Presos i crits: autodeterminació

Léalo en español

Captura de pantalla 2018-06-14 a les 16.46.18

Els presos i exiliats no poden ser víctimes del moviment independentista. Es fan concentracions, trobades, i la gent es posa cridar, defensivament: “llibertat, llibertat, llibertat”. Fa un any es cridava, a cor què vols, “in-de, inde-pen-dèn-ci-a!”. No voleu dir que no hem retrocedit una mica? Hem de projectar el nostre escalf i solidaritat amb els presos i exiliats. Han d’estar presents en cada acció que fem, però no poden ser el centre de la política independentista. Si ho féssim, quedaríem atrapats en la lògica del repressor. I entretant el nou govern socialista espanyol aconseguiria sortir de la debilitat amb la qual es va constituir. “Mentre ens separi el mur de l’autoritarisme i el desvergonyiment, jo sóc al teu costat”, li ha escrit Albano-Dante Fachin a Jordi Turull en una carta tan bonica i tan humana que Ramon Maria Espadaler, company de Govern de Turull i de grup parlamentari en els anys daurats de l’autonomisme, no ha estat ni serà mai capaç d’escriure. Cal estar al costat dels presos i exiliats però sense caure en l’error de convertir-los en moneda de canvi, en mercaderia política. En penyora lliurada a l’enemic. Al nou Govern espanyol, que no em fa saltar d’alegria, només cal demanar-li que compleixi la llei pel que fa als presos. Això és el que haurien d’haver reclamat —i pactat— els diputats d’ERC i el PDeCAT per votar a favor de la moció de censura plantejada per Pedro Sánchez. “Ei, Colomines, que a Madrid s’hi fa alta política, eh?” —em diu un que és addicte al pont aeri i ha perdut la noció del temps—. Quin crack que estàs fet! —penso en silenci, mentre espero a veure quan es posarà a fer política—. Una tàctica sense estratègia és sempre una frivolitat.

El govern espanyol ha permès —i afavorit— que la justícia espanyola esdevingui l’ariet contra l’independentisme. I la prova més clara d’aquesta utilització espúria dels tribunals de justícia és que els consellers i conselleres que han renunciat explícitament a la política no estan empresonats i, per contra, els que ho van fer a última hora o bé que no han abandonat la seva vocació estan tancats preventivament. Que el moll de l’os de la negociació política amb Pedro Sánchez sigui reclamar el respecte al que és de llei seria un error. Quant als presos, l’exemple a seguir és, si de cas, el dels advocats dels exiliats. Després de mesos elaborant la defensa contra les euroordres, i una vegada s’ha rebutjat per un defecte de forma a Bèlgica i, parcialment, per rebel·lió a Alemanya, els advocats han contraatacat al magistrat instructor de la causa antiindependentista. El resultat ha estat immediat: el jutge Llarena ha estat citat a declarar el 4 de setembre a Bèlgica. Això vol dir que s’obre un plet judicial en contra seva per la demanda civil presentada per Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret arran de les vulneracions dels seus drets. També n’han demanat la recusació al Suprem. El fet que tingui un plet obert amb una de les parts implicades és motiu de recusació, segons l’article 219.8 de la Llei del poder judicial. Ole tu!

El govern espanyol ha permès que la justícia espanyola esdevingui l’ariet contra l’independentisme

La vulneració dels drets dels presos i els exiliats, el falsejament de proves, l’abús de les autoritats penitenciàries i judicials s’ha de combatre per terra, mar i aire. A Espanya hi ha juristes malvats i també n’hi ha amb una mica de decència. ¿On s’ha amagat Carlos Jiménez Villarejo, àlies El Justicier, aquell personatge que d’acompanyar Podemos i el 15-M ha passat a desfilar pels carrers de Barcelona de bracet amb els feixistes? L’últim cop que vam tenir notícies de l’antic fiscal anticorrupció va ser el 18 de març del 2018, quan va llegir el manifest espanyolista i unionista subscrit pels socialistes i l’extrema dreta, la nova i la vella. És clar que aquest vell fiscal, que es va fer famós anys enrere perseguint Jordi Pujol —i vist el que hem sabut no dubto que potser en tenia motius—, és el mateix que acusa ara els CDR de promoure mobilitzacions antidemocràtiques, com si el 15-M hagués estat un moviment de criatures mansoies. L’espanyolisme és una droga. Una droga dura que enganxa. Un altre exfiscal, José María Mena, que va estar com Jiménez Villarejo al capdavant del cas Banca Catalana, ha defensat moltes vegades, en canvi, que Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva, Carme Forcadell, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart “són presos polítics mentre estiguin en presó preventiva perquè la seva acció ha sigut política […] Què han fet aquestes persones a part de tenir un comportament purament polític?”. I qui diu els presos, diu els exiliats.

Els presos recuperaran la llibertat i els exiliats podran tornar a casa el dia que l’independentisme recuperi la iniciativa

Els presos recuperaran la llibertat i els exiliats podran tornar a casa el dia que l’independentisme recuperi la iniciativa. El dia que entengui que fer República vol dir fer política i torni a preparar les mobilitzacions sobiranistes que ens han portat al 48%. “Nosaltres seguim —va declarar ahir al Parlament el MH Quim Torra—. La democràcia no es rendirà, no hem vingut aquí a rendir-nos”. Evidentment, i no tan sols perquè tinguem presos polítics i exiliats, sinó perquè les finances de la Generalitat estan intervingudes i el Govern està vigilat i ens cal revertir el que el 155 ha destruït. No ens rendirem perquè, malgrat haver sofert una derrota, que va ser molt severa, després de l’aventurisme propiciat per ERC el 26 i 27 d’octubre, l’esperit de l’1-O es manté intacte. Que tinguem presos i exiliats no és conseqüència, com repeteixen els antics radicals, de la mala gestió dels resultats del referèndum. L’error és no haver sabut aprofitar aquell impuls per provocar que l’independentisme arrasés en unes eleccions convocades anticipadament. I si no es va prendre aquella decisió, que era la més sensata, és perquè es van avantposar les emocions a la política, el partidisme al patriotisme, que és el mateix que podria passar ara si ens encaparrem en convertir els presos en ostatges de l’independentisme i els refugiats en una nosa. Cap perseguit polític té la intenció de formar part d’un club de damnificats, com els perseguits per Hitler i van haver de fugir d’Alemanya tampoc no van crear-ne cap. Es van sumar a la resistència, que és el que tocava.

Carles Puigdemont és, a ulls del món, el líder indiscutible del sobiranisme català. I els presos són el veritable testimoni de càrrec que prova que la democràcia espanyola està corcada. Doncs aprofitem-ho. Reforcem la seva figura amb la creació d’un Consell per la República (prenguin nota del subratllat) a l’exili escollit per via telemàtica. No es tracta d’establir a Brussel·les o a Berlín una cort d’aduladors del president deposat, sinó de constituir una assemblea amb l’elecció de 135 persones, d’entre els candidats que s’hi presentin, amb la missió de treballar en el projecte de República que volem i d’internacionalitzar encara més el cas català. El Govern autonòmic de l’interior se’n beneficiarà. Vostès em preguntaran que qui pagarà aquesta festa. Doncs cadascú de la seva butxaca, com qui paga la quota d’Òmnium o de l’ANC. La diputada Aurora Madaula escriu en el seu estudi sobre els refugiats bascos del 1939 que l’exili és un aparador. És aquella “mirra amarga”, una benedicció, quan qui el pateix li dona la volta i li serveix per impulsar l’acció de l’interior, clandestina o a cara descoberta. Quan s’invoca el futur per superar un present ruïnós. Només així tornarem a clamar per la independència, que és l’única manera de recuperar la llibertat. L’objectiu és l’autodeterminació, i això és el que cal negociar amb el govern espanyol, tot i que ja sabem que s’hi resistirà perquè està farcit de fonamentalistes xenòfobs, com ara Josep Borrell, i el Ministeri de l’Interior l’ocuparà un senyor pròxim al PP que no va impedir les tortures policials contra els detinguts o que ha perseguit ninotaires per les seves sàtires contra el Rei. La llibertat dels presos i el retorn dels exiliats serà, tanmateix, la conseqüència d’aquest pacte. Només cal provar-ho. La crisi d’Espanya pot ser la nostra fortalesa.

Publicat a elnacional.cat, 07/06/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: