Aquest final de temporada és d’infart. Els diversos partits polítics catalans han celebrat o celebraran els seus congressos. Els que ja han tingut lloc han estat ben moguts.

El d’ERC, per exemple, va acabar amb l’escenificació en directe de la divisió entre les quatre tendències i el nou dirigent, Joan Puigcercós, ha rebut un escàs —per bé que suficient— suport de la militància. Ja he escrit en un altre article que elegir primer els dirigents que aprovar la línea política és una pràctica ben estranya, atès que els dos processos (discutir el programa i triar els dirigents) no es va fer en paral·lel. Hi insisteixo perquè em sembla que s’ha exagerat molt, massa, la importància de la primera jornada congressual dels republicans que es va voler identificar amb una mena de primàries. Res no és el que aparenta, oi? A més, la batalla dins d’Esquerra no ha acabat, perquè encara falta que Carod i Puigcercós s’enfrontin per determinar qui dels dos serà el candidat a la Generalitat.

El congrés del PPC, celebrat el darrer cap de setmana, també ha acabat com el rosari de l’aurora. La nova dirigent del partit, Alícia Sánchez Camacho, que ha substituït gairebé per la força Daniel Sirera per indicació dels dirigents populars espanyols, ha estat fortament contestada i d’això se n’ha beneficiat l’outsider Montserrat Nebrera, la qual, d’altra banda, és una especialista a posar en perill l’estabilitat del partit. Ara ha obtingut un suport tan ampli, que ja veurem que passarà, tot i que el congrés del PPC ja hagi decidit que la candidata a les previsibles eleccions del 2010 serà la mateixa Alícia Sánchez.

Ara en queden tres més, de congtressos. Els dels dos grans partits, CDC i PSC, tindran lloc el 11, 12 i 13 de juliol i el 18, 19 i 20 de juliol, respectivament- L’últim serà el dels democratacristians d’UDC, passat l’estiu. No és previst que hi hagi batusses. Per raons ben diferents en cada cas. El PSC perquè mana tant, té tant de poder, que, de moment, ningú no diu ni piu, no fos cas. Però, com en el cas del 37è Congrés del PSOE (que sempre precedeix al del PSC, com si inconscientment en volguessin remarcar la dependència), el programa que aprovarà el PSC estarà amarat d’aquell optimisme gratis total marca de la casa i s’hi faran un munt de propostes sobre valors que, malauradament, després no tenen cap traducció legislativa ni pressupostària. El congrés dels socialistes no tindrà gaire més transcendència que el fet de consolidar el poder dels capitans, sense discussions sobre qui lidera el partit, perquè sobre la retallada de l’Estatut i els incompliments en matèria de finançament, hi passaran de puntetes, això sí, amb les gesticulacions de rigor.

Els congressos de CDC i d’UDC han de ser de depuració i d’afirmació catalanista. Els dos partits són a l’oposició des de fa cinc anys i, per tant, ja toca que reflexionin sobre què els ha passat i què han de fer en el futur. CDC ha de consolidar i reforçar la seva proposta de Casa Gran del Catalanisme, perquè aquesta és l’única manera de regenerar les bases doctrinals del nacionalisme català i, també, perquè el problema de CiU no és que sigui dèbil socialment, sinó que des del 1995 va perdent vots, malgrat guanyar les eleccions totes les eleccions al Parlament de Catalunya d’aleshores ençà. Per altra banda, aquest congrés també hauria de servir per reflexionar sobre per què a CDC li costa tant de penetrar entre la joventut catalanista, que n’hi ha, i molta. Crec que els cal canviar formes i discursos, si és que volen connectar amb les noves generacions emprenedores. Com que els lideratges de Mas i Duran no els posa en qüestió ningú, tots dos tenen l’oportunitat de discutir sobre idees més que no pas de quotes de poder per començar la remuntada. Atès el desconcert i l’encefalograma pla dels altres (el poder amansa les feres), CiU hauria d’aprofitar la conjuntura que, com diu molta gent, es caracteritza per una estrident falta de lideratge. Depèn d’ells, doncs, fer-ho bé.

(Publicat a eldebat.cat)