Home

Léalo en español

fotografia-maduro-catala-lluis-bartra_1785431683_40453044_1200x801

Lluís Bartra, amb ulleres, al costat de la “la primera combatiente” i Nicolás Maduro

“Estigueu segurs que reconeixerem Catalunya des del segon zero”, aquestes són les paraules que el dirigent veneçolà Nicolás Maduro va dir en l’estrena a la Cinemateca Nacional de Caracas del documental biogràfic Maduro: Lealtad Indestructible, produït per La Mediàtica Televisió. I tot seguit es va deixar fotografiar amb una estelada, la del’estel roig que enarboren els vells del PSAN i els joves de la CUP, al costat de la seva dona, Cilia Flores, coneguda com “la primera combatiente” (com els agrada la jerarquia!), i Lluís Bartra, el realitzador català propietari des del 2013 de la productora, juntament amb la periodista i presentadora Dayon Moiz.

“Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud”

Qui és Lluís Bartra? Si mireu el seu compte de Twitter i repasseu unes quantes piulades, de seguida us fareu una idea de quin peu calça aquest productor de TV i agitador social. Per començar diu que viu en un país imaginari, la “República Bolivariana dels Països Catalans”, i és amant de totes les causes antiimperialistes, sempre del mateix costat, que fa que reprodueixi articles i opinions de les icones de l’altermundisme d’arreudel món. Per exemple, de Chomsky, l’acomodat acadèmic nord-americà, professor en una de les universitats més elitistes nord-americanes, el MITde Boston, qui a The Leading Terrorist State diu per enèsima vegada que els EUA són un Estat terrorista, cosa que aplicada a Veneçuela Maduro no consentiria de cap manera. D’Aki Kaurismäki, el cineasta finlandès premiat en l’última Berlinale, en reprodueix una entrevista amb un titular molt gràfic “Cal exterminar els rics i els polítics que els llepen el cul”. I deJean-Luc Mélenchon, el candidat de França Insubmisa a les presidencials que no es decanta per Macron a la segona volta, perquè considera que és més perillós que Le Pen, en reprodueix una entrevista en la qual fa una defensa acèrrima d’Hugo Chávez, obviant, és clar, que era un militar colpista.

A Lluís Bartra se li atribueixen simpaties per la CUP, no ho he pogut confirmar, però ell mateix va explicar, quan intentava demandar el diari ABC, que militava al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) des del 1987. Ara, un grup de l’Esquerra Independentista, ÍTACA- Organització Internacionalista dels Països Catalans, que sí que forma part de la CUP, va emetre un comunicat per demostrar que “no sentim cap mena de vergonya, sinó orgull de la foto en qüestió. Seguirem practicant la solidaritat internacionalista amb Veneçuela, de la mateixa manera que ho fem i ho farem amb Colòmbia, l’esquerra abertzale a Euskal Herria, el Sindicato Andaluz de Trabajadores, Palestina, el poble sahrauí, Kurdistan o Irlanda. Des d’ÍTACA, com a organització internacionalista dels Països Catalans i del moviment de l’Esquerra Independentista, seguirem treballant en aquest sentit, intentant donar a conèixer a l’exterior la realitat dels PPCC des d’una visió de classe, crítica i no dogmàtica”. Amén. Bartra diu que no és militant d’aquesta organització però es fa un fart de reproduir-ne piulades i comunicats.

“Quina diferència entre Nin i els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero”

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris ques’han anat implantant a l’Amèrica del Sud. I el seu entusiasme m’harecordat el que devia sentir Andreu Nin arran de la Revolució russa de 1917, que va tenir un efecte crida entre els comunistes de tot el planeta. La Rússia comunista, i a partir del 1922, l’URSS, va arrossegar cap a Moscou personatges que volien ser protagonistes —o propagandistes— d’un dels esdeveniments més transcendents del segle XX. Andreu Nin va viure a Rússia nou anys, entre 1921 i 1930, i va arribar a ser secretari de la Internacional Sindical Roja, la germana petita de la poderosa III Internacional que dirigia Nikolai Bujarin. Hi va arribar amb una delegació de la CNT i ell va ser l’únic que va creure en aquella revolució, perquè els anarcosindicalistes de seguida van oposar-se a un règim que consideraven autoritari.

Nin era un idealista i gairebé sempre es va equivocar de bàndol. Després de la mort de Lenin el 1924, va donar suport a l’Oposició Unificada, el bloc creat per Trotski amb l’objectiu d’oposar-se a Stalin, i durant el procés d’unificació comunista a Catalunya, va optar per crear el POUM en comptes d’unificar-se amb el estalinistes del PSUC. Tots sabem com va acabar Andreu Nin, que no era, precisament, ni “en Burgos o [ni] en Berlín”, com escampaven malèvolament els comunistes que van assassinar-lo el 1937, un any abans que Bujarin fos executat per ordes del totpoderós Stalin a la mascarada judicial que va organitzar a Moscou per desfer-se dels companys de Lenin i Trotski. La influència del relativisme postmodern fa que ara trotskistes i estalinistes vagin de bracet al Parlament de Catalunya —Rabell i Coscubiela, per entendre’ns— i que Andreu Nin estigui enterrat en la memòria i enlloc més. Ningú no en busca la fossa comuna on el devien soterrar els amics comunistes deCoscubiela.

“Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari”

Hi ha un munt de llibres que expliquen la fascinació catalana pels esdeveniments del 1917. Aquest Sant Jordi em van regalar el darrer, del professor Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya (Eumo). En llegir-lo constato que tots els viatgers catalans que van anar a l’URSS —Pla, Xammar, Macià, Valls i Taberner, Pi i Sunyer, Blasi, Pestaña o Nin, entre altres— tenien un motiu, diguem-ne, altruista: o bé eren partidaris del nou règim o bé volien radiografiar-lo per al públic català o, fins i tot, com en el cas de Macià, volien aconseguir diners per a la “insurrecció” separatista de Catalunya. Quina diferència amb els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, ÍñigoErrejón i Juan Carlos Monedero, vinculats a l’Instituto de Altos Estudios Nacionales, una universitat de postgrau que Rafael Correa va transformar en Escuela de Gobierno y de Administración Pública del Estado, que també edita una revista, Estado & Comunes, al consell assessor de la qual pertany l’incombustible Joan Subirats. De Monedero no cal dir-ne gaires coses més, perquè ja fa temps que va quedar provat que s’enriquia a costa dels veneçolans, mitjançant una empresa fantasma, Caja de Resistencia Motiva 2 Producciones SL, amb l’assessorament a Hugo Chávez entre el 2005 i el 2010.

Roda el món i torna al Born. Les revolucions devoren els devots que no saben distingir-ne la veritat de la falsedat. Mélenchon argumenta que Chávez va guanyar 13 eleccions seguides per provar-ne la bondat, mentre oblida que els opositors són a la presó. De Franco s’hauria pogut dir el mateix. O d’Erdogan, que convoca un referèndum per eternitzar-se després d’empresonar 40.000 persones. Per això la foto de Lluís Bartra amb Maduro i l’estelada em va esborronar. Qui amb espasa mata,d’espasa té de morir, diu el refrany. Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari. No sé què hauria fet Andreu Nin en aquests moments, però potser s’ho hauria pensat dues vegades abans de caure de nou en el parany d’entusiasmar-se per una revolució frustrada i mortífera.

Publicat a elnacional.cat, 01/05/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s