Home

SOCIALISME

Aquest estiu he llegit una voluminosa i documentada novel·la de l’escriptor i periodista cubà Leonardo Padura. El hombre que amaba a los perros, que n’és el títol, conta tres històries en una: la d’un cubà que el 1977 comença un diàleg amb un enigmàtic personatge, que es fa dir Jaime López però que es dirigeix en català als seus dos gossos borzois, que li explica la terrible història de Ramon Mercader, l’assassí català de Trotski, les peripècies del qual esdevenen el tercer pilar narratiu. Si en tenen ocasió, llegeixin-la, perquè és bona i molt instructiva. Padura és sempre una garantia literària de diversió i de reflexió política.

Evoco aquí aquesta novel·la perquè els capítols que Padura dedica a explicar l’exili, la denigració i la mort de Trotski són tan ajustats al que va passar realment que fa feredat. Les mentides i les traïcions, els abusos de poder i les misèries humanes de personatges com Zinòviev, Kamenev, Piatakov, Radek, Sokolnikov, Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski, condemnats a mort en els famosos processos de Moscou, acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i espionatge, son esfereïdors. L’ombra d’Stalin era molt allargada i arribava a tot arreu: el primer botxí era mort després per un segon botxí, més cruel encara, que també moriria a mans d’un tercer. Des de l’exili turc, francès, noruec i mexicà, Trotski es lamentava d’aquella manera de resoldre els conflictes polítics, a pesar que ell no s’havia mostrat tampoc gaire magnànim amb els adversaris de la Revolució quan era, junt amb Lenin, un dels màxims dirigents dels bolxevics. Tal faràs, tal trobaràs, podria dir, per bé que seria una baixesa per part meva. Però la realitat és aquesta. Trotski va morir assassinat per un paio, Jacques Mornard (en realitat Ramon Mercader), ensinistrat en la mentida, el dogmatisme, la conspiració que emanava de la filosofia d’una de les dues ideologies totalitàries d’aquell moment: el comunisme. L’altra fou, és clar, el feixisme.

Entre lectura i lectura, de tant en tant m’arribava la remor de sabres que ha eixordat el socialisme català. Declaracions, contradeclaracions, admonicions i sermons en forma d’article, etc., han amenitzat les hores crepusculars de l’estiu català. El capteniment desafiant, intimidatori i acusador entre antics correligionaris m’ha recordat les pràctiques estalinistes que Padura descriu amb destresa. Un espectacle lamentable, la culminació del qual és la fugida de Carme Chacón als EUA tot renunciant a l’escó de diputada per la circumscripció de Barcelona que havia d’ocupar fins al 2015. Chacón falta al compromís amb els electors i a sobre diu que no abandona la política. Que s’ho faci mirar, doncs, perquè la gent no és ximple i cada vegada és més difícil enganyar-la amb discursos “descamisats”. Perón és mort i Alfonso Guerra està més sec d’idees que la moixama. Però vostès es preguntaran quina relació hi ha entre l’assassinat de Trotski i els socialistes catalans, oi? D’entrada cap, llevat que el primitiu PSC-C va deglutir les restes del POUM d’Andreu Nin. Però vaig pensar-hi, com acabo de dir, arran de llegir l’article “El dret a existir del PSC”, escrit pel secretari d’Acció Política del PSC i Alcalde de Cornellà, Antonio Balmón (El Periódico del 26 d’agost). És l’article que inclou una frase fatídica, contrària a la lògica no sectària ni dogmàtica de la socialdemocràcia del món: “A diferència d’uns altres —diu l’alcalde—, jo sí que crec que al PSC hi sobra gent”. Patapam! ¿Com potser que el responsable de l’acció política d’un partit advoqui per desfer-se del patrimoni polític i del cabal humà que ha fet del PSC un dels dos grans partits del país? Qui fa això és perquè actua guiat per una lògica estranya. I vaig pensar que el problema era potser de cultura política. Molts dels capitans del PSC (i sobretot dels que escriuen als diaris) tenen un passat comunista, entre els quals la pràctica de liquidar l’adversari era —i és— el pa de cada dia. Sé de què parlo, perquè ho he patit dues vegades a la meva vida. El PSC va perdent un llençol a cada bugada. No és l’únic partit al qual li minva l’aixovar, però constatar-ho no pot ser mai la recompensa per explicar com un grup polític ha passat de dominar-ho pràcticament tot l’any 2010 a la més pura marginalitat. Noquejat com un boxador al final d’un combat.

Els capitans del PSC acostumen a malparlar, i de quina manera, dels anomenats socialistes catalanistes. Els acusen de ser burgesos que, de fet, formen part de l’statu quo català de sempre. De les bones famílies del país que es reparteixen funcions en partits diversos però que actuen segons una mateixa cultura catalanista, compartida al pati de les escoles d’elit. L’altre dia a Esplugues, Chacón va fer un discurs de comiat que, sense dir-ho directament, es reivindicava com a part d’una altra Catalunya, la del Baix Llobregat, d’on, segons ella, ha sortit el millor —i els millors— de la Catalunya contemporània. Tothom té el seu orgull i és ben legítim. La idealització de Chacón de l’antic “cinturó roig” segurament no li ha permès adonar-se que els fills dels antics immigrants no s’han considerat mai immigrants. Al contrari, han esdevingut la força de la Catalunya popular antifranquista. I és que, a més, alguns dels néts, encara que normalment s’expressin en castellà, s’han fet independentistes o almenys sobiranistes perquè no viuen condicionats pels orígens dels seus ancestres, dels quals tenen el record que tots tenim dels avis, sobretot si no són barcelonins. Si alguna cosa ha fet saltar pels aires la profunda crisi econòmica que hem de suportar és, precisament, que el vell argument dels socialistes catalanistes per estar units al PSOE, la preservació de la cohesió social, ja no rutlla. No és creïble i tan sols és una excusa per no canviar res. Catalunya està cohesionada del tot —sense que això vulgui dir que no existeixin conflictes i desigualtats— i el somni noucentista de la Catalunya ciutat és una evidència per a tots els qui es passegin amb els ulls oberts per Berga, Manresa, Gavà, Badalona, Sant Carles de la Ràpita, La Jonquera, l’Hospitalet o la Seu d’Urgell.

Els ciutadans del Baix Llobregat descendents d’andalusos o d’extremenys són solidaris però no pas estúpids. Per això també ells s’han afartat del caciquisme socialista, camuflat de solidaritat, d’Andalusia o d’Extremadura. Per això l’onada sobiranista va arrencar de debò quan la consciència que el dèficit fiscal era un perjudici per al benestar dels catalans va calar entre els sectors que el PSC encara tracta com si fossin menors d’edat simplement pel seu origen remot. “Només guanyarem si sabem canviar i vèncer la inèrcia. Si sabem combinar ambició i responsabilitat. Si sabem estar units per ser diferents. Si acceptem el conflicte no com una petita guerra de posicions, sinó com la possibilitat de generar una síntesi integradora d’un nou escenari. No podem oblidar que tenim l’obligació de conviure perquè la cohesió civil és el nostre bé més preuat com a poble”. Això és el que va escriure la diputada socialista Rocío Martínez-Sampere, autèntica esperança del sector crític més jove del PSC, a l’article “L’obligació d’intentar conviure” (Ara del 31 d’agost). És una apel·lació a trencar amb l’statu quo amb valentia i audàcia. Personalment, podria compartir-ho, si no fos que la coratjosa diputada és encara deutora d’una lògica socialista antiga que explica el país a la manera de Chacón. Si Martínez-Sampere hagués portat fins al final el seu reclam renovador, no li hauria calgut escriure l’article per justificar que no participarà en la Via Catalana. Com pràcticament tots els socialistes confon l’instrument amb l’objectiu.

Com tothom sap, servidor no ha estat mai partidari de posar el carro davant dels bous. Sóc dels que creu que aconseguir poder exercir el dret a decidir és encara l’objectiu primordial. És l’instrument necessari per poder trencar amarres amb l’statu quo que ens subjuga i corca l’estat del benestar català fins abocar-nos a la marginalitat. Avui la mobilització en aquest sentit a Catalunya és sobiranista cent per cent. Ningú no és capaç d’omplir el passeig de Gràcia o els diversos trams de les carreteres com farà la Via Catalana si no porta incorporat aquest sobiranisme rupturista. Ni els autonomistes ni els federalistes —i encara menys els espanyolistes— no podrien fer-ho. Per això no ho intenten. També és cert que si avui el sobiranisme és hegemònic és perquè CiU (CDC i UDC, malgrat difereixen en la forma que finalment ha d’adoptar aquest sobiranisme) va trencar amb l’antiga manera de fer basada en el peix al cove i en no arriscar gens. La transgressió, que és el que Martínez-Sampere voldria per al PSC, ha arribat abans a CiU.

En fi, el que vull dir és que la persistència de la vella política està matant els socialistes. La renovació socialista —o de qualsevol altre partit— no passa tan sols per fer unes primàries, com si fos una solució màgica. Aquesta és una il·lusió òptica que el PSF ja va veure com no servia per a res. Cal que algú sàpiga combinar reformisme amb el risc de situar-se al capdavant d’un discurs estatista —de nou Estat, vull dir— que és el que avui reclama la majoria de la gent que vol viure almenys amb la mateixa qualitat de vida i d’oportunitats que els seus pares. Martínez-Sampere reclamava empatia cap al PSC. No és aquesta la qüestió. L’empatia és la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona. No és, doncs, cap al PSC que cal tenir empatia. És el PSC el que ha de connectar amb el poble i deixar de mirar-se el melic.

Publicat a elSingularDigital, 02/09/2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s