home pràctic i realista.

Els confesso que vaig començar a pensar en això quan dijous passat vaig llegir a La Vanguardia l’article Llegat de Vicens Vives, de Jaime Arias. Arias hi reivindicava el Vicens Vives, diguem-ne, regeneracionista que pregonava “la necessitat de coneixements seriosos i recíprocs i comprensions voluntarioses entre catalans i castellans”. El projecte polític de Vicens passava, certament, per relligar Catalunya a Espanya. I fer-ho des la modernitat, el civilisme i la intel·ligència. Dit en paraules de l’expresident Pujol, seguidor confés del gran historiador: “Vicens tenia la idea d’una Espanya oberta, moderna, esponjosa, capaç de sumar voluntats i d’acceptar un intervencionisme de Catalunya a Espanya. Tot amb la voluntat que Espanya anés endavant i s’evitessin nous episodis traumàtics”. No sé què pensaria avui Vicens Vives, perquè no em veig amb cor d’especular sobre els pensaments actuals impossibles d’un mort, però sí que sé què diuen els que se’n reclamen deixebles. La gran majoria continuen aferrats al discurs regeneracionista vicensià, sigui en la vella versió federal o bé sigui, els més avançats, defensant una solució confederal. Decantar-se per l’una o per l’altra depèn, sobretot, del grau de malfiança que cadascú tingui respecte de la capacitat de diàleg del poder central. Però, en tot cas, l’una i l’altra encara deriven del llegat de Vicens. L’Estat és Espanya i la nació és Catalunya, vénen a dir, però si Espanya no fa d’estat a Catalunya o s’aprofita de l’Estat per anar-hi en contra, doncs dotem Catalunya d’un estat propi i confederem-lo tot seguit amb l’espanyol. És la utopia confederal, que, per a mi, és tan legítima com la utopia independentista, que és la que servidor defensa.

No és possible fer una lectura separatista de Vicens Vives. Seria tan extravagant com la que algú ha volgut fer de Josep Pla. Un anacronisme, vaja. La seva proposta s’encaminava a reduir la distància entre Catalunya i Espanya i no pas al revés. La seva “visió de futur”, per dir-ho a la manera d’Arias, era una Espanya federal amb democràcia. I això és el que va voler inculcar als burgesos catalans que l’any 1958 van crear el Cercle d’Economia. Si els empresaris dels anys cinquanta representaven, en paraules de Vicens, una generació burgesa que tot just despuntava i que estava preocupada pel futur econòmic, els seguidors actuals de Vicens, que n’hi ha, són més intel·lectuals que no pas burgesos. És per això que els preocupa més l’Estat que no pas l’economia. Als burgesos als quals animava Vicens i que es relacionaven amb coneguts economistes que aleshores treballaven per a l’administració franquista, com ara Joan Sardà i Dexeus, Fabián Estapé, Enrique Fuentes Quintana, Luis Ángel Rojo o José Luis Sampedro, els preocupava la modernització econòmica, encara que fos a recer d’un règim dictatorial, que havia d’unir encara més Catalunya i Espanya. Però ara això és història. La insatisfacció catalana ha penetrat d’una manera transversal en totes les capes de la població. Que a Catalunya hi hagi empresaris als quals ja no els fa por tallar amarres amb l’Estat és una novetat absoluta. I és que fins i tot el gran traductor polític de Vicens en un projecte tan pràctic i realista com ell, que no és altre que Jordi Pujol, també ha arribat a la conclusió que l’entesa amb Espanya ha entrat en una via morta.

Publicat a l’Avui, 16/05/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s