Home
Captura de pantalla 2018-06-01 a les 13.54.09

Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao

“Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme.” Així començava el manifest més influent de l’era contemporània, escrit per Marx i Engels, dos teòrics del que era el capitalisme fa dos-cents anys. Aquell fantasma que no es deixava apressar era temut pels enemics perquè va oferir als indignats d’aleshores que volien canviar el món, els treballadors, una teoria de la revolució. El manifest comunista no va resistir, però, l’aplicació pràctica dels ideals d’aquell programa. Comunisme i llibertat van acabar per formar un oxímoron quan van deixar de ser mots per convertir-se en una realitat palpable en països subjugats durant anys pels partits comunistes. D’aquell manifest, publicat a Londres el 21 de febrer de 1848, al cap de gairebé dos-cents anys no se’n canta ni gall ni gallina, llevat de l’adulació que en fan els nostàlgics i els acadèmics que estudien la revolució sense adonar-se que fora del despatx un tsunami social els sobrepassa. La insubmissió sobiranista és al carrer i ells s’arrosseguen per casa amb sabatilles. Marx és mort i encara no s’ha aconseguit eradicar al món la desigualtat social —o l’explotació, dit més precisament—. Al contrari, les discriminacions han augmentat i no tan sols per motius de classe, com resumeixen molt bé aquells versos tan repetits de Maria Mercè Marçal sobre l’atzar de posseir tres dons —“haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida”— i, per això, ser tres vegades rebel.

Aquell fantasma del comunisme que va tenyir de drama la contemporaneïtat no va preveure les altres, diguem-ne, explotacions, les de la identitat, perquè en el fons no va aconseguir ser la ideologia emancipadora que anunciava el manifest de 1848. És per això que avui es podria escriure un altre manifest, de signe ben diferent, que arrenqués amb una afirmació més o menys com aquesta: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’autoritarisme.” L’any 1993, Jacques Derrida, el profeta francès de la desconstrucció, parlava de l’existència dels fantasmes de Marx en un llibre que va ser molt discutit i en el qual es preguntava: “Per què aquest plural? És que n’hi ha més d’un, de fantasma? Més d’un pot voler dir multitud, si és que no vol dir masses, l’horda o la societat, o també una població de fantasmes amb o sense poble, una comunitat amb o sense cap —però també el menys d’un de la dispersió pura i simple—. Sense agrupació possible.

El segle XXI, el de la globalització, està dominat pels que tenen por a la llibertat, al que pugui passar, que sovint es tradueix en l’odi al desconegut

A més, si el fantasma viu sempre animat per un esperit, cal preguntar-se qui s’atreviria a parlar d’un esperit de Marx, més seriosament encara: d’un esperit del marxisme. No tan sols per predir-los avui dia un futur, sinó fins i tot per recórrer a la seva multiplicitat o, més seriosament encara, a la seva heterogeneïtat.” Derrida, que no es considerava ell mateix marxista, reivindicava el marxisme enfront de l’eufòria neoliberal després de la caiguda del Mur i el consegüent esfondrament del “comunisme realment existent”. I per això va dedicar el llibre a la memòria del comunista Chris Hani, un militant contra l’apartheid assassinat el 10 d’abril de 1993. Però també l’hauria pogut dedicar a Julián Grimau, el dirigent del PCE que Franco va fer afusellar el 20 d’abril de 1963, o a Cipriano Martos, un jove i anònim militant del maoista PCE (ml), mort el 17 de setembre de 1973 a conseqüència de les cruels tortures de la policia franquista en una comissaria de Reus, com explica Roger Mateos en un llibre que acaba de publicar l’editorial Anagrama. L’heroïcitat de la lluita de molts comunistes no maquilla, però, l’aberració del comunisme imposat als països de l’Est.

L’amenaça que ara mateix està destruint les bases de la democràcia liberal no és ben bé aquesta. No és el comunisme. El segle XXI, el de la globalització i el triomf de l’autogestió individual, està dominat, precisament, pels que tenen por —la mateixa por que tenien els comunistes oficials— a la llibertat. I aquest temor pel que pugui passar en el futur sovint es tradueix en l’odi al desconegut, al possible contrincant. A l’altre, en definitiva. La nova extrema dreta que va afermant-se a Europa amb partits populistes —a l’estil de Cs, que n’és una variant—, que exalten el poble, la pàtria, contra l’establishment, corrupte i explota els instints bàsics d’una part de la societat per imposar l’homogeneïtzació nacional. El mal d’avui es va covar contra els pobles sense estat d’Europa. La discriminació del diferent no comença, doncs, a l’illa de Lampedusa amb les barcasses plenes d’immigrants que hi arriben, jugant-se la vida, a través de la Mediterrània. Va començar amb els estats nació.

Publicat a El Punt Avui, 31/05/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s