En aquests moments no es pot parlar d’un únic model de ciutats; el gran repte del segle XXI és el de caminar cap a la sostenibilitat en un entorn cada vegada més urbanitzat. I això no és fàcil. El 2007, els enginyers i els treballadors de la construcció van emprende la tasca de transformar en una ciutat l’illa rural de Chongming, sobre el Lang-Tsé, prop de Xangai. D’aquesta futura ciutat es deia que seria «la primera ciutat sostenible del món». Ja es veurà. Segons els plans, el 2010, la ciutat tindrà 50.000 habitants i el 2040 haurà arribat als 500.000. La urbanització ocuparà menys d’una cinquena part de l’illa. Els molins de vent dominaran el fons del paisatge i les teulades dels edificis estaran cobertes de torba, vegetació i plaques solars. Es reciclaran prop d’un 80 % dels residus sòlids urbans i es compostaran o cremaran els orgànics per generar calor i electricitat. A la ciutat només es permetrà la circulació de vehicles alimentats amb electricitat o cèl·lules de combustible. En teoria, Dongtan serà autosuficient en energia, aliments i aigua, i les seves emissions de carboni procedents del transport seran pràcticament igual a zero. Si aixó es compleix, Dongtan es convertirà en el model a seguir, especialment en les àrees urbanes de nova creació. Torno a dir-ho: ja es veurà.

A les ciutats, especialment a les grans concetracions urbanes, hi ha avui dia 1.000 milions d’habitants als barris de barraques, on aquest sector de la població viu sense algunes de les necessitats més bàsiques: aigua potable, sanejament, suficient espai vital i habitatge segur. La urbanització, doncs, presenta un repte mundial al desenvolupament i als drets humans. La qüestió d’on vivim porta a la palestra la de com vivim: el desafiament del desenvolupament sostenible, definit fa vint anys d’una manera que ha tingut molt ressò: la satisfacció de les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les futures generacions de satisfer les seves.

Malgrat les complexes circumstàncies de cada ciutat, és important comprendre les tendències globals. Cal que les ciutats en via de ràpid creixement de l’Índia, la Xina i d’altres països que s’estan industrialitzant s’organitzin i paguin la neteja dels seus entorns. Als països rics és imprescindible que les ciutats redueixin el seu consum de combustibles fòssils i altres recursos finits i encaminin la inversió cap a sectors de gestió sostenible —des de l’energia renovable a la fusta produïda de manera sostenible, passant per les pesqueries gestionades correctament— per fer front als perills que assetgen la biodiversitat, el clima i els recursos renovables del planeta. Les ciutats pobres amb poblacions en ràpid augment s’han d’enfrontar a unes condicions ambientals i sanitàries que empitjoren, en molts casos sense uns increments comparables en ingressos generats internament. Sovint ni es poden permetre unes solucions costoses i a llarg termini, com les plantes depuradores d’aigua i les conduccions d’aigua a tota la ciutat.

El món en vies d’urbanització ha de coexistir amb el món natural si es vol que tots dos es mantinguin. L’extraordinària diversitat de l’experiència humana i de l’empresa humana ens proporciona proves suficients del perill d’augment dels danys irreversibles en els ecosistemes, però també apunta vies esperançadores cap a un futur sostenible. És curiós que la urbanització ens pugui portar a redescobrir la natura i els serveis de l’ecosistema de què depenem tots els éssers humans. Tenim a l’abast l’oportunitat de crear uns hàbitats urbans que proporcionin la riquesa de la natura d’una manera sostenible als habitants de les ciutats, i és justament això el que posarà a prova la nostra humanitat.

L’última cimera del G-8 que ha tingut lloc a Hokkaido, al Japó, posa de manifest que el primer que cal és reconèixer l’existència d’una crisi econòmica mundial i, per tant, que tothom prengui consciència que l’estat del món no és del tot òptim. Podem discutir amb més o menys passió quines han de ser les prioritats, si la lluita contra el canvi climàtic o bé contra la sida i la malària, o bé si cal demanar, com han fet els els jerarques del G-8, als països productores de petroli i a les consumidores un «diàleg» que ajudi a estabilitzar els preus del cru i dels aliments. El pitjor fóra, però, no fer res. Si l’evolució de les societats contemporànies es dirigeix cap a la urbanització i, per tant, a la constitució de grans concentracions humanes, és evident que caldrà pensar en clau de sostenibilitat, seguretat i distribució equitativa de la requisa. Només així evitarem i previndrem els possible –i indesitjables– conflictes.

La cimera japonesa no només ha estat simbòlica perquè ha posat en estat d’alerta el món, sinó perquè també ha posat en dubte els objectius fixats per les Nacions Unides per reduir la pobresa el 2015. Els anomenats «objectius del mil·lenni» perseguien la reducció dràstica de la pobresa i la fam, la dismunició de la taxa de mortalitat infantil i de les morts provocades, entre altres malalties, per la sida, la malària i, finalment, la implantació de l’educació primària per a tothom. La crisi derivada de l’alça dels preus del petroli i els aliments ha disparat, com diuen tots els experts, els índexs de pobresa en aquells països als qual anava destinada la Campanya del Mil·lenni. Potser els somni de la ciutat sostenible xinesa no s’acabarà d’acomplir mai.

Publicat a elsingulardigital.cat