Home

La política catalana és llunàtica. Certament, la política d’aquest país depèn massa de les rauxes provocades per fenòmens externs. Un dia ens preocupa la continuïtat de la llengua i l’endemà el nombre d’escoles bressols tan sols perquè els mitjans de comunicació es posen a difondre la notícia que no se sap qui ha dit no se sap què. La política catalana és reactiva i, a més, lenta. Això, per exemple, és el que es va constatar clarament la setmana passada quan el ple que havia demanat SI per discutir la reforma de la Constitució espanyola no va interessar ni tan sols als promotors, que eren ells mateixos. El tacticisme que impregna la manera d’actuar dels partits catalans és tan exagerat, que en menys de quaranta vuit hores es passa de l’eufòria a la depressió, o bé al contrari, sense solució de continuïtat. Una lata, de veritat. I entretant la realitat va fent camí. La crisi econòmica és de cavall i hi ha qui encara no se n’ha assabentat.

En el debat de política general que va tenir lloc la setmana passada es va poder veure fins a quin punt els partits polítics són egoistes —i autistes! Hi ha grups que ni tan sols són conscient que l’estat de les finances públiques catalanes necessita d’una intervenció quirúrgica d’urgència. La política d’endeutament del tripartit no és l’única causa del mal estat de les finances de la Generalitat, però ha agreujat els efectes a casa nostra de la crisi econòmica mundial i del dèficit fiscal crònic que redueix els ingressos de l’erari pública català. Però ni PSC ni ICV-EUiA volen reconèixer-ho. I quan algú els ho diu en veu alta s’enfaden. Almenys ERC ja ha començat ha entonar el mea culpa, per bé per fer-ho ha hagut de canviar la direcció. L’economia catalana només es recuperarà quan ens posem d’acord que es necessita redimensionar-la segons una equació que combini població amb els ingressos i les despeses. Continuar com estem ara seria, simplement, el triomf del conservadorisme. Els 600.000 aturats d’aquest país no s’ho mereixen.

Tanmateix, aquesta no és l’hora ni del pessimisme que ens condemna a la paràlisi ni dels exaltats que ens inviten a transitar cap al no-res. Cal muscular la societat per afrontar els mesos que vindran i, sobretot, per reduir els efectes d’una gairebé segura victòria del PP. A Catalunya no li convé que els partits espanyols guanyin terreny. I això també val per als partits dependents de Madrid com el PSC, que fa totes les giragonses per fer-nos creure que té un model d’Espanya diferent i, en canvi, quan arriba el moment de demostrar-ho va i vota conjuntament amb el PP, per exemple, que la reforma de la Constitució és una gran cosa o arronsa el nas davant la proposta del pacte fiscal. En fi, esperem que la política catalana deixi de ser tan saturnal com ho ha estat fins ara. La disbauxa no ens ajuda gaire.
Article publicat al Singular Digital el 3/10/2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s