Home

mani_primer_maig_2011_475x352-1861

Divendres passat vaig coincidir a COMRàdio amb el secretari de la UGT de Catalunya, el Sr. Josep M. Álvarez. L’excusa, si és que ni calia alguna, era la celebració de la diada del 1r. de Maig. Es va esplaiar de valent contra les mesures preses pel Govern de la Generalitat per intentar remuntar la crítica situació de les finances catalanes. En un moment de la conversa, a la qual també participaven els altres dos tertulians, Manel Lucas i Ferran Espada, vaig demanar a Álvarez per què els sindicats no convocaven manifestacions per reclamar que l’estat compleixi amb els compromisos econòmics pactats amb Catalunya, com ara el fons de competitivitat. Álvarez va posar veu i cara d’enfadat i em va recriminar que ells sempre havien estat lligats a les reivindicacions d’aquesta mena. El temps de tertúlia s’acabava i tampoc no vaig tenir ganes de replicar-lo. I tanmateix, mentalment vaig intentar recordar quantes manifestacions havien convocat mai UGT i CC.OO per denunciar l’espoli fiscal que va en contra de l’estat del benestar dels catalans. No vaig ser capaç de recordar-ne cap. Encara ara tampoc. No vull dir que els sindicats no s’hagin afegit a les manifestacions unitàries. Això sí. El que vull dir és que els sindicats no han pres mai la iniciativa en aquest sentit.

Quan vaig sortir de la ràdio vaig buscar a Internet el manifest unitari d’UGT i CC.OO amb motiu d’aquest primer de maig. Amb el títol d’Ocupació digna, sí! Retallades socials, no! el manifest arrenca amb una afirmació que és discutible: “Celebrem aquest 1r de Maig en una situació difícil pels treballadors i les treballadores, en especial pels que estan a l’atur. La continuació de la crisi i les retallades dels serveis públics fan empitjorar la situació de moltes persones, famílies, autònoms i pimes, i posen en risc la situació social del país”. Si crec que el diagnòstic sindical és discutible és perquè el que els sindicats anomenen retallades també es podria plantejar d’una altra manera, que de fet és l’argument que defensa el Govern: les mesures de reajustament proposades per la Generalitat responen a un pla d’estalvi per salvar, precisament, l’estat del benestar. Cadascú que cregui el que vulgui, però no sé per què he d’acceptar com a bones les crítiques dels sindicats i menystenir el que diu el Govern sobre l’estat de les finances públiques. Per a mi, d’entrada, els uns i els altres tenen el mateix crèdit. Però aquesta no és ara la qüestió. El que volia destacar és que el manifest unitari dels dos sindicats majoritaris no diu ni una sola paraula amb relació a l’espoli fiscal o als incompliments de l’estat quant al finançament.

Certament, llegeixin-lo amb atenció i veuran que assenyalen tota mena de culpables de l’actual situació de crisi. Parlen de la responsabilitat, d’altra banda certa, del sistema financer; de la pressió dels lobbys econòmics per aconseguir rebaixes salarials o bé per aprovar una reforma laboral que no ha servit per a res; de la maldat del Govern de CiU que es veu que és vol carregar allò que va construir el president Pujol i que ha eliminat l’impost de successions. I aleshores donen la seva solució, amanida d’una recomanació electoral que s’assembla molt a les intromissions que acostuma a fer el clergat (“voteu els nostres”, vénen a dir), i que diu així: “Hi ha una altra manera de fer les coses. Cal actuar sobre els ingressos públics i no només sobre les despeses…” Fantàstic! Hi estic d’acord. Els ingressos públics poden augmentar-se amb una pujada d’impostos, nefasta en una època com aquesta, o bé atacant l’espoli fiscal. Com que el sindicalisme català és més aviat immobilista, només parla de pujar impostos i s’oblida del context en el qual viu, condicionat per un mal finançament dels serveis públics. Ja veuen que la indignació de Josep Maria Álvarez davant el meu retret no estava justificada. En un moment en què el Govern reclama a l’estat 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat que el govern socialista de Rodríguez Zapatero no vol pagar, el manifest d’aquest 1r de Maig no en diu res, ni fa una sola referència al dèficit fiscal, ni als incompliments de l’estat o a la irresponsabilitat de l’anterior Govern de la Generalitat que es va gastar allò que no tenia i va inflar el dèficit fins a límits insostenibles. Ja ho veuen. El sindicalisme català és vell. Ens en cal un altre que sigui revolucionari de veritat per ajudar a modificar la realitat.

Publicat a ElSingularDigital, 02/05/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s