Home

moneda-1859

La setmana passada van celebrar-se eleccions generals al Canadà i locals a la Gran Bretanya, que també coincidien amb l’elecció del Parlament escocès i de les Assemblees de Gal•les i Irlanda del Nord. En el cas britànic, la convocatòria a les unes també es va fer coincidir amb el referèndum per aprovar o no la reforma electoral, dita alternativa, que el partit liberaldemòcrata de Nick Clegg havia posat com a condició pel seu suport al conservador David Cameron. Finalment, la reforma ha estat refusada i la clatellada del líder LibDem ha estat monumental, que s’ha convertit en una ferida encara més profunda degut a l’ensorrada electoral del partit a Escòcia. Però avui no els volia parlar d’això. El que m’interessa ara és ressaltar les diferències entre la sort obtinguda pels partits nacionalistes, sobretot a Escòcia i al Quebec, perquè són la cara i la creu.

El Partit Nacional Escocès (SNP), del primer ministre Alex Salmond, és la cara per raons òbvies. Després d’un mandat durant el qual els nacionalistes han hagut de superar com han pogut la precarietat parlamentària que tenien (47 escons davant els 46 dels laboristes, els 20 dels conservadors i els 17 dels liberaldemòcrates), el creixement electoral ha estat espectacular: l’SNP ha obtingut 69 diputats, 37 els laboristes, 15 els conservadors, 5 els LibDems i 2 els Verds. També ha estat elegida la diputada independent i independentista, Margo MacDonald. Un Parlament plural però en el qual la majoria absoluta correspon al partit d’Alex Salmond. La victòria ha estat històrica, especialment perquè els nacionalistes han hagut de fer front, com tothom arreu, a la crisi econòmica. I tanmateix, Escòcia ha resistit millor l’embat de la crisi que la República d’Irlanda i Islàndia, els dos estats que servien d’exemple per explicar la viabilitat de la independència escocesa. De vegades més val no emmirallar-se en ningú i seguir un camí propi i possible per a cada territori. Salmond ha sabut trobar la complicitat de la societat civil, i sobretot dels sindicats, per al seu projecte de trànsit tranquil cap a la independència. Les primeres declaracions del reelegit primer ministre se centren a reclamar les màximes competències per poder dissenyar la política econòmica d’una manera molt més autònoma que no pas ara. Salmond és un home prudent que ha demostrat haver aconseguit un lideratge fort i carismàtic. Potser deu ser per això que la victòria esclatant del seu partit no se li ha fet perdre l’enteniment. De moment, no té previst proclamar unilateralment la independència d’Escòcia, que és el que reclamen aquí els grups ultaminoritaris del Parlament català. Al contrari, ha dit que el referèndum d’autodeterminació no es farà fins el 2015. És a dir, al final de la legislatura que ara comença, sense presses ni angoixes.

Si l’SNP ha crescut electoralment, en canvi el Bloc Quebequès (BQ) s’ha ensorrat de mala manera en les eleccions federals canadenques. És evident que les eleccions escoceses no eren de la mateixa naturalesa que les del Canadà, que no eren provincials. Vull dir que els resultats del BQ no es poden comparar als que hauria pogut obtenir el Partit Quebequès, que és el realment independentista, si les eleccions haguessin sigut per elegir l’Assemblea del Quebec. Tanmateix, la davallada del BQ, que ha perdut 45 diputats dels 49 que tenia, s’explica, almenys en part, pel sistema electoral majoritari dels canadencs que, com també passa amb els sistema electoral britànic, es poden perdre molts diputats encara que la pèrdua total de vots sigui petita (en aquesta ocasió, el Bloc ha passat del 38% al 23%), a conseqüència de la decantació del vot cap una opció. I així ha estat: els conservadors del primer ministre, Stephen Harper, han aconseguit la majoria absoluta en obtenir 167 dels 308 diputats de la cambra dels comuns. El partit revelació —que no s’assembla en res al que ho va ser el 2007, l’ADQ de Mario Dumont— és el socialdemòcrata NPD, que ha escombrat el BQ al Quebec i ha obtingut 102 escons, mentre que els liberals, dirigits pel grandíssim historiador Michael Ignatieff, tan sols ha retingut 34 escons. El Partit Verd ha aconseguit un únic diputat. Així doncs, el Bloc Quebequès, s’ha quedat amb 4 solitaris diputats. Un drama que, d’entrada, s’ha emportat per davant Gilles Duceppe, el líder del BQ que ha perdut la seva plaça al parlament i ja anunciat la dimissió. Ignatieff també ha renunciat al càrrec. Quan es va fundar el BQ per concórrer a les eleccions generals, la missió que tenia encomanada era evitar que el govern federal impedís un tercer referèndum sobre la independència del Quebec. Ara ho tindrà magre: “A Montréal, i a la vista dels resultats, entenen que, al nacionalisme quebequès, li ha arribat un canvi de cicle”, assegurava Salvador Cardús en un article recent. Potser sí. De moment, i a diferència de l’SNP, té mala peça al teler.

Com també advertia Cardús en l’article esmentat, el que ha passat al Canadà no es pot interpretar amb clau catalana. De la mateixa manera que l’èxit del nacionalisme escocès tampoc no es pot explicar amb categories catalanes. A cadascú el que és seu, perquè totes les imitacions són dolentes.

Publicat a ElSingularDigital.cat, 09/05/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s