Home

Ens ha deixat Josep Termes i Ardèvol (1936-2011), l’historiador social català més important dels darrers anys. Entre els deixebles directes o indirectes de Jaume Vicens Vives, Termes va ser, juntament amb Casimir Martí, Albert Balcells i Miquel Izard, l’únic que va decantar-se per indagar en la història social i obrera catalana. Segurament ho va fer perquè refusava, com va escriure Tzvetan Todorov referint-se a Raymond Aron, la ruptura entre viure i pensar que ha seduït a molts intel·lectuals del segle XX. Josep Termes, que va començar els estudis de farmàcia i no els va acabar, es va convertir en historiador empès per l’experiència vital. Va ser al seu barri, al Camp d’en Grassot, on va descobrir l’obrerisme i el catalanisme que després es convertiren en el centre de la seva carrera acadèmica. Per a ell, doncs, els dos principals moviments de la contemporaneïtat catalana no eren tan sols mers fenòmens socials idonis per a la investigació històrica. Eren més que això. Definien la seva vida i van proporcionar-li una agudíssima intuïció historiogràfica. Els seus pares eren de família pagesa pobra —de la Segarra i de la Terra Alta, concretament—, emigrats a Barcelona als anys vint, sense estudis de cap mena. En el barri de la vil·la Gràcia on va néixer i on ha viscut tota la vida Josep Termes, a prop de la taverna que regentaven els seus pares, va aprendre a observar la realitat. Ell va ser el primer membre de la seva família que va anar a l’escola i posteriorment a la universitat.

És possible que aquest vitalisme de Josep Termes, que contrasta amb l’afició de bibliòfil que tenia i que li féu muntar un pis dedicat exclusivament a guardar els llibres que setmana rere setmana comprava en les llibreries de vell, l’empenyés a refusar l’academicisme estricte. A entendre l’ofici d’historiador com una manera de pensar la història sense deixar-se seduir per una eixorca especulació teòrica. Termes ha escrit pocs tractats d’historiografia, segurament el més conegut és aquella ponència que va presentar al congrés d’historiadors de l’any 1974 en la qual va defensar, a la contra de les tesis ortodoxes marxistes d’aquell moment, les arrels populars del catalanisme. Termes ha estat un historiador d’esquerres que, com deia ell mateix, de tan radical com era i se sentia podia optar per votar moderat sense problemes. No li calia demostrar aquella extravagància esquerrana que dominava en els ambients intel·lectuals i historiogràfics dels anys seixanta i setanta i que va anar acompanyada d’inútils prejudicis ideològics. Josep Termes va ser un heterodox en un context de creients. Qui vulgui constatar-ho pot fer-ho delectant-se amb la lectura del seu últim llibre, publicat tot just aquest any, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), i que és el resum de tota una vida dedicada a estudiar el que li resultava familiar. O bé que llegeixi Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937 (2005), un llibre que desmitifica l’èpica que predomina en molts estudis sobre la Guerra Civil. Des de la primerenca tesi de llicenciatura, publicada el 1965 com a El movimiento obrero en España. La Primera Internacional (1864-1881), i que va ser el primer estudi que sota el franquisme portava el títol, en positiu, de moviment obrer, fins al darrer estudi, Termes ha estat fidel a aquesta seva manera de viure i de pensar.

Fins poc abans de la mort de Franco Josep Termes va militar al PSUC, que ell creia que en bona part encara era aquell partit populista i dissimuladament comorerista del anys trenta. Una mena de CNT convertida en partit. Va formar part del primer comitè clandestí d’estudiants universitaris d’aquesta organització i també del comitè d’intel·lectuals, al costat, entre d’altres, de Manuel Sacristán, Francesc Vallverdú, Josep Fontana, Xavier Folch, Giulia Adinolfi o Antoni Gutiérrez Díaz. Aquesta activitat clandestina va provocar que el 1958 l’expulsessin de la Universitat de Barcelona i que ho tornessin a fer el 1966, quan ja era professor. Pensar i viure, doncs. Una altra vegada som davant l’espectador compromès que va procurar investigar i escriure història fugint del determinisme economicista —dominant aleshores— per bastir una interpretació de la història de Catalunya en clau popular i nacional. El que volia dir restablir el protagonisme de les classes populars en la defensa i la construcció d’una societat nacional amb un seguit de projectes socials, polítics i culturals alternatius però que no defugien, ans al contrari, la plena nacionalització de Catalunya.

Ens ha deixat un historiador excepcional i un gran patriota. Un resistent humanament entranyable, rialler i nerviós. Un mestre.
Publicat a La Vanguardia, 10/09/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s