Art, drogues i depressió

La mort de l’actor Philip Seymour Hoffman el mes de febrer d’enguany ja em va colpir força. Li tenia una estima especial, més enllà que fos un bon actor, i no sé explicar per què. La seva mort per sobredosi quan només tenia 46 anys em va fer recordar el munt de joves de la meva generació que també van morir enganxats al cavall. Suposo que ara també se’n deuen consumir força, de drogues, però ja no ho tinc tan a prop. El món de l’art ha vorejat sempre el món de les drogues. N’ha fet art, fins i tot. … Continua la lectura de Art, drogues i depressió

La lengua del imperio

En todos los estados democráticos multilingües del mundo se respeta la pluralidad. En España, no. El problema arranca de la misma Constitución de 1978, que convirtió, o mejor dicho, reafirmó el español como lengua única del Estado. Según esa Constitución, España no es multilingüe, sólo lo son las autonomías con lengua propia. O sea que, según dicho criterio, la parte es multilingüe y en cambio el todo no lo es. Una aberración que genera iniquidad y eternos y cansinos debates sobre la salud del todo —el español— sin prestar atención a lo que le pasa a la parte, que, por … Continua la lectura de La lengua del imperio

Del terror al miedo o al revés

Esta semana no quiero hablarles de política. O por lo menos no quiero escribir directamente de política. Tomémonos un respiro aunque sea sólo para reflexionar sobre los daños colaterales que pueden provocar ciertas actitudes políticas que hoy dominan el escenario español. No sé si recuerdan la película que en español se llamó El Cabo del Miedo y que dirigió Martin Scorsese en 1991 con Nick Nolte, Robert de Niro y Jessica Lange como protagonistas. Era un remake de otra película, El Cabo del Terror, cuya traducción al español era menos fiel al título en inglés, rodada en 1962 y dirigida … Continua la lectura de Del terror al miedo o al revés

Elogi de la realitat impura

Aquest és l’elogi de l’assaig que vaig llegir durant la VI Nit del Pensament, que va tenir lloc a la seu de la Fundació CatDem el 30 d’octubre de 2013 Per norma general, s’accepta que per superar la fantasia —o fins i tot a una il·lusió utòpica— cal atansar-se a la realitat. Que cal tenir-la en compte, si més no. La realitat, però, no és mai única. O almenys no tothom la percep de la mateixa manera. La realitat ens desafia sempre i per això ens obliga a observar-la sense passió. Ignorar o distorsionar la realitat perquè coincideixi amb la … Continua la lectura de Elogi de la realitat impura

Max Cahner, polític

El 16 de desembre de 1979 es va celebrar l’assemblea fundacional de Nacionalistes d’Esquerra al Casino l’Aliança del Poblenou, amb un miler d’assistents, entre els quals hi havia antics militants del PSAN, de l’FNC, de la USC i fins i tot de Bandera Roja, del PSUC i dels col·lectius ecologistes. Josep Ferrer, Josep-Lluís Carod-Rovira, Francesc Espriu, Oriol Comas, Lluís Anglada, Tona Gusi, Josep Huguet, Joan Oms, Josep Pinyol, Josep Maria López Llaví, Marc Palmés, Enric Pedrosa, Miquel Peiró, Ernest Benach, Xavier Garcia Pujadas, Jordi Altarriba, Jordi Vilanova, Martí Metge, Joan Albert Abril, Santiago Vilanova, Antoni Malaret, Enric Borràs, Francesc Martínez … Continua la lectura de Max Cahner, polític

Noirs dans les camps nazis

Aquest matí he mantingut una trobada amb Oumar Diallo, impulsor de la revista Wanàfrica. M’ha explicat el projecte que tenen de traduir al català —i també al castellà— una sèrie de llibres sobre la història de la comunitat negra al món. I, també, un altre aspecte del mateix projecte: traduir al català —i al catellà— escriptors africans que no has estat mai disponibles en cap de les dues llengües. De moment, intenten traduir un primer llibre (Noirs dans les camps nazis, de Serge Bilé) pel sistema del micromecenatge: feu-hi una ullada i doneu-los un cop de mà, si us plau. Aquí … Continua la lectura de Noirs dans les camps nazis

Eduard Bigas. La màquina de viure

No hi ha dubte que la pintura es resumeix així, com la confluència harmoniosa —o no— del color amb la línia, de la forma amb l’espai. O si es vol dir d’una altra manera, de les línies que separen els colors i els defineixen i dels espais que prenen forma i volum en un contorn. La pintura és raó i emoció, a parts iguals. Sense l’emoció no existiria l’art, perquè és l’única manera de provocar sorpresa als altres. Sense sorpresa tampoc no existiria l’obra d’art. Només ens quedaria la reproducció, que també és interessant però és merament mecànica. L’art és … Continua la lectura de Eduard Bigas. La màquina de viure

Al lluny del lluny, la memòria

Entre el 20 i el 27 d’abril proppassat es va celebrar a Barcelona el Fòrum Internacional de Cultura Mirant Cap al Futur. Per preparar la intervenció que se’m va demanar sobre la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències, vaig preguntar als meus alumnes si aquesta guerra formava part dels seus records familiars. La vintena llarga d’alumnes presents aquell dia a classe em van dir que no: que la Segona Guerra Mundial no era de cap manera motiu de conversa entre els seus familiars, a diferència del que passava amb la Guerra Civil espanyola. Com és possible que això sigui … Continua la lectura de Al lluny del lluny, la memòria