Tallar els nusos gordians

L’arquebisbe de Canterbury confiava que l’Enric V de Shakespeare desfaria el nus gordià com una lligacama. El dilema del nus gordià és una metàfora sobre la complexitat de prendre decisions. És prou coneguda la llegenda que dóna nom al dilema. L’origen és grec i es refereix al fet que el carro de Gordi, el rei de Frígia, estava lligat a un pal amb un nus tan complex que només aquell qui l’aconseguís desfer seria el futur conqueridor d’Àsia. Quan Alexandre el Gran es disposà a conquerir l’imperi persa va passar per Frígia i, per tant, no tingué més remei que … Continua la lectura de Tallar els nusos gordians

¿Es que sólo hay corrupción en Cataluña?

Hay ricos que sólo lloran cuando se sienten realmente amenazados. O cuando avistan la esfinge del sepulturero. Entonces pierden esa sobredosis de soberbia que les acompañaba cuando les negocios, incluso siendo oscuros, les iban viento en popa. Me cuentan que algunos empresarios del entorno de los hijos de Pujol lloran hoy desconsoladamente por lo ocurrido. Lo que mis informantes no saben discernir es si las lágrimas empresariales son provocadas por el desconsuelo… ¡O por el miedo! Me inclino por lo segundo, que es lo propio de quienes se pasean por los engalanados “círculos” de Barcelona desde los tiempos del rey … Continua la lectura de ¿Es que sólo hay corrupción en Cataluña?

Aires de canvi

Passen els dies i la data de la consulta se’ns tira al damunt. És veritat que abans del 9-N els europeus som convocats a triar el nou Parlament i altres càrrecs de la UE el pròxim 25 de maig. Tinc la sensació, però, que aquestes eleccions europees no mobilitzaran gaire la gent. Almenys aquesta seria la conseqüència lògica de les crítiques que escolto sobre el greu error que han comès ERC i CiU en no ser capaços d’acordar una candidatura nacional. Fins i tot, José Antonio Zarzalejos, un home tan intel·ligent com contrari al procés sobiranista català, ha observat que … Continua la lectura de Aires de canvi

El crepuscle partidista: PSC, CiU i ERC

El procés d’autodeterminació català provoca molta bilis. No hi ha marxa enrere, però. L’estratègia de la por no podrà impedir que hi hagi un abans i un després d’aquest combat de Catalunya per la sobirania. A poc a poc es va desbrossant el camí i tot és fa més evident, sobretot amb relació al capteniment dels partits i els líders polítics. Com he dit un munt de vegades, malgrat que no milito en cap partit polític, la democràcia parlamentària es basa en un sistema de partits. I això és bo, perquè així s’assegura, com reclamava el gran liberal humanista Isaiah … Continua la lectura de El crepuscle partidista: PSC, CiU i ERC

El PSC ha baixat de l’autobús

Es veia a venir. Ahir, el Consell Nacional extraordinari del PSC va aprovar una resolució que no enganya. Més enllà dels recursos dialèctics i polítics de la declaració, com ara atribuir al PP tots els mals o bé acusar els partidaris dels dret de decidir —o sigui, els agraviats— de ser els causants d’un possible xoc de trens (cosa que no s’atrevirien a fer si es tractés de reivindicacions que ells entenen socials), la realitat és que el PSC ha decidit sumar-se al bloc de C’s i PP contraris a la consulta. No exagero. La seva deriva arrenca d’una convicció … Continua la lectura de El PSC ha baixat de l’autobús

La via de Duran i Lleida

A mesura que es consolida i s’expandeix el debat sobre la sobirania de Catalunya, tothom se sent amb la necessitat de dir-hi la seva. És un bon senyal. És més, desmenteix els que, dirigint-se a un públic eminentment espanyol, volen negar el pluralisme a Catalunya que s’expressa amb partits, mitjans de comunicació i individualment. Un debat seriós, sense insults ni condemnes prèvies, afavoreix, sobretot, el sobiranisme. N’estic més que convençut. De vegades, reconeguem-ho, la intransigència treu el cap i no deixa debatre el futur amb serenor i valentia. Però, vaja, és tan sols una minoria que, això sí, fa molt … Continua la lectura de La via de Duran i Lleida

Contra l'”statu quo”

Aquest estiu he llegit una voluminosa i documentada novel·la de l’escriptor i periodista cubà Leonardo Padura. El hombre que amaba a los perros, que n’és el títol, conta tres històries en una: la d’un cubà que el 1977 comença un diàleg amb un enigmàtic personatge, que es fa dir Jaime López però que es dirigeix en català als seus dos gossos borzois, que li explica la terrible història de Ramon Mercader, l’assassí català de Trotski, les peripècies del qual esdevenen el tercer pilar narratiu. Si en tenen ocasió, llegeixin-la, perquè és bona i molt instructiva. Padura és sempre una garantia … Continua la lectura de Contra l’”statu quo”

Duran i Lleida no és el problema

“La política, vista de prop, fins i tot la política més alta, és sempre petita, mesquina, miop, un baralla de veïnat. Només el temps dóna als fets polítics la dignitat distant, el sentit superior que és la seva justificació i, amb sort, la seva grandesa. S’ha dit que a qui li agradin les salsitxes i les lleis no vagi mai a veure com es fan. Qui tingui encara respecte per la política, no ha de treure tampoc el nas en les seves cambres reservades”. Aquest és un fragment del llibre La conspiración de la fortuna (Planeta, 2005), del periodista, novel·lista … Continua la lectura de Duran i Lleida no és el problema

En el centenari de Josep Solé i Barberà

El 28 d’octubre de 1973, cap a les 10 del matí, unes 150 persones de totes les edats i professions van pujar al primer pis de la parròquia de Santa Maria Mitjancera, ben a prop de la presó Model, per celebrar-hi la permanent de l’Assemblea de Catalunya. Aquell diumenge assolellat també debutava Johann Cruyff al Camp Nou. Aquelles persones formaven part dels partits polítics clandestins i dels sindicats il·legals, però també eren membres dels col·legis professionals i de les actives associacions de veïns d’aleshores. Tot i que, com sempre, els assistents arribaven a l’església després de passar un parell de … Continua la lectura de En el centenari de Josep Solé i Barberà

Congressos, bregues i alternatives

Aquest final de temporada és d’infart. Els diversos partits polítics catalans han celebrat o celebraran els seus congressos. Els que ja han tingut lloc han estat ben moguts. El d’ERC, per exemple, va acabar amb l’escenificació en directe de la divisió entre les quatre tendències i el nou dirigent, Joan Puigcercós, ha rebut un escàs —per bé que suficient— suport de la militància. Ja he escrit en un altre article que elegir primer els dirigents que aprovar la línea política és una pràctica ben estranya, atès que els dos processos (discutir el programa i triar els dirigents) no es va … Continua la lectura de Congressos, bregues i alternatives