Home

El professor Jan-Werner Mueller reflexionava en un article publicat el novembre de l’any passat (ahir el va reproduir La Vanguardia) sobre el que anomenava oblidat segle XX. Tony Judt apel·lava al mateix oblit en el subtítol del llibre Reappraisals, del 2008, que en la versió castellana esdevingué el títol. La complexitat dels inicis del segle XXI fa que hom miri enrere, cap al segle XX, per entendre alguna cosa. I és que malgrat l’acceptació gairebé general, la teoria del “segle curt” que va escampar Eric Hobsbawm no acaba de rutllar per explicar els canvis estructurals que s’han produït a diversos llocs en els dotze primers anys del segle XXI. És una lectura, diguem-ne comunista, del segle, els inicis del qual se situarien en el 1914 —i la consegüent revolució russa— i el final en la caiguda del Mur, el 1989, i la posterior dissolució de la Unió Soviètica. No estic gens segur que per a un país com el nostre aquesta manera d’observar el segle s’adapti bé al tall cronològic proposat. Per a nosaltres és més important el període comprès entre 1898 i 1975, que és el que ha determinat el nostre segle XX, que el tall que va proposar Hobsbawm. Però és que, a més, des d’una perspectiva mundial, l’actualitat respon encara a una mentalitat derivada de la guerra freda.

L’11-S va despertar de sobte els propagandistes de la fi de la història com Francis Fukuyama i companyia. El seu idealista estat de somni es va veure alterat per la irrupció del terrorisme islamista, la força i la crueltat del qual va tenir dues conseqüències evidents. Primera conseqüència: va eclipsar el terrorisme de “baixa intensitat” que practicaven organitzacions com ETA, l’IRA i altres deixalles de l’ideologisme revolucionari del anys seixanta del segle passat. Segona conseqüència: va justificar les intervencions militars arreu, tot i que ja havien començat a l’Afganistan i a l’Iraq. El terrorisme internacional i la lluita ens ha portat a acceptar una mena de democràcia restringida, la duresa de la qual ha quedat encara més palesa amb l’esclat de la crisi econòmica del 2008. Aquesta crisi ha fet més evident que mai la fragilitat de la sobirania d’aquells Estats que no són centrals i que la qüestió de la sobirania —i consegüentment de les identitats— era tant o més cabdal que la lluita entre la democràcia i els totalitarismes.

Des d’un punt de vista temàtic, doncs, sí que hi ha hagut coincidències entre el que ha passat al món i aquí. Perquè el debat polític s’ha passejat pels mateixos paisatges: el conflicte social, la confrontació ideològica entre feixisme i comunisme, el sentit de la democràcia, la substitució de l’esquerra liberal per l’esquerra marxista, la confrontació nacional i el debat estatista, etcètera. Els pics d’aquest debat han estat molts des de la gran crisi colonial espanyola de la fi del segle XIX que he esmentat abans: 1901 (primera candidatura catalanista), 1909 (Setmana Tràgica), 1917 (la triple crisi: social, política i militar) 1923 (la dictadura primorriverista), 1931 (2a. República), 1934 (crisi institucional de legitimació democràtica republicana), 1936-39 (Guerra Civil) i la llarga dictadura franquista, que va arribar fins a l’últim terç del segle XX. Si a Europa la sensació de viure permanentment en una conjuntura de postguerra ha condicionat l’evolució política l’endemà d’acabada l’última guerra mundial, sobretot quant a l’organització política, fins al punt que a finals del cinquanta va quallar la idea de la unió econòmica com a pas previ a la unió política continental. Es va considerar que aquesta unió política era imprescindible per neutralitzar la vella pugna francoalemanya del 1870. En aquest sentit, la crisi econòmica actual i la posició conjunta de França i Alemanya ha fet bo l’esforç. Ara bé, els dèficits de legitimació democràtica de la CEE, i posteriorment de la UE, a desgrat de l’existència del Parlament europeu, han acabat per afectar el que fins ara no qüestionava ningú: la unió econòmica.

En el seu article Mueller també reflexionava sobre la insatisfacció ciutadana amb un sistema democràtic tutelat permanentment per institucions que no estan sotmeses al control directe dels ciutadans. Són, per dir-ho així, institucions extra sobiranes, com ara els Tribunals Constitucionals o bé l’FMI o el BCE. La democràcia restringida crea insatisfacció, com la que va provocar entre els catalans la sentència del TC contra l’Estatut l’any 2010. La UE no té bona salut, però el mal s’agreujarà encara més si la democràcia es debilita donant protagonisme als que no passen mai per les urnes. Tanmateix, la crisi que avui afecta Catalunya té a veure més amb el que no es va voler —o poder— resoldre el 1978 que no pas amb el que va passar a Europa el 1989. O en tot cas, és la suma de totes dues coses, d’aquestes dues debilitats, el que ha fet que tothom vegi que l’autonomia catalana va nua pel carrer. Els esforços del govern espanyol per retallar encara més la capacitat d’autogovern va en la línia d’acabar amb la plenitud democràtica que s’havia promès un cop resolta la gran contradicció. Això sí que passa a tot arreu i en el mateix moment.

Publicat a elSingularDigital, 23/07/12. Versión en español.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s