Contra la unanimitat

Léalo en español 1. SECTES POLÍTIQUES. En un article del 1990 que cito sovint perquè em sembla extraordinari venint de qui venia, Josep Fontana clamava contra la unanimitat. Hi defensava una idea tan senzilla com certa: que ni els pobles, ni els científics socials ni els observadors, són sempre del mateix parer. La diversitat de criteris enriqueix la democràcia. La unanimitat, que de vegades es confon amb el consens, tot i que no hi té res a veure, més aviat és el fonament del totalitarisme. El model actual de partits polítics ha convertit un dels instruments imprescindibles de la democràcia en pures … Continua la lectura de Contra la unanimitat

No banalitzeu les diferències

A Catalunya no ha existit mai un SNP. Hi ha hagut diversos intents de crear-lo des de la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Les disputes entre les diverses faccions catalanistes, i per tant les ruptures, han estat molt més habituals. La bifurcació més evident tenia arrels ideològiques. El republicanisme que defensava Valentí Almirall a Lo Catalanisme (1886) contrastava amb les tesis clericals del bisbe Josep Torras i Bages exposades a La tradició catalana (1892), un llibre concebut per marcar distàncies equidistants tant del tradicionalisme immobilista del clergue Fèlix Sardà i Salvany com del racionalisme laic d’Almirall. La definició ideològica, doncs, ha marcat … Continua la lectura de No banalitzeu les diferències

L’art de l’impossible

Léalo en español “Ha triomfat el sentit comú”, va assegurar Angela Merkel en acabar la reunió del G-20 que l’any 2009 discutia sobre l’augment dels recursos de l’FMI i altres òrgans financers multilaterals. Ho va dir aleshores i ho ha repetit un munt de vegades. El sentit comú, en política, és l’art del pacte. Dels pactes possibles. L’acord entre ERC i JxCat a la Diputació de Barcelona ha estat impossible perquè entre els dirigents independentistes no abunda el sentit comú. Al contrari. Ara ja sabem que el “junquerisme” no és amor. Alguns articles escrits amb urgència, mala fe i rancúnia pels … Continua la lectura de L’art de l’impossible

La consciència no té amo

Léalo en español Sota el franquisme, els comunistes estaven força ben organitzats. Al final de la dictadura hi havia una constel·lació de partits autoproclamats comunistes, però només n’hi havia un que tothom conegués com “el Partit”. Era el partit dels comunistes oficials —el PCE a Espanya i el PSUC a Catalunya— i era un bloc monolític. Les dissidències es pagaven cares, seguint l’estela dels famosos i teatrals judicis de Moscou que van acabar amb la vella guàrdia bolxevic. L’any 1949, per exemple, “el Partit” va expulsar-ne Joan Comorera, que n’havia estat el primer secretari general, sota l’acusació de “titista”, que volia … Continua la lectura de La consciència no té amo

Marx i l’autoritarisme

“Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme.” Així començava el manifest més influent de l’era contemporània, escrit per Marx i Engels, dos teòrics del que era el capitalisme fa dos-cents anys. Aquell fantasma que no es deixava apressar era temut pels enemics perquè va oferir als indignats d’aleshores que volien canviar el món, els treballadors, una teoria de la revolució. El manifest comunista no va resistir, però, l’aplicació pràctica dels ideals d’aquell programa. Comunisme i llibertat van acabar per formar un oxímoron quan van deixar de ser mots per convertir-se en una realitat palpable en països subjugats durant anys … Continua la lectura de Marx i l’autoritarisme

Nin al país dels soviets, Bartra a la República Bolivariana dels PPCC

Léalo en español “Estigueu segurs que reconeixerem Catalunya des del segon zero”, aquestes són les paraules que el dirigent veneçolà Nicolás Maduro va dir en l’estrena a la Cinemateca Nacional de Caracas del documental biogràfic Maduro: Lealtad Indestructible, produït per La Mediàtica Televisió. I tot seguit es va deixar fotografiar amb una estelada, la del’estel roig que enarboren els vells del PSAN i els joves de la CUP, al costat de la seva dona, Cilia Flores, coneguda com “la primera combatiente” (com els agrada la jerarquia!), i Lluís Bartra, el realitzador català propietari des del 2013 de la productora, juntament amb la … Continua la lectura de Nin al país dels soviets, Bartra a la República Bolivariana dels PPCC

Un paso adelante, dos pasos atrás: un balance electoral de urgencia

En 1904, en pleno debate sobre la organización del partido del proletariado, Lenin escribió un folleto en el que ironizaba sobre la conducta de los mencheviques (la minoría), por oposición de los bolcheviques (la mayoría), y les acusaba de ser capaces de dar un paso adelante para, a continuación, retroceder dos pasos. De ese modo, cada vez que participaban de una acción popular y se ponían a la vanguardia, luego actuaban hasta conducirla a la derrota.  Al final ganó Lenin y ustedes ya saben lo que pasó después: el partido bolchevique protagonizó la Revolución de 1917 y los mencheviques recogieron sus bártulos, proclamaron … Continua la lectura de Un paso adelante, dos pasos atrás: un balance electoral de urgencia

Catalanismo popular, movimientos sociales e izquierdismo

Cuando servidor estudiaba el bachillerato, a mediados de los años setenta del siglo XX, lo que estaba de moda entre la mayoría de los estudiantes izquierdistas era afirmar rotundamente que el nacionalismo era un invento burgués. Por ende, el catalanismo, que es el nombre con el que se designa tradicionalmente al nacionalismo catalán, o lo que es lo mismo, el movimiento favorable a la reivindicación nacional catalana, también lo era. La consecuencia de esta manera de entender el catalanismo fue que en las asambleas, minoritarias o multitudinarias, que las hubo de todo tipo, si alguien se ponía a hablar en catalán, … Continua la lectura de Catalanismo popular, movimientos sociales e izquierdismo

Contra l'”statu quo”

Aquest estiu he llegit una voluminosa i documentada novel·la de l’escriptor i periodista cubà Leonardo Padura. El hombre que amaba a los perros, que n’és el títol, conta tres històries en una: la d’un cubà que el 1977 comença un diàleg amb un enigmàtic personatge, que es fa dir Jaime López però que es dirigeix en català als seus dos gossos borzois, que li explica la terrible història de Ramon Mercader, l’assassí català de Trotski, les peripècies del qual esdevenen el tercer pilar narratiu. Si en tenen ocasió, llegeixin-la, perquè és bona i molt instructiva. Padura és sempre una garantia … Continua la lectura de Contra l’”statu quo”