Home

Léalo en español

IMG_0036

Pedro Sánchez, Aitor Esteban, Carles Campuzano i Joan Tardà

“La realitat és incòmoda”, ha dit algú durant el primer dia de debat de la moció de censura. Només cap al final del debat entre Rajoy i Sánchez ha aparegut Catalunya. Rajoy i Sánchez han evitat debatre sobre el conflicte amb Catalunya. Ni tan sols ho ha fet José Luis Ábalos en exposar els motius pels quals el PSOE ha presentat apressadament aquesta moció de censura. Mariano Rajoy ha obert la caixa de trons quan ha assegurat que, acabi com acabi la votació de la moció, “yo seguiré siendo español”. No era cap adeu. Per bé que al final ho sigui. Era el primer dard llançat per Rajoy per atacar el flanc més feble dels socialistes, que és la competició que fa anys que dura per esbrinar qui és més “patriota”, i, sobretot, per reblar la incoherència del PSOE de pactar amb el PP la deposició del Govern legítim de la Generalitat i ara buscar els suports a la moció de censura dels 17 diputats i diputades sobiranistes catalans. Ábalos ho ha reconegut des del primer moment: “Ustedes [los del PP] llevan muy mal que alguien les dispute el mismo espacio”. Com que suposo que el secretari d’organització del PSOE no s’estava referint a l’espai ideològic, és lògic pensar que la competició era sobre qui és el primer de la classe a l’hora de defensar Espanya.

El debat ha estat en general el·líptic. Si no fos perquè a la majoria de l’opinió pública i publicada Mariano Rajoy els resulta tan insuportable com Donald Trump, caldria reconèixer que el president del govern espanyol ha tombat Pedro Sánchez en més d’una ocasió. Rajoy ha agitat la por per la feblesa del futur govern del PSOE en destacar la inconsistència del programa que ha proposat Sánchez, condicionat pel PNB, ja que ha hagut d’empassar-se els pressupostos aprovats recentment i que el PSOE i Podemos van rebutjar amb grans escarafalls. Aquesta incoherència del PSOE ha estat aprofitada per Rajoy per insistir en la debilitat del futur govern si la moció triomfa. Però és que, a més, Rajoy ha estirat de l’hemeroteca per regalar a l’audiència el munt d’improperis que Sánchez i altres dirigents del PSOE han llançat contra els independentistes catalans i, en especial, contra Quim Torra. No descobrirem ara que la política és l’art de justificar una cosa i la contrària sense immutar-se. Els polítics professionals —vull dir els que en viuen i no pas els que són competents—no rectifiquen mai. No saben reconèixer els seus errors. Estic segur que avui Sánchez voldria no haver publicat mai una de les piulades més infames que s’han escrit sobre Quim Torra, aquella amb la qual va acusar el nou cap del Govern català de ser el Le Pen de la política espanyola. La qüestió és que Sánchez va escriure aquesta piulada i ara es troba que li cal passar de puntetes sobre aquesta mena d’insults per recaptar els vots del PDeCAT i ERC. Pedro Sánchez no es va disculpar en cap moment, encara que els portaveus sobiranistes van demanar-li-ho insistentment.

El PSOE s’ha esforçat a argumentar que havia presentat la moció de censura a conseqüència de la sentència del cas Gürtel. La intenció dels socialistes és beneficiar-se de la idea que el PP és l’enemic número 1 de la democràcia a Espanya. La rèplica de Mariano Rajoy ha estat l’habitual en aquests casos i s’ha regirat contra Sánchez enumerant els munt de casos de corrupció que han afectat al PSOE: “Cuando llegue la sentencia de los ERE ¿se van a poner ustedes una moción de censura a sí mismos?” —li ha etzibat el sempre murri cap del govern a Pedro Sánchez. El festival de retrets entre el PP i el PSOE per la qüestió de la corrupció, que Rajoy ha resumit molt bé quan ha assenyalat, sense empatxar-se, que “corrupción, como sabe usted muy bien porque la tiene muy cerca, la hay en todas partes”, ha estat aprofitat de seguida per Albert Rivera. El líder de l’extrema dreta nacionalista, la qual ha crescut, precisament, explotant la idea que el Règim del 78 està podrit per culpa de la corrupció dels partits del bipartidisme, ha fet una piulada molt oportuna en aquest sentit: “La corrupción y la irresponsabilidad del bipartidismo nos ponen a todos a los pies de los caballos. Es terrible que el futuro de España lo decidan los que dieron un golpe separatista, nacionalistas y populistas, en lugar de todos los españoles en las urnas”. Rivera té olfacte polític i sap que l’actual teatre acabarà en unes eleccions. La propera campanya electoral de Cs es recolzarà en la denúncia, dirigida contra el PP i el PSOE, que aquests dos partits són els culpables de la baixada als inferns d’Espanya amb la corrupció i el pacte amb els “nacional-separatistes”, com diria la relíquia socialista que és Paco Vázquez.

Campuzano ni tan sols ha aconseguit que Sánchez reconegués un fet tan simbòlic com declarar públicament que havia insultat greument i injustament Quim Torra

En el meu article anterior vaig escriure que la “moció de Sánchez haurà estat una bengala disparada en alta mar per un polític nàufrag”. Finalment, la bengala li ha proporcionat el salvavides. La predisposició contra el PP de la majoria de grups nacionalistes o sobiranistes presents al Congrés dels Diputats ha obert la porta a la caiguda de Mariano Rajoy. És ben lògic en el cas de Compromís, EHBildu, En Marea o Nueva Canarias. No ho és tant en el cas d’ERC i el PDeCAT —que és tan sols una part de Junts per Catalunya—. Els partits catalans de l’època de l’autonomisme no han sabut mai aprofitar les crisis polítiques espanyoles. Es donen de seguida que algú els enganya amb bones paraules. És prou coneguda la imatge que feia servir Josep Tarradellas sobre com es comporten els polítics espanyols: “A Madrid tenen un raspall enorme que, cada cop que hi vas, te’l passen per l’esquena amb gran cordialitat. Tu hi vas emprenyat com una mona a demanar allò que et deuen, però quan ets allà et raspallen de dalt a baix i quan tornes a casa t’adones que portes l’americana impecable però les butxaques buides”. Això és el que passarà demà. L’únic partit que tornarà a casa amb les butxaques plenes serà el de sempre, el PNB, que en una setmana s’ha torejat els dos partits majoritaris. Els nacionalistes bascos conserven intacte la seva condició de partit frontissa a la política espanyola, per a disgust del partit taronja. Però temps hi haurà per saber si la revenja del PP no serà votar en contra dels seus propis pressupostos en el tràmit d’aprovació al Senat.

Tarradellas també explicava una altra metàfora, que és menys repetida que l’altra: “Tu li poses una gorra a un castellà i al cap de trenta segons ja està donant ordres: ho porten a la sang”. Si Tarradellas hagués pronunciat avui aquesta frase l’haurien crucificat. Té un deix, no sé com dir-ho, racista?, supremacista? No ho sé. El que crec que volia dir Tarradellas quan va emprar-la és que els polítics espanyols, quan els dones la confiança sense exigir-los res, de seguida se senten amb el dret a manar-te. Pedro Sánchez va respondre la intervenció de Carles Campuzano, tan inconcreta com tènue (ha estat incapaç de citar el nom del president deposat, Carles Puigdemont), amb la mateixa cantarella que hem escoltat els darrers anys i que s’ha demostrat falsa, fins i tot en el cas del PSC. Sánchez li ha assegurat a Campuzano que servant l’Estatut i la Constitució es podrà discutir de tot. Cal “passar pantalla”, ha reclamat Sánchez, cosa que és inadmissible per a qualsevol sobiranista, sobretot mentre hi hagi presos i exiliats (ell no ha admès que n’hi hagi), la Generalitat estigui intervinguda i no es reconegui el dret a decidir. Que el PDeCAT s’empassaria l’ham era previsible, encara que estic segur que molts votants de Junts per Catalunya no se senten representats pels postconvergents. El PDeCAT hauria hagut d’arrencar al PSOE un compromís menys “rovellat” i vague. Campuzano ni tan sols ha aconseguit que Sánchez reconegués un fet tan simbòlic com declarar públicament que havia insultat greument i injustament Quim Torra.

A partir d’ara, el PP podrà disputar el terreny nacionalista-espanyolista a Cs sense la competència del PSOE

El que dic sobre el capteniment del PDeCAT és aplicable a ERC. Els seguidors d’Oriol Junqueras estan en ple procés de revisió doctrinal des que, sense reconèixer-ho, van adonar-se que abans dels 27 d’octubre s’havien equivocat. I molt. Però com sempre passa amb els extremistes que es moderen, la llei del pèndol els porta a argumentar exageradament el pas d’una posició a l’oposada. Escoltar Joan Tardà és com tornar a escoltar Joan Hortalà, el secretari general d’ERC anterior al decantament independentista del vell partit republicà el 1989. A pesar de la verbositat radical, ERC torna a refugiar-se en el sempre plàcid processisme. “El nostre sí és no”, ha proclamat Tardà, com qui fa un acudit. La política parlamentària s’està ofegant amb tanta frase lapidària i fàtua: “no és no” i ara “sí és no”. Tarda, però, i és just reconèixer-ho, té una dialèctica parlamentària molt superior a Campuzano. Amb un discurs contundent, clar i menys mantegós que el del representant del PDeCAT, Tardà ha reivindicat els exiliats i els presos pel seu nom (excepte el de Puigdemont, la bèstia negra dels republicans) i ha denunciat la repressió, arrencant la careta amable dels impostors que han abonat la vulneració dels drets civils dels catalans. Ha assenyalat els set pecats capitals dels unionistes, que inclou el PSC. Quina llàstima que els republicans sempre fallin en els moments més complexos. A pesar de l’apassionat i didàctic discurs de Tardà, el portaveu dels republicans tampoc no ha aconseguit ni un sol compromís de Sánchez.

El PNB i Cs surten aparentment reforçats d’aquesta moció de censura. Uns per una cosa o els altres per una altra. Però m’atreveixo a dir que el PP també es reforça, ja que les noves eleccions trigaran una mica a celebrar-se i li permetran refer-se. A partir d’ara, el PP podrà disputar el terreny nacionalista-espanyolista a Cs sense la competència del PSOE i, a més, tindrà temps per posar a treballar les seves estructures territorials. Si el PSOE modera el nivell d’insult i agressivitat contra el sobiranisme, reprovant, per exemple, les paraules pronunciades per Alfonso Guerra o la vella guàrdia socialista, el PP tornarà a la càrrega amb els arguments anticatalanistes que van portar-lo a la Moncloa. Game over, de moment. Rajoy se’n va cap a casa i el PP a l’oposició, si és que no fan una cabriola final. Personalment, hauria d’estar molt content. Al capdavall he patit la repressió directa del govern del PP i dels seus servidors a Catalunya, Xavier García Albiol i Enric Millo, el virrei que es quedarà sense feina. I tanmateix no n’estic, de content. El que s’ha vist en aquest debat de censura a Rajoy em recorda aquella època en què els seguidors del Barça s’acontentaven amb guanyar la Copa del Rei i marca-li cinc gols al Real Madrid. Entretant, els madridistes guanyaven la Lliga i alçaven la Copa d’Europa. I en porten tretze, se’n recorden, oi?

Publicat a elnacional.cat, 31/05/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s