Home

Léalo en español

Captura de pantalla 2018-06-05 a les 9.37.45

Foto de família posterior al cop d’estat del 23-F. Els líders de CiU i PNB en van ser exclosos

La democràcia hauria de ser una pràctica que es basés en les conviccions. A Espanya la democràcia és feble perquè la intolerància impregna la política i la convivència. El debat de la moció de censura, el resultat de la qual, tot sigui dit, ha trastocat els plans de tothom, en va ser una bona mostra. Les duríssimes acusacions que es van intercanviar Rajoy i Sánchez desprenien aquella aroma de podridura que acompanya la descomposició de la matèria. Del règim del 78, en aquest cas. Cap dels dos no ho va voler admetre. Sánchez i Rajoy són ostatges de la malformació amb la qual va néixer la democràcia a Espanya i es va superar a mitges la dictadura. Actuen sotmesos per aquesta sutura. El pacte de la transició, com ja he explicat altres cops, va consistir que a partir d’aquell moment demòcrates i franquistes compartirien el govern sense que els franquistes perdessin el control de l’Estat. I la millor metàfora d’aquesta equació és la pensió vitalícia, vitaminada per una condecoració que no hauria de tenir, d’un dels torturadors més infames del franquisme, equiparable als barcelonins germans Creix. Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño, viu a cos de rei protegit per l’Estat. En el debat parlamentari que va tenir lloc al Congrés dos dies abans de la moció de censura plantejada pel PSOE contra Rajoy, el gran públic va saber el que tots els historiadors ja sabíem, que el passat de Billy el Niño es manté ocult per la Llei de Secrets Oficials (que és la mateixa que regia durant el franquisme) i per la de Patrimoni, que impedeix consultar l’expedient dels agents de policia fins que no han transcorregut 25 anys de la seva mort. La democràcia a Espanya és una democràcia incompleta. És garantista amb els antics servidors de la dictadura. Ni la tan criticada Llei de Memòria Històrica del 2007 va esmenar-ho. Això és Espanya.

Espanya viu una de les crisis polítiques més greus des del 1981, quan va triomfar el cop d’estat del rei Joan Carles I

Espanya viu una de les crisis polítiques més greus des del 1981, quan va triomfar el cop d’estat del rei Joan Carles I. Ho he escrit bé: el cop d’estat del Rei. Tejero i Armada no van poder imposar el seu pla, però el Rei sí. I va fer-ho amb la complicitat dels partits espanyols, inclòs el comunista, els quals van acordar fer efectiu el “cop de timó” que ja havia reclamat el president Tarradellas, el 1980!, en una entrevista publicada al setmanari portuguès O Tempo. El País d’aleshores, i no el pamflet d’extrema dreta que és ara, va dedicar a la qüestió un poc amable editorial, “La ligereza de Tarradellas”, el 15 de març de 1980. L’excusa de Tarradellas per preveure les tanquetes als carrers i reclamar el que també en va dir “cop de bisturí” era la violència al País Basc i la previsible victòria dels comunistes i els socialistes a les primeres eleccions autonòmiques catalanes: “Quizá habrá que dar un golpe de bisturí. (…) Es evidente que se necesita una mano fuerte, en el bien entendido de que no estoy clamando, ni mucho menos, por un golpe o una dictadura, sino por una presencia que imprima entusiasmo. Con todo, cabe esperar que las cosas cambien y se consiga la ambición de tener un ideal que nos falta ahora. Quizá sea preciso que pase otra generación para poner esto en orden.”. La nova generació ja és aquí i no em fa l’efecte que hagi recuperat l’entusiasme per bastir un projecte nou. Al contrari, segueix condicionada per alguns dels joves líders de la transició, tot i que avui ja son avis, i continua enlluernada per una transició que no va ser tan modèlica com insisteixen a escampar els aduladors del constitucionalisme del 78.

En la transició, la violència política va trastocar-ho tot i va servir per justificar la involució en molts àmbits, però especialment en l’autonòmic

En aquells anys de transició, la violència política va trastocar-ho tot i va servir per justificar la involució en molts àmbits, però especialment en l’autonòmic. Entre 1975 i 1983, es van produir 591 morts per violència política, tal com expliquen llibres com ara el de Mariano Sánchez, La transición sangrienta (Península, 2010), o el més recent de Sophie Baby,  El mito de la transición pacífica. Violencia y política en España, 1975-1982 (Akal, 2018). I tanmateix, de la transició, n’han fet un mite els que encara en viuen. Els assassinats d’ETA van ajudar a fer més gran aquell mite, que s’ha recuperat amb la derrota de la banda armada, i, a més, va propiciar que el PSOE promogués una de les operacions de contraterrorisme més infames de l’era contemporània, amb la qual es van vulnerar l’estat de dret i els principis democràtics més elementals. No ens hauria de consolar que democràcies consolidades com Alemanya o la Gran Bretanya fessin els mateix amb els terroristes de la Baader-Meinhof o de l’IRA. El que va passar a Espanya durant la transició va ser, també, com assenyalava Hannah Arendt el 1975 amb motiu de la crisi provocada als EUA per la guerra del Vietnam, “una collita de tempestes” els efectes de la qual encara perduren. La reacció autoritària i nacionalista xenòfoba que ha provocat a Espanya l’independentisme català s’ha convertit en la tempesta perfecta que ha despullat conservadors i socialistes.

Tots els polítics sobiranistes haurien de tenir penjada sobre el capçal del llit, com si fos el Guernica de Picasso que hi tenien penjat els joves de la transició, una fotografia que retrata a la perfecció l’evolució de la democràcia espanyola. No sé si la recorden. És aquella que va reunir el Rei i Adolfo Suárez amb els líders de tots els partit parlamentaris, menys els dels grups nacionalistes bascos i catalans, l’endemà del cop d’estat del 23-F. Els sobiranistes no haurien d’oblidar aquesta fotografia de família del Rei i Suárez amb Santiago Carrillo (PCE), Agustín Rodríguez Sahagún (UCD), Felipe González (PSOE) i Manuel Fraga Iribarne (AP) quan ara es mostren tan contents per haver foragitat del govern l’actual “partit alfa” espanyol i haver contribuït, aparentment sense reclamar res a canvi, a la victòria de Pedro Sánchez. Exhibir aquesta fotografia és explicar el règim del 78. Tant o més que les imatges de les càrregues policials de l’1-O i l’amenaça d’ocupació de Catalunya, que no va denunciar el PSC, quan el govern del PP va ancorar al port de Barcelona uns vaixells que eren de guerra, malgrat la disfressa de Warner Bros. La resposta espanyolista a la desobediència civil catalana s’assembla molt a la resposta dels GAL a la violència d’ETA. La diferència és que ara l’unionisme no s’atreveix a matar. El sobiranisme català és pacífic i profundament democràtic, com tot el món ha pogut comprovar, i costaria molt justificar els assassinats selectius o enterrar algú amb calç viva. L’unionisme, el “trio del 155”, que tornarà a actuar aviat a Badalona per tombar l’alcaldessa d’esquerres i sobiranista, en té prou amb engarjolar i provocar l’exili dels polítics sobiranistes. O amb intentar arruïnar-los econòmicament.

El sobiranisme ha comès l’error de posar els presos i exiliats al centre de tot, i els ha convertit en marionetes que parlen

Arturo Pérez-Reverte, que és un nacionalista espanyol de pedra picada, ha escrit més d’un cop que admira l’independentisme català, encara que l’elogi el faci en negatiu per destacar la deflació espanyolista. Segons ell, l’independentisme català és l’únic projecte “espanyol” que infon esperança i entusiasme a la joventut. Ves, malgrat que em repugna com pensa aquest home, li dono la raó. El sobiranisme ha estat el motor d’un canvi de paradigma polític a Catalunya de gran abast. Ho ha estat tant, que qui tingui la temptació de tornar a viure bé en les fètides aigües de l’autonomisme ho pagarà car. El 27 d’octubre el sobiranisme va ser derrotat perquè no es va saber sostenir la República i l’unionisme va contraatacar imposant el 155 que gairebé ha liquidat l’autonomia. No cal enganyar-se. El 21-D els sobiranistes van recuperar, a mitges, el control del Parlament. Amb la investidura de Torra i el nomenament dels nous consellers, que ha coincidit amb la designació de Pedro Sánchez com a nou cap del Gobierno de España, decau el 155. Aviat veurem com el nou establishment madrileny intentarà convertir els presos i exiliats en una “nosa” per al nou establishment barceloní. De fet, ja ho escriuen: “El ‘caudillaje’ de Puigdemont se convierte en un obstáculo para retomar la legalidad en las relaciones con el Gobierno”.

El sobiranisme ha comès l’error de posar els presos i exiliats al centre de tot, i els ha convertit en marionetes que parlen, quan és evident que només s’aconseguirà la seva llibertat i el retorn del president Carles Puigdemont el dia que l’independentisme guanyi de veritat a les urnes i al carrer. El dia que pugui doblegar els poders fàctics que impedeixen, com ja van fer a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, un canvi radical. La qüestió és, doncs, esbrinar si el sobiranisme tornarà a cometre els errors de la transició i es rendirà mansoi o bé si contribuirà a la constitució d’un moviment republicà que porti a la independència sense els aventurismes d’aquests anys. Per això cal tenir una estratègia. De moment, no la veig per enlloc. El simbolisme, encara que es tenyeixi de groc i reivindiqui els represaliats —tot i que de forma selectiva, en dono fe—, no és una política. És mera solidaritat. “Tenim Govern, però no normalitat” —ha escrit recentment Jordi Sánchez, qui, si se’m permet dir-ho, a la presó conserva les idees més clares que molts dels polítics que campen lliures per Barcelona. La solució al conflicte de Catalunya amb Espanya continua essent, i estaria bé que no ho oblidés ningú, el lliure exercici d’autodeterminació.

Publicat al elnacional.cat, 04/06/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s