La intolerància il·liberal

Léalo en español

L’any 1997, Fareed Zakaria va escriure a Foreign Affairs un article premonitori. A “The Rise of Illiberal Democracy” (El creixement de la democràcia il·liberal), el prestigiós columnista del Washington Post afirmava que ja llavors proliferaven els règims democràticament elegits però que al mateix temps ignoraven els límits del seu poder i privaven els ciutadans de les llibertats bàsiques. Del Perú a les Filipines —apuntava— es detecta el creixement d’un fenomen inquietant que mina la democràcia. I aquest fenomen no era altre que l’augment de la intolerància. El liberalisme constitucional és la base de la democràcia contemporània. Amb l’objectiu de garantir els drets propis d’una democràcia, el liberalisme constitucional va emfasitzar la separació i el control dels diferents poders que configuren l’Estat. Sense separació de poders, la democràcia no és democràcia. Esdevé orgànica o popular, que són dues formes del totalitarisme modern.

Per tant, i seguint amb el raonament de Zakaria, una democràcia que no es basi en el liberalisme constitucional tendeix a promoure règims centralitzats, erosiona la llibertat, fomenta les lluites ètniques, d’identitat, nacionals o lingüístiques i, en general, el conflicte i la guerra. Zakaria va escriure l’article en el context del conflicte dels Balcans i invitava la comunitat internacional i els EUA a ser proactius per evitar la proliferació d’aquesta tara que estava corcant la democràcia. Llavors eren els dirigents nacionalistes serbis i russos, però també els croats, els que estaven a rere de la intolerància que havia matat la democràcia a Bòsnia. O a Ucraïna, per citar un altre cas. L’horror de les neteges ètniques als Balcans o a Ruanda, o la matança de la plaça de Tiananmen, anunciaven la imposició de pràctiques que portaven cap a les anomenades democràcies il·liberals. El mal venia de l’est, tanmateix. O això deien.

Una democràcia que no es basi en el liberalisme constitucional tendeix a promoure règims centralitzats, erosiona la llibertat, fomenta les lluites ètniques, d’identitat, nacionals o lingüístiques i, en general, el conflicte i la guerra

Han passat poc més de dues dècades des d’aquell primerenc advertiment. Ara tots els columnistes del món escriuen articles advertint de l’expansió d’aquest mal arreu. I en especial al cor de la democràcia liberal. Als EUA, als països escandinaus, a Itàlia, a Polònia, a Hongria i… a Espanya, entre molts altres estats amb democràcies formals. Ningú no posa en dubte que Donald Trump o Víktor Orbán són dos personatges perillosos, tot i que el primer està teòricament més controlat que el segon. A Trump, si més no, pot investigar-lo l’FBI, tot i que ell s’hi resisteixi. Orbán, en canvi, ha convertit Hongria en una mena de dictadura conservadora que es permet el luxe de foragitar la Central European University, fundada per George Soros i de la qual és rector Michael Ignatieff, el prestigiós acadèmic canadenc que anys enrere havia estat el president del Partit Liberal.

Espanya és una democràcia formal. Com els EUA o Hongria o Itàlia o la Gran Bretanya o França. Però el règim del 78 es va alçar amb els peus enfonsats en la dictadura franquista. El fang s’ha anat assecant i la petrificació del sistema fa impossible cap mena de reformisme. Al contrari. Aquest cop “Spain is not different”. La degradació autoritària de l’Estat va començar molt d’hora amb l’excusa de la lluita antiterrorista. A Euskal Herria fa anys i panys que es conculquen els drets democràtics de molta gent, estigués o no directament implicada amb la violència. Però gairebé ningú no ho denunciava. És clar que els polítics espanyols —incloent-hi els catalans que van votar, per exemple, la llei de partits que va servir per il·legalitzar l’esquerra abertzale— es comportaven com els polítics britànics o francesos quan l’exèrcit o la policia es van carregar els drets humans a Irlanda del Nord o Algèria per combatre el terrorisme. Les denúncies del periodista i historiador Charles-André Julien d’aquestes arbitrarietats són de molt abans. Són del 1935!

La transició no va fer net amb l’autoritarisme que havia dominat Espanya durant quatre dècades. El conflicte català dels últims deu anys ho ha fet encara més evident. L’any passat algú deia que la culminació d’aquest despropòsit repressiu havia estat l’exili o l’empresonament del Govern català i dels líders d’Òmnium i de l’ANC. Ahir mateix vam constatar de nou que el deteriorament dels indicadors de qualitat democràtica a Espanya estan per sota dels mínims. Quan un Estat —acompanyat sovint per la premsa afí i el silenci còmplice de la intel·lectualitat— aposta per la conjunció d’engany i repressió per resoldre un conflicte polític, al capdavall no es podrà queixar si l’agreujat es rebel·la i decideix convertir la protesta contra la injustícia i la violència en una font d’inestabilitat permanent. Estaria bé que ho tinguessin en compte tots aquells que s’escandalitzen per la deriva autoritària de Donald Trump —els postcomunistes, per citar-ne uns— i que aquí, per contra, acusen els sobiranistes de ser els causants de tots els mals. A Espanya, la intolerància il·liberal pot arribar a unir personatges inesperats. Petits Orbans de dreta o d’esquerra.

Publicat a elnacional.cat, 17/01/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: