Home

Léalo en español

IMG_0033

Avui [31 de maig] arrenca la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. Si res no canvia, demà al vespre Rajoy mantindrà la seva resistència a la Moncloa. La moció de Sánchez haurà estat una bengala disparada en alta mar per un polític nàufrag. Amb un Congrés dels Diputats tan fragmentat com l’actual i en el qual, a més, hi ha partits que són com l’aigua i l’oli, és molt difícil que cap grup pugui guanyar una moció de censura si no s’asseu a negociar de veritat amb els partits que li haurien de fer costat. Hauran estat uns dies de rum-rum per marcar territori, com fan els gossos. Per al sobiranisme, ja ho vaig exposar en l’article anterior, el PSOE no és cap alternativa per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya. Els socialistes, que abans eren partidaris de la tercera via, fa temps que es van decantar per l’unionisme pur i dur amb escenificacions de tota mena, incloent-hi desfilar pels carrers de Barcelona de bracet de l’extrema dreta, la nova i la vella, que és la que realment és feixista. Però és que els socialistes han renunciat a fer de pont descaradament. Són una muralla més de l’unionisme.

Si els partits sobiranistes presents al Congrés —representants per polítics que tenen més passat que futur— donen suport a la moció de censura del PSOE només perquè es viu millor anant en contra del PP, cometran l’enèsim error dels vells partits autonomistes. Pitjor. Perquè ni tan sols hauran observat la regla d’or del “peix al cove” pujolista, que era obtenir grans beneficis del pacte amb el partit governant, independentment del seu color ideològic. Per superar l’actual bloqueig, per avançar de veritat cap a la República, primer caldrà que els partits sobiranistes facin autocrítica i jubilin els polítics, encara que siguin molt joves, que no són capaços d’oferir una alternativa sobiranista a l’electorat i que generen tota mena de dubtes. Mentre hi hagi presos i exiliats és difícil tenir una relació “normal” amb els socialistes. Mentre es mantingui la intervenció econòmica de la Generalitat per la deriva autoritària de Rajoy i per la complicitat de Pedro Sánchez, ¿quin sentit té canviar una cara per l’altra al Govern d’Espanya? No cal demanar als socialistes que acceptin ara el dret a l’autodeterminació que defensaven el 1977 i van abandonar el 2017, però almenys cal exigir-los que siguin demòcrates.

La falta d’un lideratge polític madur s’ha constatat fins i tot a l’hora de formar Govern

Retornar a l’autonomisme no és la solució. Seria, senzillament, un engany a l’electorat. Ja sé que ERC i una part del PDeCAT passen per un moment de dubte hamletià, aquell ser o no ser existencial que si resolen malament serà el seu certificat de defunció. El temps d’espera que ara estem vivint, ben comprensible després d’una batalla tan dura, ha de ser de musculació i no pas per tornar enrere i reprendre la vella lluita de galls entre ERC i els postconvergents. Aquesta és una “pantalla antiga”, com es diu ara, i només reflecteix la manca de propostes, la buidor dels seus programes. Barallar-se per aconseguir arribar primer en la propera cursa electoral autonòmica és suïcida. Aquesta frivolitat no la perdonaria ningú, ni l’electorat independentista, el nucli dur, ni el sobiranista, que és molt més ampli. Si l’endemà del 27 d’octubre hi hagués hagut morts —i per sort no n’hi va haver—, els partits sobiranistes haurien pagat cara la indigència política que van demostrar llavors. Seguir abonant el “pensament màgic” que va portar a prendre decisions desencertades no porta enlloc, atès que fer-ho ens abocaria a la mateixa situació prèvia al 27-O i la resolució seria la mateixa. Sap greu que la mateixa gent que es va equivocar la tardor passada s’equivoqui de nou ara. La falta d’un lideratge polític madur —i reconegut per tothom a l’interior— s’ha constatat fins i tot a l’hora de formar Govern. És un Govern integrat per tecnòcrates més que no pas per polítics. Era una opció, defensada per ERC i el sector del PDeCAT amb més ganes de poder, el que sempre toca cuixa. No és l’opció més adequada quan has d’afrontar la pitjor crisi política de les últimes quatre dècades. La improvisació, la manca de reformisme, les quotes habituals entre els partits i les seves famílies —el que va provocar que inicialment se sacrifiqués la paritat de gènere— ha estroncat la possibilitat de constituir un Govern que estigui en condicions de fer República en comptes de gestionar tan sols l’aixecament del 155 i denunciar-ne els efectes perversos, que és obvi que cal fer-ho. L’única idea política que aportava la primera proposta de Govern presidit per Torra era la de restitució. En les actuals circumstàncies era un gest simbòlic i prou. Esclar que un projecte polític no se sosté amb actes merament simbòlics. Cal alguna cosa més. Cal projecte i programa si és que es vol evitar rebre el judici sumaríssim de l’ANC, per exemple, que en conèixer-se la formació del segon Govern Torra va fer una piulada implacable, rotunda: “Acotant el cap, seguint tutelats i acceptant la injustícia de l’Estat espanyol no es fa un Govern efectiu”. Potser és una piulada injusta, excessivament severa, però és conseqüència de la mala gestió política i mediàtica que ha fet el bloc sobiranista de les diverses opcions que ha anat proposant d’ençà del 30 de gener, quan el president del Parlament va impedir votar la investidura de Carles Puigdemont. Estem atrapats entre els que derrapen de tants cop de volant i els que avancen cremant les pastilles del fre.

La vetlla de les eleccions del 21-D, Jordi Sànchez, empresonat a Soto del Real i tanmateix segon de la candidatura de Junts per Catalunya, va piular: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, que és una recomanació de Joan Fuster de l’any 1964, en ple efecte narcòtic de la dictadura franquista. Llavors calia fer política per desempallegar-se del règim. En aquests moments, com també deia Sánchez en la seva piulada, perquè fer política omple d’energia els que volen transformar realment Catalunya. Una acció política basada únicament en les emocions i els simbolismes, en la reivindicació dels presos i el retorn dels exiliats té un recorregut molt curt. L’esquerra abertzale va anar perdent pes precisament perquè va optar per una acció política semblant. Cal bastir una alternativa republicana de veritat, políticament coherent, sostinguda per un moviment polític que engresqui la gent. Un moviment ampli per la República que tradueixi políticament el que l’ANC i Òmnium van aconseguir mobilitzar des de la societat civil i superi el sectarisme partidista. Apostar de veritat per les primàries obertes de cara a les municipals del 2019 pot afavorir el procés constituent del moviment republicà.

El pitjor defecte del catalanisme és que va néixer com un projecte per a Catalunya dins una Espanya modernitzada, però no va ser capaç de tenir una teoria de l’Estat que li permetés assaltar el poder de veritat

Estem així perquè ningú no va voler veure morts als carrers i a les places dels pobles i ciutats de Catalunya el 27 d’octubre. I quan dic ningú és ningú, perquè ni els suposadament més valents i coherents —els de la CUP, vull dir—, el dia 28 no van revoltar-se per defensar la República que el dia anterior havien rebut amb el puny alçat al Parlament. Però aquest no és el moment de fer retrets. És l’hora de fer front al desconcert per evitar que la gent caigui en el desànim i per desemmascarar el nou intent de l’establishment de tornar enrere, l’any 2006, com si fos possible recomençar el que el TC va destruir i que ara ja no defensa cap partit a Espanya, que és un Estatut d’Autonomia sobiranista, amb rang de “Constitució catalana”. El maragallisme és tan mort com ho és el pujolisme. Descansin en pau tots dos. Pensar que després d’una dècada perseguint l’autodeterminació, el dret a decidir, o com en vulguin dir, ara el president Carles Puigdemont i el cap del Govern, Quim Torra, acceptaran quatre engrunes a canvi del que segurament guanyaran davant els tribunals europeus és ser molt llec. El pitjor defecte del catalanisme és que, en mans de Prat de la Riba, va néixer com un projecte per a Catalunya dins una Espanya modernitzada, però no va ser capaç de tenir una teoria de l’Estat que li permetés assaltar el poder de veritat. El projecte republicà del segle XXI persegueix l’Estat i no pas salvar Espanya de la seva podridura.

Salvar Espanya és, en canvi, el sentit de la proposta del Cercle d’Economia. I segurament el MH Quim Torra els ho dirà en la inauguració de les jornades econòmiques de Sitges mentre una part de la sala s’escandalitzarà i farà escarafalls, amb mala educació i tot. Però és que la proposta del Cercle d’Economia està pensada per una altra època i per això és un brindis al sol tan evident que no l’hauria de “comprar” ningú. Però la temptació de fer-ho hi és, no siguem ingenus, perquè els grups de pressió habituals tornen com voltors quan ensumen que poden influir en els entorns més febles ideològicament dels partits tradicionals. Tots plegats volen que Puigdemont i Junts per Catalunya afluixin, sense admetre prèviament que els partits tradicionals ens han portat al desastre, uns per irresponsables i uns altres perquè no sabien on anaven i, a sobre, acollien corruptes que creaven anticossos entre l’electorat. Quan la convicció és substituïda per l’interès, llavors es fa més evident que mai de quina pasta està fet cadascú.

No es pot caure en la trampa de creure que la moció de censura de Pedro Sánchez “respon a la permanència o no de Rajoy després de la sentència del cas Gürtel”. Per als sobiranistes aquesta disjuntiva és falsa. La tria no és entre un sí o un no a Rajoy. La tria del sobiranisme és entre defensar la democràcia o acceptar la repressió que van pactar Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera. Ells són el “trio del 155”, que ha sigut tan nefast per a Catalunya com al seu dia va ser-ho per al món el “trio de les Açores”. I és que, com reconeix l’expresident d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, i jo mateix vaig escoltar a Sevilla de la boca d’Alfonso Guerra, als socialistes l’independentisme els preocupa més que el que hagi robat el PP. Fem política, doncs, sense tornar al de sempre, al pacte “secret” que no porta enlloc i es ven com si fos l’estratègia dissenyada pels millors policy-makersdel planeta. El país necessita polítics de raça —és una manera de dir i no pas una manifestació racista, eh?— i no titelles que és evident que necessiten créixer. Els polítics que en el passat van destrossar la vaixella ens farien un gran favor si se n’anessin a casa a escriure les seves memòries. Cal liderar la solució del conflicte amb Espanya amb idees noves i instruments nous i no pas tornant al vell “parlamentarisme” de whisky i porronet.

Publicat a elnacional.cat, 31/05/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s