Home

Dani Rodrik és un professor turc, d’origen sefardita, que ensenya economia política internacional a la Universitat de Harvard. L’any passat va publicar el llibre The Globalization Paradox: Democracy and the Future of the World Economy, la tesi fonamental del qual és que no es poden combinar simultàniament la democràcia, l’autodeterminació nacional i la globalització econòmica. Quan els acords socials en el si de les democràcies topen —perquè és inevitable que passi— amb la demanda de globalització, les prioritats nacionals han de prevaler damunt les exigències internacionals. Ho sosté Rodrik i és una tesi, diguem-ne, nacionalista que s’accentua quan assenyala que fins i tot a Europa, on el poders regionals són més o menys forts, l’estat nació ha pres el timó de la recuperació econòmica. Són els estats nació —diu— els que han aplicat les polítiques d’austeritat que tanmateix es dicten des d’uns altres estats nació. Una paradoxa d’aquesta era de la globalització que, com podem constatar dia rere dia, és més mítica que no real. Els qui vivim tancats en un estat nació tradicional i centralitzat, amb un 20% de desocupació, sense poder efectiu i amb una identitat desprotegida ho sabem prou bé.

La crisi financera mundial ha destruït definitivament el mite de la globalització. Qui ha rescatat els bancs; ha injectat liquiditat als mercats; s’ha compromès a oferir estímuls fiscals i ha assegurat la continuïtat de les xarxes de protecció social als desocupats per a impedir una catàstrofe més gran? Més encara: Qui reescriu en aquests moments les regles de joc per a la supervisió i la regulació dels mercats financers per a evitar que torni a passar el que ja ha passat? A qui culpa la gent del monumental desastre econòmic que assota Europa? La resposta és sempre la mateixa, escriu Rodrik: els governs nacionals. El G20, el Fons Monetari Internacional i el Comitè de Supervisió Bancària de Basilea són, en canvi, actors secundaris que acompanyen els estats nació. Els estats nació, per tant, sobreviuen, per bé que reben els atacs més furibunds des de dos fronts ben diferents. D’un costat, reben els atacs dels defensors del laissez-faire internacional que volen dominar l’economia mitjançant els tecnòcrates. L’altre flanc és atacat —i vet aquí una altra paradoxa de la globalització— pels defensors de l’ètica cosmopolita, de les identitats múltiples i de coses així. Entretant, els que no disposem d’un estat nació propi hem d’arrossegar-nos per a sostenir una economia de lloguer decididament insuficient.

Publicat a El Temps, núm. 1445, 21/02/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s