L’art de l’impossible

L’espai filat — © Mónica Jover

Léalo en español

“Ha triomfat el sentit comú”, va assegurar Angela Merkel en acabar la reunió del G-20 que l’any 2009 discutia sobre l’augment dels recursos de l’FMI i altres òrgans financers multilaterals. Ho va dir aleshores i ho ha repetit un munt de vegades. El sentit comú, en política, és l’art del pacte. Dels pactes possibles. L’acord entre ERC i JxCat a la Diputació de Barcelona ha estat impossible perquè entre els dirigents independentistes no abunda el sentit comú. Al contrari. Ara ja sabem que el “junquerisme” no és amor. Alguns articles escrits amb urgència, mala fe i rancúnia pels apòstols ho han fet més palès que mai. Com també sabem que no es pot voler saltar una paret sense cap esgarrapada. Els interessos espuris de càrrecs polítics de segon grau, d’aquells que si no viuen de la política no tenen ni ofici ni benefici, ha empès JxCat a traspassar una línia vermella que abans jurava i perjurava que no traspassaria mai. Ho ha fet sota la pressió del PDeCAT, que és la facció d’aquest espai encara per organitzar amb més interessos econòmics. Malgrat totes les lleis de transparència, el gran públic no sap prou bé fins a quin punt els partits viuen de l’erari públic a través de la contractació de personal que poques vegades són al lloc pel qual han estat designats.

El xantatge no té res a veure amb el sentit comú. És una altra cosa. La política del xantatge, que és el que ha mogut el famós pacte de la Diputació de Barcelona, no acabarà bé. En primer lloc, perquè la ràbia acumulada per ERC desestabilitzarà el Govern, que si estigués ben dirigit, ja faria dies que hauria estat remodelat. Els polítics que només són valents amb la paraula no són polítics, simplement són predicadors. I en aquest país ja estem farts que els polítics i els sindicalistes un dia ens prometin el cel i l’endemà facin com aquest pobre sindicalista, dirigent del sindicat postcomunista, que ha declarat que a Catalunya “no hi ha les condicions per a fer una revolució”, com si fos un menxevic refutant les Tesis d’abril leninistes de 1917, pocs mesos abans, doncs, de la transcendent revolució d’octubre. En aquelles tesis, hi havia, per cert, molt de sentit comú. Per començar, s’hi defensava que Rússia acordés la pau. Lenin era un revolucionari professional i no pas un estúpid. En fi, el que vull dir és que disposar d’una bona direcció també ajuda a prendre bones decisions.

Fins que no siguem capaços de definir quina ha de ser l’estratègia per recuperar la iniciativa, a mi em passa com a la consellera Clara Ponsatí, que ja en tinc prou de samarretes, de llaços grocs i de frases per a la història

Un dels errors que comet l’actual direcció del PDeCAT —ara autoproclamada direcció de JxCat sense cap mena de consens— és creure que els 2.800 i escaig de càrrecs públics —entre alcaldes i regidors, consellers comarcals, diputats autonòmics i al Congrés i senadors— són “seus”. Malgrat que estiguin pressionant els candidats independents perquè s’afiliïn al PDeCAT si és que volen “progressar” en consells comarcals, la realitat és que molts dels candidats de “Junts” se senten identificats tan sols amb el JxCat original, quan el grup està liderat per Puigdemont, o bé amb la Crida i amb Junts per la República, que representen la pluralitat d’un espai polític que els actuals dirigents del PDeCAT volen destruir per tornar al passat. L’amenaça de l’escissió que va posar damunt la taula la vella Convergència si no s’assegurava la “menjadora” provincial només pot acabar com va acabar Duran i Lleida, ara ressuscitat per Eva Parera. A més, Duran ja se sap que sempre que va poder va trair els seus socis.

Tinc amics i companys —i en tinc un de molt proper— que han defensat el pacte amb el PSC a la Diputació barcelonina perquè cal reorientar la política catalana, estabornida des que l’Estat va aconseguir reprimir l’independentisme amb el concurs de la coalició del 155. Aquesta coalició ha fet alcaldessa Ada Colau, però no s’ha pogut repetir a la Diputació precisament per un moviment inesperat de JxCat. Aquesta és l’única virtut que té, al meu entendre, el pacte a la Diputació. Permet que almenys un dels grups independentistes no perdi posicions en una de les institucions amb més pressupost de Catalunya, per damunt, com aquell que diu, de la Generalitat. Si el “junquerisme” fos realment amor entre independentistes, i no tan sols l’amor que Rufián professa envers els comuns —que en alguns casos són menys catalanistes que Núria Marín—, potser ara no estaríem deplorant l’espectacle de compravenda de vots —i càrrecs. Esquerra —o JxCat— hauria pogut proposar un pacte a tres amb Jordi Ballart com a home de consens entre els republicans i els junters per presidir la Diputació. Però ni els va passar pel cap. En realitat, no ho va contemplar ningú. Als polítics d’ara els falta audàcia per prendre —i sobretot imaginar— una decisió com aquesta. Els encega el sectarisme.

Fins que no siguem capaços de definir quina ha de ser l’estratègia per recuperar la iniciativa, a mi em passa com a la consellera Clara Ponsatí, que ja en tinc prou de samarretes, de llaços grocs i de frases per a la història, com aquest “ho tornarem a fer” que no vol dir res si no es diu com i amb qui. L’art de l’impossible és, precisament, l’art de la política i no pas del possible, que és una traducció espanyola del sentit comú propi dels anglosaxons i els germànics. Un common sense, com ens va ensenyar Thomas Paine quan amb el seu pamflet del 1776 aplanava el terreny per a la independència dels EUA. Paine era un intel·lectual i polític anglès influït pel Benjamin Franklin, que també era un dels considerats Founding Fathers of the United States, el qual en plena revolució americana proclamava que “és millor viure penjant-se els uns dels altres o segurament tots acabarem penjats per separat”, que és la cita que va triar Marta Rovira per recollir el guant d’una piulada prèvia del president Carles Puigdemont que s’ha interpretat com la seva manera de desmarcar-se dels que difonen que ell estava darrere del pacte a la Diputació. El sentit comú anglès considera la revolució com el seny que evita la paràlisi que duu a la mort. La política és una pràctica. És acció, per tant. Però sense idees no hi ha política de cap mena. Ni acció. Només politiqueria.

Publicat a elnacional.cat, 15/07/2019

2 respostes a “L’art de l’impossible

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.