La consciència no té amo

Léalo en español

Sota el franquisme, els comunistes estaven força ben organitzats. Al final de la dictadura hi havia una constel·lació de partits autoproclamats comunistes, però només n’hi havia un que tothom conegués com “el Partit”. Era el partit dels comunistes oficials —el PCE a Espanya i el PSUC a Catalunya— i era un bloc monolític. Les dissidències es pagaven cares, seguint l’estela dels famosos i teatrals judicis de Moscou que van acabar amb la vella guàrdia bolxevic. L’any 1949, per exemple, “el Partit” va expulsar-ne Joan Comorera, que n’havia estat el primer secretari general, sota l’acusació de “titista”, que volia dir nacionalista. La seva filla, militant comunista com ell, va fer pública mitjançant Radio España Independiente (La Pirenaica) una carta contra el seu pare que, llegida avui, esborrona: “El día que nació el traidor Comorera, murió mi padre”.

I tanmateix, Comorera no era cap sant. Amb motiu del 50è aniversari del seu traspàs al penal de Burgos el 7 de maig de 1958, Miquel Caminal —autor, també, d’una extensa biografia del personatge— escrivia: “Hechos ciertos son, no obstante, la deriva estalinista de Comorera, su acomodación al culto a la personalidad, su silencio ante la desaparición de Andreu Nin, su información positiva de los procesos de Moscú después de ser oficialmente invitado, su transformación en un dirigente implacable con los disidentes, su obediencia ciega al mandato de la Internacional Comunista, es decir, a Stalin”. Comorera va ser tot això i en pocs anys es va convertir en un personatge incòmode amb el qual “el Partit” no sabia què fer-ne, cosa que li va impedir d’entrar en el santoral comunista amb els mateixos honors que Gregorio López Raimundo, posem per cas. Joaquim Maurín, un altre dirigent del POUM que va patir les ires dels estalinistes, el 18 de febrer de 1950 va escriure des de l’exili nord-americà una carta molt dura al seu coreligionari Jordi Arquer: “[Jaume] Miravitlles me ha mandado una copia de la lista de los expulsados del PSUC, que tú le mandaste. Descubro entre muchos nombres anónimos, algunos conocidos. El PSUC fue un gran prostíbulo político. Y todos los que pasaron por él están prostituidos. Para mí son igualmente despreciables en el PSUC que fuera del PSUC. Viejas prostitutas”. Si has hagut de suportar una doble condemna, la del franquisme i la dels comunistes per haver optat per una vida dissident, és raonable que no tinguis una opinió amable de qui t’ha perseguit a sang freda.

Pablo Iglesias és un leninista 2.0; fa cinc anys no ho semblava, si més no a qui va voler creure-se’l

Però un dels episodis més coneguts de la implacabilitat comunista contra la dissidència és el cas de l’aïllament i posterior expulsió, el 18 de novembre de 1964, de tres dels màxims dirigents del PCE, Fernando Claudín, Jorge Semprún, àlies Federico Sánchez, i Francesc Vicens (del PSUC, que el 1980 va ser diputat d’ERC), que havien començat a plantejar que la política antifranquista defensada pel tàndem Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri, Pasionaria, no s’ajustava a la realitat. Els van expulsar per “dretans”. Ho va explicar el mateix Claudín en un llibre, publicat el 1978, Documentos para un divergencia comunista (El Viejo Topo), al pròleg del qual resumia l’estil de lideratge comunista: “Durante las discusiones del 64 planteé: «¿No es anormal que desde hace ocho años, desde que Santiago dirige el trabajo, no hayamos adoptado nunca una postura contraria a sus resoluciones?» Se hizo un gran silencio, que, al final, rompió [Antonio] Mije para decir: «Sí, una vez…» Todos nos miramos con aire intrigado, hasta que Mije explicó: «Cuando Santiago propuso ir clandestinamente a Asturias rechazamos su propuesta.» Mije tenía razón. Pero nadie pudo recordar otro caso. Era, en efecto, la única vez que el comité ejecutivo había tomado una decisión contraria a la posición de Santiago Carrillo. Yo «descubría» en aquel período el fenómeno y su negatividad, pero en realidad se trataba de algo «normal» en los partidos comunistas desde la época de Stalin. Los secretarios generales disponían de poderes extraordinarios y decían la última palabra sobre cada asunto. La cosa derivaba lógicamente de la concepción estaliniana del partido como unidad «monolítica»”. No era tan sols una perversió estalinista. El “defecte” era de fàbrica, de l’època en què Lenin va imposar el “centralisme democràtic” com a praxi dels bolxevics en el seu fullet Què fer? (1902). El principi era ben senzill: les decisions preses pels òrgans centrals del partit han d’ésser aplicades, un cop aprovades, sense possibilitat que ningú no les posi en qüestió. L’omertà comunista, basada en la subordinació de la minoria respecte a la decisió de la majoria, ha deixat molts morts a la cuneta, a més de convertir els partits comunistes en organitzacions de notables. Els comunistes, que buscaven l’home nou, al capdavall sempre han anat contra l’ànima humana.

Pablo Iglesias és un leninista 2.0. Fa cinc anys no ho semblava, si més no a qui va voler creure-se’l. Quan Podem va néixer no es presentava com un partit d’esquerres, sinó transversal i hereu del 15-M. El gran teòric era Íñigo Errejón, lector voraç d’Ernesto Laclau, un teòric argentí postmarxista. El populisme d’esquerra ja no volia ser monolític. Pretenia ser hegemònic, que no és exactament el mateix, entre altres raons perquè ja havien après que les unanimitats són difícils de sostenir si no és a cop d’exclusions i expulsions. Pablo Iglesias va créixer políticament en les joventuts comunistes i davant el repte que li ha plantejat Errejón —el nou cas Semprún, com s’ha dit—, ha respost a la manera clàssica, amb una carta pública. En política no hi ha amics, tan sols aliats que duren el que duren, i per això la discrepància política ha escombrat la relació personal que hi havia hagut entre Iglesias i Errejón. La carta d’Iglesias —llegida per ell mateix a través dels canals del partit— no es tan dura com la de Nuri Comorera o una altra de Santiago Carrillo, qui el 15 de maig de 1939 va adreçar-se al seu pare, Wenceslao Carrillo, dirigent socialista aliat de Julián Besteiro, acusant-lo de “social traïdor” —un insult molt d’aquell temps— i d’haver-se conjurat amb els que volien rendir-se a Franco perquè anaven contra els comunistes: “Entre un comunista y un traidor no puede haber relaciones de ningún género”. L’estil d’Iglesias és més suau i arrenca fent referència a la seva baixa per paternitat —utilitzant la vida personal a la manera pornogràfica d’ara—, però el que hi diu sona com abans. Exclusió i dirigisme. I és que Iglesias, com molts altres dirigents polítics actuals, encara no ha après la gran lliçó de les lluites del segle XX contra el totalitarisme, de dreta o d’esquerra. La consciència, que és la part immaterial dels humans, si no vol esdevenir esclava del “Partit” o d’algú altre, no té amo. No pot tenir-ne. És pròpia i prou. “La intel·ligència és sospitosa”, escrivia dissabte l’amic Galves, sobretot perquè és una de les tres facultats de l’ànima.

Publicat a elnacional.cat, 21/01/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: