Home

Fa molts i molts anys, quan en Gaspar Hernández em va proposar de coordinar una microsecció de poesia per separar l’informatiu de la tertúlia del Catalunya Nit de Catalunya Ràdio, em vaig posar a regirar el munt de llibres de poemes, plaquetes i fanzines que havia heretat del meu pare, que se’n va desprendre —i no sé per què— molt abans de morir. Suposo que l’afició poètica paterna em va inocular alguna sensibilitat en aquest sentit. En tot cas, Gaspar Hernández em va fer l’honor d’encarregar-me no tan sols la tria sinó també el breu comentari que precedia a la lectura del poema, que sempre va ser impecablement dit per la bona amiga, actriu i dobladora, Carme Canet. Durant els set anys que va durar la broma es van emetre un fotimer de poemes dels autors més diversos, nacionals i internacionals. Però, és clar, sovint repetíem autors, per bé que mai el mateix poema. Un dels autors més repetits, també perquè a la Carme li agradava molt, era la poeta polonesa Wisława Szymborska, la celebrada Premi Nobel de literatura que va morir la setmana passada, l’1 de febrer, als 88 anys. La Carme va identificar-se tant amb la poètica de Szymborska que va muntar espectacle teatral, Res que sigui de franc, a partir de retalls dels seus versos. Van acompanyar-la Emma Quadrada, Alba Girbau i Aina Girbau (aquestes dues últimes filles de la Carme). El van estrenar, si no m’erro, el novembre del 2002 a la Sala Beckett de Barcelona.

Com passa sovint en aquest país, quan l’any 1996 Szymborska va rebre el Premi Nobel no disposàvem de cap traducció al català dels seus poemes. Tampoc no n’hi havia cap de castellana. En fi, el que vull dir és que llavors, a diferència d’ara, pràcticament ningú no coneixia aquesta extraordinària poeta polonesa. Quan el 1997 va aparèixer la primera recopilació dels bonics poemes de Szymborska aplegats amb el títol Vista amb un gra de sorra, vaig córrer a comprar-lo. I, oh, sorpresa!, el traductor era un antic alumne meu a l’Escola Isabel de Villena: Josep M. de Sagarra i Àngel. Els gens s’hereten i m’imagino que l’educació fa la resta: els potencia. I és que Sagarra i Àngel és nét del popular escriptor i dramaturg Josep M. de Sagarra —de qui n’acabem de celebrar el cinquantenari de la mort— i és fill, per tant, del crític Joan de Sagarra. L’Escola Isabel de Villena ha estat un viver d’escriptors, actors i actrius, pensadors i cineastes, alimentats per la filosofia que en el seu dia van imposar dues dones excepcionals: l’excel·lent traductora que fou Carme Serrallonga i l’escriptora Maria Aurèlia Capmany. Quan servidor hi va arribar per fer-hi classe, a mitjan anys vuitanta, l’aurèola d’excel·lència s’havia esvanit una mica. I tot i així, aleshores encara en van sortir artistes, escriptors, cineastes, restauradors i traductors tan bons com Josep M. de Sagarra i Àngel. Feia molts anys que li havia perdut la pista. Vaig saber que s’havia casat amb una polonesa i que vivia a Varsòvia, on primer va fer de professor i després va accedir a la direcció de l’Institut Cervantes. Ara és el director del Cervantes de Moscou.

Szymborska té vida pròpia, per damunt dels traductors. Però és evident que si no li haguessin concedit el Premi Nobel, Josep M. de Sagarra no hauria pogut “col·locar” quatre dels seus poemes traduïts al català al suplement “Bellver” del Diario de Mallorca. Això ho contà Eduardo Jordá amb motiu del traspàs de la poeta polonesa. El Premi Nobel va popularitzar Szymborska fins al punt que un dels seus poemes, Un gat en un pis buit, jo també l’he escoltat, com Jordá, en més d’un funeral, a pesar del to sardònic dels versos: “Morir és una cosa que no se li fa a un gat./ Perquè ¿què voleu que faci un gat/ en un pis buit?/ Grimpar esgarrapant les parets./Refregar-se contra els mobles en passar./ És con si no hagués canviat res,/ i, tanmateix, alguna cosa ha canviat./ Com si no hagués estat mogut res,/ i, tanmateix, tot plegat ha estat mogut./ I als vespres, la làmpara ja no fa llum.” I continua per acabar: “Ens hi acostarem/ com qui no vol la cosa,/ a poc a poquet,/ sobre unes potetes molt ofeses./ I cap salt ni cap festa al començament”. Adéu, Wisława Szymborska! S’hi pares atenció veuràs, “A mà esquerra, la cua vers un infinit”.

Publicat a IntocableDigital.cat, 15/02/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s