Contra la unanimitat

Léalo en español

Pope with Owls, 1958. © Francis Bacon

1. SECTES POLÍTIQUES. En un article del 1990 que cito sovint perquè em sembla extraordinari venint de qui venia, Josep Fontana clamava contra la unanimitat. Hi defensava una idea tan senzilla com certa: que ni els pobles, ni els científics socials ni els observadors, són sempre del mateix parer. La diversitat de criteris enriqueix la democràcia. La unanimitat, que de vegades es confon amb el consens, tot i que no hi té res a veure, més aviat és el fonament del totalitarisme. El model actual de partits polítics ha convertit un dels instruments imprescindibles de la democràcia en pures sectes en les quals el poder és en mans d’un grup reduït de dirigents. Aquest esquema no és nou. Lenin va aplicar-lo a matadegolla en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus per eliminar els menxevics, que eren els demòcrates. Els bons. La història ha posat les coses al seu lloc. Aquella unanimitat leninista va facilitar les coses a un Stalin desbocat que va presidir un règim criminal en nom de la classe obrera.

Els partits actuals ja no poden ser com els d’abans, tot i que a tots els partits encara hi hagi qui somiï en eliminar el contrincant intern i els comentaristes sospirin per reduir la complexitat catalana al model de l’Assemblea de les Tulleries de 1789. L’eix nacional és imponent a Catalunya. Fa temps que es destaca que la disparitat de criteris a l’interior de Junts està destruint la unanimitat que anys enrere “cohesionava” el món convergent. Junts per Catalunya va néixer com una exaltació del pluralisme independentista per oposar-se al 155 i propiciar la restauració del Govern destituït i no pas com una alternativa liberal conservadora. Qualsevol persona que no sigui un sectari sap perfectament per què no es va poder implementar la restitució del president Puigdemont el 30 de gener malgrat que Junts superés Esquerra. Els independentistes i els republicans tenien estratègies molt diferents fins i tot abans del 2017. La falsa unanimitat ha acabat perjudicant l’independentisme. Cal acabar amb el mite de la unitat. La CUP ja va posar-la en qüestió el 2015. A més, la unitat és com el colesterol. N’hi ha de bona i n’hi ha de dolenta i per això cal ser molt crítics amb la visió de la unitat que s’ha imposat fins ara. Recórrer constantment a la unitat pot ser també una manera d’apostar per l’immobilisme. L’opinió publicada a Catalunya és gairebé soviètica. Hi ha qui s’hi adapta, perquè necessita viure, però l’heroïcitat serà la d’aquells que sàpiguen resistir-se a tanta mediocritat. El pensament lliure farà avançar l’independentisme.  

2. DES DE L’OPOSICIÓ. El sector de Junts que s’identifica amb el pujolisme ha viscut amb molta inquietud la sortida del govern del partit. Ara s’aferren al 42 % obtingut en la consulta interna per combatre l’altre sector, que representa el 55 % dels militants que van anar a votar (79,18 %). Per començar és una divisió simplista, pròpia de la mentalitat antiga d’alguns columnistes, que somien a tornar a les plàcides aigües del pujolisme perquè és on se sentien còmodes i segurs. Aquest món, per sort, no ressuscitarà. La línia divisòria no la marca l’origen de cada sector, sinó una manera diferent d’entendre l’acció política. I la divisió llavors ja no és tan exacta. Està clar que Miquel Buch, Damià Calvet, Josep Rull, Meritxell Budó i molts dels que van assistir al dinar que va reunir una setantena de persones a la falda de Montserrat tenen tot el dret de reunir-se i parlar sobre què volen fer en el futur. Només faltaria. Jo ho hauria fet a cara descoberta, sense por, per demostrar una manera de pensar. Una sensibilitat. El mateix recomanaria al sector que s’autodenomina Junts per Junts, que és el corrent cada vegada més sòlid dels que creuen que la fase actual pot ser una oportunitat per consolidar un partit independentista moderat que sàpiga moure’s en una conjuntura que no li és gens favorable.

La unitat és com el colesterol. N’hi ha de bona i n’hi ha de dolenta i per això cal ser molt crítics amb la visió de la unitat que s’ha imposat fins ara. Recórrer constantment a la unitat pot ser també una manera d’apostar per l’immobilisme.

Fer d’oposició no és fàcil, perquè, en primer lloc, cal valentia i molt de càlcul. Que Gabriel Rufián se’n vagi de l’hemicicle del Congrés quan Míriam Nogueras li retreu que hagi aprovat els pressupostos de l’Estat malgrat la manca d’inversions a Catalunya, retrata el republicà i reforça la independentista. Els republicans estan venuts a l’encanteri podemita. Si Junts vol provocar eleccions a Catalunya, no tindrà més remei que adoptar una posició dura contra el Govern del 21 % que presideix Aragonès. Malgrat la unanimitat dels mitjans que per terra, mar i aire pressionaran Junts perquè faciliti l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, la lògica porta a fer tot el contrari. Aquest Govern, com reconeix el mateix Salvador Illa, ara possible aliat dels republicans, no és de fiar. Un cop fora del Govern, Junts ha de ser coherent i no arronsar-se davant els atacs mediàtics i presentar un projecte de pressupost alternatiu que l’identifiqui. Propugnar una política de ruptura és sempre incòmode perquè ha de saber combinar plans diferents, en què pactar amb els socialistes a la Diputació no és incompatible amb oposar-se radicalment a Pedro Sánchez i no abonar uns pressupostos que discriminen Catalunya. Cal saber fer política sense complexos, però també sense fer escarafalls innecessaris. La rebel·lia no s’explica, es practica i llestos.  

3. LA COALICIÓ GOVERNAMENTAL. El nou govern Aragonès és la reunió de tots aquells que volen girar full i donar per acabat el procés. Aquesta és la nova coalició. Aquest Govern és obvi que no ens farà avançar cap a la independència, però sí que acaba amb el processisme, que és la xacra dels qui viuen de l’independentisme. En realitat, hi remarà en contra en molts sentits. Per tarannà dels consellers, però també per la política que ha adoptat Esquerra. Els republicans no seran mai el “partit de Catalunya”, per resumir-ho a la manera com abans la premsa considerava CiU, perquè els falta un braç. Només saben pactar amb l’esquerra espanyola. Carles Campuzano podria detallar al president Aragonès, si la seva presència al Govern tingués una mica de rellevància política, la transcendència del Pacte del Majestic de 1996 amb José María Aznar. Per suprimir la mili, per exemple, el 9 de març de 2001, tot just encetada la segona legislatura aznariana. Pocs pactes amb un partit espanyol han estat tan rendibles com aquest. El purisme ideològic dels republicans, que contrasta amb un independentisme a la carta, del sí, però no d’altres temps, els incapacita per fer política a Espanya. No aporta res, més enllà d’advertir contra l’amenaça de la dreta i de l’extrema dreta, que, per altra banda, es va imposant a tot arreu precisament per la ceguesa de la política tradicional i per l’estafa de la socialdemocràcia acomodada.

La diversitat de criteris enriqueix la democràcia. La unanimitat, que de vegades es confon amb el consens, tot i que no hi té res a veure, més aviat és el fonament del totalitarisme.

El govern Aragonès és plenament legítim, però ha nascut mort. Per començar perquè malgrat picotejar d’aquí i d’allà, cap dels consellers externs a Esquerra són una baula que uneixi els republicans als socialistes, als comuns, als anticapitalistes o als independentistes. Per tant, Junts té una via molt ampla per actuar en solitari, sempre que sàpiga acordar internament una forma d’acció política que, sense falses unanimitats, esdevingui implacable contra les polítiques derrotistes i dimissionàries dels republicans. Com ja vaig escriure la setmana passada, les eleccions municipals són una oportunitat per a Junts si els candidats saben presentar-se davant l’electorat com el que són: independentistes i bons gestors. Gent de progrés. En política és tan important la identitat com el pragmatisme. Un alcalde republicà em va explicar fa uns dies que estava molt preocupat perquè al seu partit es perseguien els dissidents. O sigui que mentre externament es fa veure que amb el reclutament de polítics jubilats oposats durant anys a ERC s’està obrint la mà, internament es margina tot aquell que opina d’una manera diferent. És exactament el contrari al que va fer la Casa Gran del Catalanisme d’Artur Mas. Junts pot ser la casa comuna de l’independentisme si ho sap fer bé i treu partit del seu pluralisme.

Publicat a elnacional.cat, 17/10/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.